Una apologia a la jugada mestra

Entrevistem Manel Ollé, comissari de l'exposició 'L'art de la guerra' al Castell de Montjuïc

Clàudia Rius

Clàudia Rius

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol.

“L’única batalla que val la pena emprendre és la que ja està guanyada abans de començar”. Aquesta és una de les sentències de l’Art de la Guerra de Sunzi, un llibre clàssic xinès que presenta la guerra com un joc d’estratagemes, manipulació i intel·ligència. Ara, el Castell de Montjuïc dedica una mostra a aquest llibre. Entrevistem Manel Ollé, el seu comissari, expert en història i cultura de la Xina i professor de la UPF, aprofitant també que les Publicacions de l’Abadia de Montserrat acaben de publicar en català la mateixa obra, traduïda per Séan Golden i Marisa Presas.

Per què es important el llibre al que ens introdueix l’exposició l’Art de la guerra, vèncer sense lluitar?
L’Art de la guerra és un clàssic xinès. L’obra explica estratègies per vèncer una guerra d’una manera el menys costosa possible utilitzant la diplomàcia, l’engany, les formes de manipulació de l’altre, per tal de no ensangonar l’espasa i que la batalla tingui el mínim cost possible. És un llibre que data entre el V i el II aC, atribuït a Sunzi, un personatge semillegendari, i recull tota una tradició de pensament estratègic connectat amb altres corrents de pensament xinesos com el taoista. Utilitza molt les metàfores de l’aigua, la natura, el bosc. Potser per nosaltres té l’atractiu que aquí la guerra no l’hem pensat gaire; ells han proposat com afrontar-la de la manera menys costosa, amb menys morts.

És la raó contra la força bruta?
Sí, en certa mesura és utilitzar l’astúcia, l’enginy, la raó i el coneixement, perquè has de conèixer molt bé quines són les teves forces. Fan servir la idea de càlcul: calcules els costos, els efectes i les posicions, i si et surten punts negatius vol dir que no cal que entris a la batalla, o decideix si el que et convé és defensar-te o atacar, o deixar les coses com estan i esperar a un altre moment. És un llibre que no parla de la guerra. És un art de la no-guerra, en el sentit que no parla de per on han d’entrar les tropes, com els nostres tractats militars, per exemple el de Clausewitz, que eren molt d’estratègia militar en el sentit estricte del camp de batalla. Aquí es tracta de tot el que hi ha al voltant de la guerra.

Quina lògica té que aparegui aquest llibre en aquell moment?
La Xina es troba en l’època dels Regnes Combatents, un període en què hi ha diferents regnes en guerra, per això molts corrents de pensament xinesos tenen una dimensió orientada a l’art de governar i a l’art de governar-se. Trobem la idea d’eficàcia en la política, en la cultura, en tots els camps; i també la idea de governar-se, l’ètica o l’ajustar-se als cicles de la natura. L’Art de la guerra forma part d’aquest art de governar, en un moment en què la guerra era realment costosa: s’havia deixat enrere el camp de batalla dels senyors, més regulat i simbòlic, i s’havia passat a la infanteria, l’edat de ferro, les espases; molts morts i molts costos per l’Estat. Aquesta reflexió permet afrontar la realitat cruenta intentant racionalitzar-la, buscar solucions alternatives a la matança massiva.

Quina diferència hi ha entre el que proposa aquesta obra i el pacifisme?
A l’Art de la guerra no es nega el conflicte, sinó que el que s’intenta és afrontar la guerra de la manera més convenient pels teus interessos, que vol dir que hi hagi els mínims morts possibles per la teva part, que aconsegueixis que les terres que vols conquerir estiguin el màxim d’intactes, que la població pugui seguir. També intenta convertir el conflicte en una oportunitat pels interessos propis. A vegades hi ha lectures descontextualitzades: sí que és cert que diu que la millor guerra és la que fas abans d’entrar al camp de batalla, però no nega que hi ha guerra i conflicte.

Aprofitant les noves tecnologies, les guerres actuals o futures sembla que tindran un component bastant gran de guerres fredes: estratègiques, a distància. En aquest sentit, pot ser més útil que mai un llibre com aquest?
En el moment en què es va escriure l’Art de la guerra, la revolució militar era passar d’una guerra aristocràtica a una guerra de masses amb molts costos. Ara estem en una situació similar amb la dissuasió nuclear, per exemple. Entrar a la guerra, al camp de batalla, és tan bèstia, que el que es fa és intentar vèncer a través de tots els altres sistemes, des de l’ofec econòmic a la qüestió diplomàtica.

L’Art de la guerra va influenciar algun acte històric?
En l’àmbit asiàtic, l’Art de la guerra va anar fent el seu camí de repercussió. La idea de l’estratega enginyós que munta una trampa i fa veure que té molts soldats i no en té, això genera tota una ficció. I mira la figura de l’art marcial xinès, que utilitza la caiguda de l’altre per vèncer, més que l’atac. L’obra també va tenir uns resultats d’aplicació, per exemple en el cas de les tres guerres seguides que els vietnamites van guanyar. L’exèrcit de Vietnam era molt més feble que el francès, el nordamericà o el xinès, i s’ha reconegut que van utilitzar alguns dels plantejaments d’aquest llibre, com el d’ocultar-se, fondre’s amb el paisatge, atacar per sorpresa, confondre’s amb l’enemic, etcètera. Això els va fer invencibles, capaços de destruir un enemic aparentment més poderós amb una lògica diferent.

Quins altres factors l’han convertit en un referent?
Les guerres del Vietnam van convertir l’Art de la guerra en un llibre sorprenentment contemporani i els exèrcits occidentals van començar a estudiar-lo. Hi ha una traducció a l’espanyol pagada pel Ministerio de Defensa, de l’any 88. De vegades té interès inclús des d’una perspectiva orientalista: com pot ser que aquests asiàtics febles ens guanyin? És cert també que el pensament asiàtic en general s’adapta molt bé al present, perquè està constantment definint el canvi, i ara el present està canviant totalment. Un altre motiu de l’èxit és que aquest llibre s’ha aplicat a diverses esferes: la guerra s’ha convertit en metàfora del conflicte en qualsevol àmbit de la vida humana, i per això també han aparegut Arts de la guerra per la seducció, per educar als fills, pel negoci. En el camp del business, això ho van començar a fer els japonesos als anys 60-70.

A l’exposició també veiem l’efecte que l’obra ha tingut en la literatura.
Un dels punts de l’exposició explica una novel·la, la Novel·la dels tres regnes, d’un famós general a qui se li atribueix l’estratègia del castell buit. Li venen unes grans tropes que no pot vèncer, llavors el que fa és buidar el castell i posar-se a tocar de la porta, i el gran exèrcit que l’anava a atacar s’espanta perquè pensa que allò és una trampa, i marxa i no l’ataquen. El general es va defensar no fent res i enganyant a l’enemic, posant-se a la porta sol, sense ningú més, i estalviant una matança. Això genera tota una sèrie d’episodis que nosaltres també tenim, com el timbaler del Bruc. És a dir que aquest tipus de figura de l’estratega enginyós hi és a totes les tradicions narratives, però en el cas xinès això té un èxit extraordinari.

L’Art de la guerra és una apologia a la jugada mestra!
[Riu] Sí, el troleig forma part de la filosofia del llibre. Però clar, també hi ha la idea que si saps que no pots guanyar, no hi vagis!

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació