Veritat, misteri, llibertat, dolor

Una oportunitat de llibertat individual cada vegada més escassa en un món com el de l’art a Barcelona, intoxicat com està per un dirigisme autista amb voluntat alliçonadora que et diu què i com has de pensar. Minat de proclames en forma de suposades “propostes artístiques” que són pures ximpleries.

Albert Perelló

Albert Perelló

Pintor i editor d’Origami arts

Albert Perelló ens dóna quatre raons per a visitar, fins al 5 de gener al Caixafòrum, l’excel·lent exposició “Bellesa captiva”. Una irrepetible selecció d’obres en petit format del Museo del Prado de Madrid.

Sobre la modernitat, les modernitats i les postmodernitats, se n’ha parlat tant que segur que és la pitjor manera de començar un article, la millor manera d’avorrir el lector. “La paraula modern ja no té prestigi automàtic sinó entre ximples” reblava Gómez Dávila en un dels seus escolis. No li faltava raó. La paraula s’ha gastat. Tot això ve a tomb de la visita a la que possiblement sigui la millor exposició d’art dels darrers anys a Barcelona. I és moderna aquesta exposició? Sí, no en tinc cap mena de dubte. O no són els nostres ulls d’homes d’avui els que la contemplen amb avidesa? I si la recuperació de les obres d’ahir tal vegada fos un exercici més modern que les “modernoses” novetats que ens inunden? Quantes vegades no hem escoltat que la novetat no és altra cosa que la redescoberta del que havíem oblidat? Aquí teniu quatre raons, quatre pistes per redescobrir als ulls d’avui quatre obres d’art imbatibles en la seva modernitat constant, inalterable. El que segueix només són paraules. Les obres, la bellesa captiva que cadascuna d’elles amaga i que reclama ser actualitzada, les obres, diem, són a Montjuïc. Només per una vegada a la vida.

festa en un parc watteau

Veritat

La grande bellezza em recorda Antoine Watteau. El film de Paolo Sorrentino és un Watteau animat. La composició en diferents plans dels quadres del pintor, les seqüències en forma de digressions del cineasta italià els emparenten fins i tot formalment. L’artista francès pintava quadres com aquesta Festa en un parc (1712-1713) del Prado que representen gent despreocupada. Parlen, juguen, es distreuen, van elegantment vestits, tenen la vida resolta o ho fan veure… uns mundans. El pintor els agafa de lluny però de prop intuïm que serien una fauna. I què deuen dir-se? Qui son? Qui els ha convidat a la festa? Què celebren? No ho sabem però si fem un petit esforç ens podem imaginar el seu bla, bla, bla… En aquests jardins amables i evocadors la vida va passant com a la Roma festera i exuberant del film. Ningú ha pintat tan bé com Watteau el temps lleuger que lentament, de forma indolora, segon rere segon ens va desgastant fins la darrera fracció que ens fa desaparèixer. Els personatges de Watteau com els de Sorrentino són ostatges del temps. Les darreres paraules de Jep Gambardella, el protagonista de La grande bellezza diuen: “Sempre s’acaba així: amb la mort però hi ha hagut una vida amagada sota el bla, bla, bla… Tot està amagat sota la frivolitat i el soroll, el silenci i el sentiment, l’emoció i la por. Els demacrats i inconstants llampecs de bellesa, la decadència, la desgràcia i l’home miserable. Tot sepultat sobre la coberta de la vergonya d’estar al món. Bla, bla, bla… En altres llocs hi ha altres coses, a mi tant me fan els altres llocs. Així doncs, que comenci la novel·la. Fet i fet només és un truc. Sí, només és un truc”. L’obra de Watteau i la pel·lícula de Sorrentino no parlen d’altres coses, d’altres llocs, parlen de nosaltres, dels nostres dies i el seu bla, bla, bla… i ambdues obres són un truc de meravellós d’exaltat lirisme. L’art és un truc que enganyant-nos ens revela la veritat sobre nosaltres mateixos.

pacheco velazquez

Misteri

L’home del retrat és Francisco Pacheco. Diego Velázquez va anar a viure a casa seva el dia 1 de desembre de 1610, tenia 11 anys. Durant aproximadament 6 anys aquest home de rostre apergaminat i posat adust, malgrat la seva cordialitat segons els testimonis de l’època, va ser el seu mestre. A partir del 23 d’abril de 1618 també el seu sogre. Pacheco era un pintor savi, un humanista, amic de poetes i sempre al corrent de la cultura de la seva època. Segons la majoria de biògrafs de Velázquez, la influència de Pacheco sobre el que acabaria sent el pintor de Felip IV va ser decisiva. Per què? Pacheco sempre insistia que el pintor havia de pintar a partir del natural. Treballar amb models de carn i ossos. Res de pintar a partir d’altres pintures o gravats. L’artista s’havia d’encarar a la realitat amb totes les conseqüències que això podia comportar, amb totes les dificultats. Fem un salt. L’any 1649 Velázquez es troba a Roma, és al cim de la seva carrera. Pinta el papa Innocenci X, Giovanni Battista Pamphili. El retrata fent-lo posar en diverses sessions tal com el seu mestre li va inculcar quan era un adolescent a Sevilla. “Només sentint l’alè del subjecte de la pintura podràs arribar fins al fons secret, arribar a revelar el misteri, la psicologia del retratat”. El pintor segur que encara podia recordar les paraules a cau d’orella del seu mestre mentre retratava l’esquiu personatge. El papa, quan va veure l’obra, un dels millors retrats de la història de la pintura, diuen que va exclamar: “Troppo vero”, massa real. “Massa real, quin gran pintor seràs” devia ser el que possiblement Pacheco va pensar també quan va veure 29 anys abans el retrat que el seu deixeble li havia dedicat. El més misteriós de l’art de Velázquez és com el realisme en què sempre es va recolzar no ens mena a cap certesa, ans al contrari, ens transporta a un territori enigmàtic on les paraules emmudeixen.

La coronació de la Mare de Déu - El greco

Llibertat

Pacheco, el mateix Francisco Pacheco de què acabem de parlar, va conèixer i tractar amb una certa assiduïtat El Greco a Toledo, ciutat on va arribar el 1577. El sevillà admirava el cretenc però les seves concepcions de la pintura eren oposades. Per Pacheco, que cultivava una pintura de tipus manierista, el quadre havia de créixer i desenvolupar-se a partir del dibuix; pel Greco, a partir del color. Això ho havia après de Ticià en el sojorn que va fer a Venècia l’any 1567 i no ho va oblidar mai. El mestre de Velázquez va escriure al seu Arte de la pintura, redactat al final de la seva vida: “El que va fer bé —referint-se al Greco—, cap ho va fer millor, i el que va fer malament, cap ho va fer pitjor”. Les obres del Greco com aquesta que tenim el privilegi de contemplar al Caixafòrum, encara ens sorprenen. Li hauria agradat a Pacheco aquest quadre? Possiblement no. Per què ens agrada a nosaltres aquesta obra, què ens la fa tan propera malgrat el tema i el temps que ha passat? La llibertat absoluta en l’ús del color. Uns colors i transparències que la fan meravellosament excèntrica. La seva irreverència l’ha salvat del pas del temps. Si el visitant s’hi fixa una mica, s’adonarà que la meitat inferior del quadre no és altra cosa que taques blaves, blanques, infinitat de grisos, un creixent en forma de lluna que sosté la verge… sense dibuix. Pinzellades sensuals i evocadores. Imaginatives. Desperten la nostra imaginació. Ens fan pensar. Però, “pensar” en què exactament? En el tema del quadre? La nostra ment inevitablement, se’ns ha avançat i ja corre lliure i va més enllà… Quan Leonardo deia que la pintura era una “cosa mental” es referia precisament a aquest subtil mecanisme. El que Pacheco titllava com “el pitjor” del Greco, el seu color descontrolat i l’absència de dibuix, és el que precisament en l’actualitat ens agrada més de la seva obra. La matèria prima de la pintura és la llibertat del pintor. Si dubta, si vol agradar, si no és prou agosarat o vol pintar emparant-se en teories el quadre se’n ressent, minva. La pintura, el Greco ho sabia prou bé, ha d’arribar a fluir independentment del pintor. És ella qui ha de dir el que ha de ser dit. I fer possible aquesta sobirania és la funció del pintor excel·lent.

crist portant la creu - tiziano

Dolor

És com si tot el renaixement, més de dos segles de pintura sense parió acabessin en unes mans. En els capcirons dels dits del vell Ticià resseguint la superfície rugosa de les seves darreres teles carregades de pigment i com aquestes mans sarmentoses, cansades de tant treballar, obriren el camí a la pintura barroca amb la figura de Velázquez al capdavant. El quadre que Maria Mena ha seleccionat del pintor venecià és l’obra d’un mestre consumat en l’art de la pintura. Pintat l’any 1565 —fins i tot podria ser que el Greco arribés a contemplar aquesta obra—, aquest Crist portant la creu és un bon exemple de la força i el poder de les últimes creacions de l’artista nascut a Pieve di Cadore vers el 1490. S’han dit moltes coses sobre les darreres escenes mitològiques i religioses pintades per Ticià, com aquesta obra de devoció que ara podem admirar a Barcelona, però voldria insistir només en un element molt concret. Un fet que el lector podrà experimentar si s’acosta a Montjuïc a contemplar aquest quadre: la manera fascinant, indesxifrable, com el representat en aquesta pintura de petit format, controla l’espectador, l’atrapa i no el deixa anar. Com aquest Jesucrist sofrent sota el pes de la creu en que serà crucificat et mira amb els ulls injectats de sang, t’implora i et fa sentir —i això és el més difícil en qualsevol art—, et fa sentir físicament a tu el seu dolor, el seu patiment extrem. Tu ets ell. Aquesta pintura irradia energia. La llàgrima aturada eternament pel pinzell del pintor en el rostre del fill de Déu és intensitat en estat pur, intensitat materialitzada, alquímia. I malgrat el seu dramatisme aquesta obra no és melodramàtica. Quan Carles V es va retirar al monestir de Yuste, es va voler envoltar només de les pintures del seu admirat Ticià. Contemplant aquesta obra mestra podem entendre el per què: no eren una companyia muda. Aquells quadres eren realitats vivents i xifraven una promesa de vida eterna per l’emperador que s’havia reclòs a esperar la mort. Contemplació, humanitat, transcendència. Acabo amb una anècdota: vaig recomanar l’exposició a una persona. Li vaig dir que es fixés en aquesta obra especialment. Al cap d’uns dies em va dir que l’exposició li havia agradat molt i em va comentar algunes obres que l’havien fascinat. No em va dir res del Ticià. Al cap d’unes setmanes vaig saber que aquella persona havia patit una greu malaltia temps enrere. El dolor expressat al quadre i el seu dolor possiblement s’havien trobat. Eren el mateix.

Per acabar voldria portar fins aquí unes paraules de la comissària de l’exposició que em semblen especialment significatives. Maria Mena va voler insistir en la presentació de la mostra que aquesta Bellesa captiva estava pensada també, en la seva diversitat i heterogeneïtat, perquè cada visitant tingués el privilegi d’endur-se a casa el record d’alguna d’aquestes 135 obres d’art miraculosament preservades fins al dia d’avui. I perquè —m’agradaria afegir a les seves paraules— el visitant tingui el dret, l’oportunitat, d’aguditzar i posar a prova la seva sensibilitat envers l’art amb majúscules. Una oportunitat de llibertat individual cada vegada més escassa en un món com el de l’art a Barcelona,  intoxicat per un dirigisme autista amb voluntat alliçonadora que et diu què i com has de pensar i minat de proclames en forma de suposades “propostes artístiques” que són pures ximpleries. Una imposició, “model propi” n’hi diuen, que nega sistemàticament el plaer (el pecat!) que a alguns, més dels que ells es pensen, encara ens produeix l’art de la pintura. En aquesta ocasió no: la perceptibilitat del visitant i les obres, meravelloses, poden convertir la visita, potser, en una experiència no només intel·lectual sinó més aviat vital, sensible. I això, com Jep Gambardella personifica, pot arribar a ser un destí, la finalitat d’una vida.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació