Vicenç Altaió: autobiografia sense subjecte

Vicenç Altaió (Santa Perpètua de Mogoda, 1954) és inclassificable. Podria respondre a la definició d’artista independent, però ell prefereix presentar-se com a traficant d’idees, lladre del significant i farsaire del manuscrit. A contrapèl de l’hegemonia artística, Altaió està influït per les dues generacions anteriors d’avantguardistes, sobretot per J. V. Foix, Salvat-Papasseit, Dalí, Miró, Tàpies i Brossa, des d’on ell articula una vella i nova cultura. Aquest setembre s’inaugura l’exposició Vicenç Altaió: Nòmada de les paraules a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), coincidint amb la publicació del seu darrer llibre d’Enllaços amb l’avantguarda: de J. V. Foix a Albert Serra (Lleonard Muntaner, 2024), on s’exploraran els vincles entre Altaió, la cultura, les paraules i els artistes que l’han ajudat a (in)definir la seva extensa obra. Una autobiografia sense subjecte que forma part d’una obra col·lectiva. Qui és Vicenç Altaió com a persona?

El pròxim dijous 26 de setembre a les 19.30h, Vicenç Altaió conversarà amb Gabriel Ventura sobre Enllaços amb l’avantguarda: de J.V. Foix a Albert Serra, en el marc de La Setmana (Escenari 2).

Enllaços amb l’avantguarda és escriptura, poesia, música, crítica d’art, fotografia, viatges, exposicions, Biennals, política, cinema, somnis, anècdotes, Cadaqués, etc.; en altres paraules, una cruïlla d’elements que nodreixen la seva òrbita personal i artística i que són representatives de la seva manera d’entendre la vida i l’art. L’assaig, per tant, també és una porta d’entrada a la seva ment, un laboratori des d’on sacseja el sentit de les paraules, desordena la lògica de les frases i les transforma en prosa elàstica i lliure. De fet, Manuel Guerrero, en el pròleg, defineix Enllaços amb l’avantguarda com una “descripció plural d’un temps de polisistemes des del món de la creació cultural”. Quins polisistemes interactuen amb el món artístic d’Altaió?

Una de les facetes més destacades de la trajectòria d’Altaió és, precisament, la d’escriptor i poeta. Les seves publicacions, molt heterogènies, transiten des dels primers poemaris, com La poesia, és a dir la follia (Pòrtic, 1975); la narrativa, com Els germans: retrats d’artistes (Destino, 2002); fins a l’assaig, com a Un traficant d’idees a les fronteres de l’art (Comanegra, 2013). Però l’obra d’Altaió no es caracteritza per les seves fronteres, sinó que ell és un nòmada de les paraules perquè el seu art és mudable, com una maleta: “El llenguatge és una cosa que portem dins del propi cos”, diu a Enllaços amb l’avantguarda, “escric de dins enfora i un cop ho tinc al davant ho esculpeixo”. I, a més, també transgredeix els límits, és una escriptura de combat. “Quan escric poesia començo a descompondre l’escriptura” […], “el llenguatge és en ell mateix motor i constructor de realitat”, afirma, fidel a la idea d’antiescriptura.

Però Altaió va més enllà, ell defineix la seva obra com a escriptura sense llançadora, perquè no té esquemes ni línies. La seva obra no té fils, són manuscrits que fugen del teixit. Les seves creacions, en paraules seves, són “una il·luminació i proven de capgirar l’ordre domèstic, la tirania de la realitat de la catàstrofe de la història”, tal i com afirma a l’entrevista de l’exposició de la UAB. En altres paraules, Altaió serpenteja el principi de realitat per alliberar-se de les seves limitacions. Aquest fet també l’ha ajudat a desestabilitzar la cultura, i és per això que és un promotor, agitador cultural i anarcoacadèmic: Altaió ha buscat sempre nous camins per a expressar-se i buscar nous significats, com amb la col·laboració en les revistes Èczema (1978-1984) o Cave Canis (1995-1999), o els llibres-objecte com Déu, ciència i llibertat (2006). A més, també ha promogut centres culturals i direcció d’espais artístics com KrTU (1990) o l’Arts Santa Mònica (2009) per tal de desafiar el sistema i reconfigurar-lo amb propostes per a provocar intel·lectualment al visitant i, en paraules seves, “transformar la societat des de la radicalitat de l’art”.

Pel que fa a la interpretació, Altaió entén la vida com “la suma de la performance”. Interpreta i s’interpreta, perquè “ser algú fora d’un mateix és una manera d’alliberar-se de la tirania del que l’altre vol que siguis tu”. En concret, a Història de la meva mort (Albert Serra, dir., 2013), Altaió és l’actor fora de camp de l’experiment de Serra, que, amb un guió imprevisible, espontani i viu, apel·la a entendre el cinema com un joc. Un joc cinematogràfic en el qual viu emmascarat fora de càmera i de temps de manera indefinida. A la vida real, però, ell ja no és immortal, sinó que és un personatge que ha matat al jo per poder ser una altra persona. Més que una fatalitat, doncs, per a Altaió la mort és una oportunitat per donar sentit a la seva obra, li permet renovar les ganes de viure. “L’art ens fa més que humans”, però “el subjecte ha de morir per tal que l’obra existeixi”, diu Altaió a l’anterior entrevista. Altaió no desafia el temps, sinó que l’entén com una virtut: permet que l’obra pervisqui més enllà de la mateixa mort.

En definitiva, a Enllaços amb l’avantguarda, Altaió ens revela la viga principal del seu art: “Un bon llibre hauria de viure fora de la temporalitat, ser radical, lliure, innovador i clàssic”. I, a més, dignifica els seus contraforts: Pablo Picasso, Joan Miró, Salvador Dalí, Antoni Tàpies, Pere Portabella, Joan Brossa, Josep Palau i Fabre, Carles Santos, Pere Noguera, Perejaume, Albert Serra, Valère Novarina, Per Cromwell, entre molts d’altres. “La paraula «Cultura» unifica la multiplicitat de les formes”, sentencia a l’assaig. Des d’aquesta complicitat amb les seves influències, Altaió ha bastit un art que li permet escenificar la seva autobiografia sense subjecte, i el resultat és aquesta darrera publicació de la sèrie Tràfic d’idees, que culmina i immortalitza una vida entregada a la cultura.