Un lloc on caure mort

Ha calgut una reclusió forçada a casa per veure que no ens han imposat un imaginari d'habitatge digne

“I don’t do much writing in my room. For that, I need other
conditions and other places. But I can think there, listen
to music, read in bed, and take notes. I can feed four
friends; and it is, when all is said, a place to hang one’s hat.”

A Place to hang your hat, Bruce Chatwin, 1984

Qui hagi tingut la sort d’endinsar-se en la literatura de Bruce Chatwin, l’escriptor que va revolucionar les cròniques de viatges, ja deu haver intuït que la curta vida del novel·lista britànic va ser prou intensa i sacsejada. Dins del sector de l’arquitectura, Chatwin és conegut pel pis d’una sola habitació on va viure els darrers anys de la seva vida i que va projectar amb l’arquitecte, actualment de reconeguda fama mundial, John Pawson. Es tracta d’un apartament de 45 m² que Pawson va dotar de l’elegància habitual de les seves obres i del minimalisme i l’asèpsia d’una cel·la de convent. Chatwin li havia demanat un espai simple i harmoniós on refugiar-se dels horrors de Londres. En referència a la seva nova llar, Chatwin va escriure el text A Place to hang your hat (“Un lloc on penjar el teu barret”), on evidencia que bàsicament buscava un indret sobri i tranquil on reposar les emocions que ja vivia fora d’aquelles quatre parets.

El novel·lista John Pawson | Foto: François Halard
El novel·lista John Pawson | Foto: François Halard

Ha estat arran del confinament per la pandèmia del COVID-19, que he recuperat l’escrit de Chatwin i he començat a reflexionar sobre el meu apartament, el d’amics i familiars i en general a fiscalitzar què està fent la meva professió, l’arquitectura, en matèria d’habitatge. Dissortadament, i utilitzant una expressió nostrada però que manifesta quelcom similar al que escrivia Chatwin, penso que els espais on vivim, sovint no són res més que això: llocs on caure morts al final del dia.

Les discussions al voltant de l’habitatge no són notícia. De fet, ja eren protagonistes en la crisi que ens ha precedit. No obstant, durant l’última dècada, el discurs que s’ha centrat en les necessitats habitacionals ha tingut sempre una punt de vista economicista. És tan vergonyant i obscè el preu de l’habitatge que ha acaparat tota l’atenció, i en detriment hem anat veient com la seva pròpia qualitat física i formal quedava en un segon terme. Ens ha calgut una reclusió forçada a casa nostra per fer palès que no només ens han aixecat la camisa quant als diners que paguem per lloguers i hipoteques sinó que també ens han venut gat per llebre a l’hora d’imposar-nos un imaginari del que ha de ser un habitatge digne.

En aquestes jornades eternes de portes endins, hem trobat a faltar balcons, galeries, patis i finestres més grans, així com sostres més alts, més habitacions i en definitiva més espai per tot arreu. Molts de nosaltres practicàvem molt poc això de quedar-nos a casa. Si un dia feiner qualsevol, al conjunt de les 24 hores, li restàvem la jornada de treball, el temps que invertíem en el transport, l’estona dedicada a fer una activitat física, cultural o ociosa a l’exterior, a més de les hores de son, obteníem un marge de temps molt minso que s’absorbia en fer les tasques domèstiques que anomenem “del dia a dia”.

En conseqüència, les demandes que podíem tenir sobre casa nostra eren bastant limitades i d’un pragmatisme gairebé deshumanitzat. La bonança del clima mediterrani, la construcció i rehabilitació d’equipaments de barri com biblioteques, ateneus, parcs, centres cívics, poliesportius, etc., i la millora substancial de la qualitat de l’espai públic ens han permés vertebrar gran part de la nostra quotidianitat lluny de casa. Hem fet allò que s’ha dit tota la vida amb una semàntica molt extensiva: sortir al carrer.

D’aquestes praxis s’han després iniciatives tan verinoses com la dels pisos rusc o estudis. Des del punt de vista teòric, a les cases Kitchenless l’arquitecta Anna Puigjaner estudiava els efectes d’extreure una peça fins aleshores intocable a tots els habitatges: la cuina. Malgrat la suposada subversió que això implica, l’objecte d’estudi de Puigjaner només ens descobreix paradigmes que es reprodueixen ja a la nostra societat. Hi ha pisos d’estudiants, per exemple, on les cuines amb prou feines es trepitgen si no és per desembolicar l’àpat que els ha dut el repartidor a domicili. Aplicant aquesta lògica d’externalització de serveis, podem arribar a pensar que tenir aigua calenta a casa o calefacció tampoc és imprescindible sempre que estiguis abonat a un gimnàs i comptis amb un nòrdic gruixut per a les quatre nits fredes que fa a l’hivern al litoral català.

Òbviament, aquests extrems són només la punta de l’iceberg, però ens serveixen per prendre consciència de tota la massa de gel que s’amaga sota l’aigua. En aquest sentit, cal veure com s’han anat reduint els estàndards d’habitatge fins al punt que la majoria de pisos d’obra nova a Barcelona, i fins i tot a l’Àrea Metropolitana, mai superen els 90 m² i, si ho fan, no és estrany que prenguin el qualificatiu d’Alt Standing.

És revelador participar en un concurs d’arquitectura que convoqui una administració pública per a Habitatge de Protecció Oficial. A les bases tècniques, que és on apareixen tots els preceptes qualitatius i quantitatius per al tipus d’edifici plurifamilar que es pretén construir, acostumen a demanar unitats d’una habitació -com a molt de dues- i determinen una xifra mínima d’apartaments que sovint escanya tot l'”espai servidor”: escales, patis, passeres o estances comunitàries. Més endavant, el jurat valora la millor proposta arquitectònica i tria un projecte. No cal dir que rarament guanya qui és més generós amb l’espai dels pisos, sinó qui rendibilitza millor la proporció de metres quadrats de superfície útil per metres quadrats de superfície construïda (que bàsicament és la que es cobra respecte la que s’ha pagat per l’obra).

En la mateixa línia, és bastant il·lustratiu observar dos projectes recents que ha impulsat l’Ajuntament de Barcelona per resoldre la crisi d’habitatge, en la qual, per cert, l’actual Consistori ha centrat tota la propaganda del seu projecte polític. Els primers són els habitatges de lloguer assequible dins de l’antiga fàbrica tèxtil de la Fabra i Coats, i el segon, el Programa d’allotjaments de proximitat provisional (APROP) amb estructura de contenidors metàl·lics de Ciutat Vella. Malgrat l’interès i el valor arquitectònic d’ambdós casos, insto el lector a fer l’exercici d’imaginar-se el confinament en els seus interiors. No crec que em neguin la raó si els dic que amb l’excusa de l’emergència habitacional ens estan colant infrahabitatge.

Esperem amb candeletes que aquest malson sanitari acabi i que puguem tornar a l’espiral d’inconsciència postmoderna i tardo-capitalista en la que tots orbitàvem. Mentrestant, aprofitem aquests instants de tedi i reflexió per sortir a l’exterior mitjançant les lectures de Chatwin, o bé per reivindicar l’empobriment dels nostres espais domèstics i tatuar-nos al front que un habitatge no ha de ser només l’última casella d’un tauler de joc ni la que et fa perdre la tirada. No, un habitatge no pot ser un lloc on caure mort.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació