Una comissària perduda en una illa

Quan el comissari fa una bona feina, el seu paper esdevé invisible

Clàudia Rius

Clàudia Rius

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol.

Sempre hi són, però mai es veuen. Aquesta afirmació es pot aplicar a centenars de feines, però en aquest cas ens fixarem en una del món de l’art: els comissaris, aquelles persones encarregades de donar coherència a exposicions, vertebrar discursos de cicles i incorporar artistes dins d’un fil expositiu concret.

Normalment, el visitant de museus i galeries no veu la tasca dels comissaris, perquè els protagonistes de les mostres són, és clar, els artistes, i també perquè la feina del comissari segueix una mica aquella màxima que diu que si ningú es queixa, és que la seva funció ha estat acomplida. O dit d’una altra manera: quan el comissari fa una bona feina, el seu paper esdevé invisible; en canvi, quan el comissari no l’encerta, el muntatge no arriba al visitant, que pren consciència de la figura d’algú la feina del qual no ha tingut èxit.

L’Espai 13 de la Fundació Miró es dedica a mostrar pràctiques artístiques i de comissariat emergent, i enguany para especial atenció al paper del comissari, de la mateixa manera que en anys anteriors s’ha fixat en altres aspectes estructurals de la creació artística, com ara l’educació. Martina Millà, responsable de programes de la Fundació, explica que en aquesta edició volen ser especialment conscients de com es creen exposicions, no només de què s’hi exposa: “Volem destacar el rol del comissari i el que representen les pràctiques curatorials actualment”.

Però això els visitants de l’Espai 13 no ho veuran, quan visitin les cinc exposicions que conformen el cicle d’enguany, titulat La possibilitat d’una illa i comissariat per la catalana Alexandra Laudo. Serà al final del cicle quan s’editarà una publicació sobre el tema, que comptarà amb diversos col·laboradors experts en la feina curatorial. Així doncs, de moment serà tasca dels periodistes explicar-ho, perquè tot i que la Fundació Miró vol incidir en això, les obres exposades no ho demostren. És responsabilitat d’informadors i educadors de l’art fer adonar a la societat del que hi ha darrere d’allò que veuen a simple vista.

Per tant, parlem de la comissària en qüestió i de la seva proposta. Alexandra Laudo (Barcelona, 1978) és fundadora i directora de la plataforma Heroínas de la Cultura, plataforma per al desenvolupament de projectes de comissariat en l’àmbit de les arts visuals contemporànies. Ha rebut diverses beques i distincions, i el curs 2015-2016 va participar a CuratorLab, el programa d’investigació comissarial de la Konstack University (Estocolm). En aquest cicle, pretén partir de la idea d’illa per tal de contextualitzar els treballs presentats.

Si bé cada cas funciona diferent, l’Espai 13 pretén crear un discurs a partir dels projectes seleccionats, no a partir de línies preestablertes sobre el que vol exposar. “Això em permet crear un marc de treball ampli i suggeridor perquè cada artista se’l pugui fer seu”, diu Laudo, que ha prioritzat conversar amb els artistes i veure què en sorgia: “És interessant veure com cada artista interpreta i enriqueix el marc que tu proposes, tot i que això fa que hi hagi més incertesa entre el que preveus i el que acaba succeint”.

En aquest cas, la barcelonina ha partit de la idea d’illa perquè creu que és una imatge amb un fort potencial poètic. Tal com ella mateixa explica, una illa és símbol d’autonomia i autosuficiència, però també pot ser un espai de segregació i confinament; pot ser una evocació paradisíaca, però també un enclavament d’explotació turística; l’illa a estat històricament objecte de domini colonial, però també un lloc per a la utopia social i política. Per sobre de tot, l’illa és metàfora d’un estat de solitud, de recolliment, d’introspecció.

Com han aplicat la proposta de Laudo els artistes d’Espai 13?

La possibilitat d’una illa inclou cinc exposicions. L’artista Gerard Ortín obre el cicle amb una mostra que investiga els límits que l’ésser humà estableix per contrarestar la incidència nociva de la seva acció sobre certs entorns naturals. Ho fa a partir de diferents casos d’estudi, com un tancat per alimentar aus carronyaires dins un parc natural o un campionat de tir amb arc 3D al bosc, entre d’altres.

El cicle continua amb una reflexió de l’artista Irene de Andrés sobre les tensions entre el colonialisme i l’actual explotació turística, en el marc de les relacions postcolonials. El projecte es teixeix a partir de les restes del San José, un galió espanyol enfonsat fa més de 300 anys a prop de les illes del Rosario, a Colòmbia, i descobert ara fa dos anys.

Per la seva banda, Lucía C. Pino ocupa l’Espai 13 el primer trimestre del 2018 amb una investigació escultòrica que pren com a punt de partida el documental La isla de las flores (Jorge Furtado, 1989), i es recolza en un cos teòric proper als nous materialismes.

A continuació, l’artista Bárbara Sánchez se suma al cicle amb un projecte que parteix del mite d’Odisseu per treballar el viatge com a metàfora de la recerca personal, així com les relacions entre la ficció i el relat autobiogràfic.

Finalment, al juny tanca el cicle el duo suec Gideonsson / Londré amb un projecte que explora la idea de verticalitat. A través d’aspectes performatius, la seva proposta investiga els efectes físics i psicològics que afecten l’ésser humà en altituds elevades i com aquestes sensacions potencien estats mentals d’aïllament o d’introspecció.

Cal tenir en compte que Alexandra Laudo creu que “és més interessant que l’art revisi el passat o que faci una funció anticipativa del futur”. Per tant, tot i que la paraula illa pugui tenir alguna ressonància en els moments actuals, tal com insinua un periodista a la roda de premsa de presentació del cicle, cap dels projectes exposats faran referència a cap moment històric o polític actual.

Implicacions de la vaga de treballadors de museus

Amb motiu de la vaga dels treballadors de Serveis Educatius Ciut’art, l’empresa encarregada dels serveis d’informació i atenció als visitants, la Fundació Miró ha hagut de tancar les sales d’exposició cinc dies entre els mesos d’agost i de setembre.

Durant aquests dies, el museu ha informat de la situació als visitants i els ha facilitat l’accés als espais que no depenen de la vigilància externa –el bar i la terrassa, principalment-. També els ha ofert la possibilitat de venir un altre dia amb invitació. La institució no ha quantificat les pèrdues econòmiques que això els suposa.

Malgrat la vaga, la Fundació té previst inaugurar l’exposició de l’artista Gerard Ortín (Barcelona, 1988) aquest dijous 21 de setembre. Mentre que les sales expositives estaran tancades, l’Espai 13 seguirà obert per aquest fi.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació