Treballar en un museu: utopia o realitat

Cinc estudiants de museologia travessen la Universitat de Barcelona. Cursen el Màster en Gestió del Patrimoni Cultural i Museístic, surten d’una classe i es dirigeixen cap a la següent. Tenen al voltant de vint-i-dos anys, provenen majoritàriament de carreres humanístiques i a mig camí s’aturen per reflexionar sobre el seu futur laboral. Quines oportunitats creuen que tindran quan acabin els estudis? “Ens diuen que, com a molt, només una persona de tota la classe acabarà treballant de forma fixa en un museu”, explica l’alumna Paula Solé.

L’exposició ‘Després de la fi del món’ del CCCB va tancar les seves portes l’abril del 2018 | Foto: CCCB

Els altres quatre futurs museòlegs també tenen aquesta teoria coll avall: Aleix Rovira, Maria Losada, Carla Fernández i Lluís Bellas accepten que si volen dedicar-se al que han estudiat, hauran de pensar projectes, crear empreses, oferir les seves iniciatives a institucions tant públiques com privades, i al final aconseguir col·laborar externament amb els museus. “No ens enganyem, l’ideal seria tenir una plaça de tècnic mig o superior adaptada a les nostres formacions”, explica Bellas, que ja descarta d’entrada el fet de ser funcionari, per poc probable.

“S’espera molt de nosaltres amb poques condicions a canvi”, resumeix Rovira. Però quin procés han viscut els museus fins a arribar al punt que expliquen els estudiants en qüestió? Les institucions museístiques catalanes es troben en un moment de canvi de paradigma. Hi influeixen bastants factors, però els dos més destacats són la creació d’un nou sistema laboral, perquè l’actual es troba en un estat de bloqueig i ja no permet sumar regularment gent nova a les plantilles, i un tap generacional.

La precarització laboral i la bretxa generacional es retroalimenten: si el primer falla, el segon se’n ressent. Això és el que està passant ara. No és possible parlar d’un canvi generacional als museus sense definir les condicions laborals en què es troben els treballadors d’aquest sector. Fem-hi una ullada ràpida: segons el document Los profesionales de los museos. Un estudio sobre el sector en Espanya (2012), l’últim que podem trobar referent a aquest tema, la mitjana ens diu que l’any d’incorporació al sector se situa al 1996, per la qual cosa avui en dia l’antiguitat dels professionals de museus rondaria els 21 anys laborals. Partint d’això, ara sí: endinsem-nos amb calma en la situació dels treballadors del sector.

La realitat d’un sector laboral museístic dèbil

El 2012, l’anàlisi dels professionals de museus a l’Estat Espanyol indicava que el sector incorporava nous treballadors sobretot a través de fundacions o entitats privades, mentre que els equipaments públics disposaven dels professionals amb més antiguitat. Una tònica que continua set anys després, en què gairebé l’única manera possible d’entrar a treballar en un museu públic és a partir de l’externalització. A Catalunya, i segons dades del Registre Museus, l’any 2015 hi havia 1.760 persones treballant als museus. D’aquestes, un 69% eren de caràcter fix i un 9%, temporal. La resta, un 22%, eren persones que treballaven per compte propi o per a empreses de serveis externalitzats.

No es tenen dades posteriors, però l’externalització ha augmentat a mesura que han passat els anys. Així doncs, quina és la situació de les plantilles estables de museus? Tal com explica el Pla de Museus 2030, només un 10% dels museus de casa nostra tenen plantilles superiors als vint treballadors. No és d’estranyar, doncs, que el 36,9% de personal fix de museus del país provingui, atenció, dels cinc museus més grans de Catalunya. Per la resta, el 78% dels museus catalans té entre un i deu treballadors, i un de cada quatre compta amb una plantilla d’entre una i tres persones.

Són números baixos que repercuteixen en l’exigència laboral del personal de museus petits, però la mateixa llei empara aquesta situació: els museus tenen només l’obligació de dotar-se d’un director i de dues persones de vigilància. El mateix Pla de Museus especifica que aquesta norma està per sota de les necessitats bàsiques d’un equipament. Com apunta el mateix document, les organitzacions internes dels museus són dèbils. Les dades del Registre de Museus mostren que només un 32% d’aquests equipaments disposa d’un organigrama aprovat.

Sobre la situació laboral dels museus, Carme Clusellas (1966), directora del Museu d’Art de Girona, és clara: “Si això passés en altres àmbits, la gent s’estiraria els cabells”. La crisi del 2007 va afectar fortament el sector, fins al punt que molts professionals expliquen que hi ha persones que es van jubilar i la seva plaça lliure no s’ha cobert mai: ha quedat buida i sembla que així seguirà, compensant la seva feina per la d’un servei externalitzat, o bé carregant-la sobre les espatlles dels treballadors existents.

Les últimes dades, del període 2011-2015, indiquen que els museus grans van incrementar les seves plantilles un 23% durant aquells anys. Però són una excepció. Els museus mitjans-grans van acabar el 2015 amb un 7% menys de personal; els museus mitjans-petits, amb un 16% menys; els museus petits, amb un 28% de treballadors menys; i els museus petits al límit de la sostenibilitat, van perdre el 25% de la plantilla. Tot i que Clusellas entén “que vivim moments econòmica i políticament difícils”, recalca que “en algun moment s’hauria de fer una aposta real per millorar les plantilles dels museus”.

A part de tot això, i com hem vist abans, el 2015 el 22% del personal dels museus era extern, i malgrat que no se’n tenen més dades, tot sembla indicar que la xifra ha augmentat en els últims anys. Teresa M. Sala, directora del Màster de Gestió del Patrimoni Cultural i Museístic, l’estudi que cursen els cinc alumnes mencionats, ha notat un canvi en el transcurs dels anys: “Al principi, la majoria dels estudiants del màster trobaven feina de seguida: no era automàtic, però el mercat se’ls quedava”, recorda, “A partir de la crisi, això ha canviat progressivament”.

Hi ha un tap generacional als museus?

En els darrers anys les plantilles dels museus han anat a la baixa i, alhora, s’han envellit. Teresa M. Sala creu que la situació és un reflex del que passa en altres àmbits: “Tenint en compte que hi va haver un moment d’expansió i de creixement, l’estabilització de la generació de professionals dels anys vuitanta fa que encara no estiguin en edat de jubilar-se”, explica. Segons Clusellas, va ser també en la dècada dels vuitanta -quan es van reprendre les institucions- quan es van convocar moltes places i va entrar a treballar una generació sencera, majoritàriament homes, que aviat començarà a jubilar-se. Però se substituiran, les seves places fixes?

Mònica Borrell (1966), directora del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, creu que sí que “se’ns està generant una bretxa en el món dels museus”. Tot i això, ella fa aproximadament vint-i-cinc anys que treballa, i creu que el procediment d’entrada al sector era molt semblant: “Començàvem amb beques, amb pràctiques, com a autònoms, i al final ens acabàvem consolidant”. El que ha canviat, especifica Borrell, és el model de gestió, que ara tendeix a l’externalització: “Ja no hi ha un personal que nodreix i activa la institució, sinó que es fan contractacions a través d’empreses, i això genera una nova manera de gestionar projectes”. El director del Museu Nacional de Catalunya, Pepe Serra (1969), nega que hi hagi cap bretxa generacional. Creu que el que s’ha de fer és normalitzar les polítiques que estableixen límits de mandat, com passa al MNAC, i assegurar la mobilitat entre posicions.

Pel que fa a l’edat, Serra entén que no s’agafi de cop a gent jove, perquè es requereix haver passat per uns altres llocs primer. A més, el director assegura que “estem parlant d’un àmbit de precarietat pressupostària crònica, i si sumem això al fet que el sector de museus és bastant estàtic, el que tenim no és un problema de tap generacional, sinó de falta d’espais per a la gent formada, que va en augment”. Per la seva banda, Antoni Laporte, responsable de l’Observatori de Públics de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural, apunta que sí que hi ha un tap, i que el problema és que el moviment natural “és començar com a guia o monitor de museus i acabar sent cap d’àrea”, però que “actualment aquest ascensor s’ha tallat arran de la subcontractació d’empreses”.

Les subcontractacions en el món dels museus

Segons Antoni Laporte, “els museus van començar a contractar empreses externalitzades amb l’objectiu d’estalviar en pressupost”. Les últimes dades, que analitzen els anys 2011-2015, mostren que els museus grans i mitjans-grans superen els 300.000€ de pressupost anual, mentre que la resta d’institucions (un 53% del total) treballen amb números inferiors. Els museus més petits tenen un pressupost de 60.247€ l’any de mitjana. Entre el 2011 i el 2015, els pressupostos s’havien reduït un 5,9% en el conjunt de museus registrats.

Cal recordar que el Real Decret-Llei 20/2011 de mesures urgents en matèria pressupostaria, tributaria i financera per al correcció del dèficit públic, impedia a les institucions públiques contractar noves persones. La congelació va repercutir en els museus, de la mateixa forma que ho va fer en qualsevol entitat finançada per diner públic. Per inserir personal als museus, com explica Josep Giralt (1956), director del Museu de Lleida, “estem tendint a contractar autònoms pel capítol 2, i a més ara tenim ajudes de la Generalitat per fer-ho”.

Però molts treballadors, sobretot joves, no poden ni tan sols permetre’s ser autònoms. Una opció és la d’entrar temporalment a museus a través d’empreses externes. Des del 2011 i fins ara, tal com explica l’experta Elena Vozmediano a l’article Obra y Servicio. El empleo cultural, “estem assistint a una ocupació gradual d’un ampli nínxol de feina abans pública per part d’empreses de treball temporal (ETT)”. La crítica d’art apunta que la manca de pressupost no és l’única explicació d’aquesta transformació, que s’ha vist afavorida per les lleis. Fins el 1994, les ETT eren il·legals a l’Estat Espanyol.

Abans del 2010, les Administracions no podien firmar contractes amb ETTs més enllà d’esdeveniments puntuals i mai per més de sis mesos. Aquestes limitacions van desaparèixer a la Llei 35/2010, de mesures urgents per la reforma del mercat laboral. La situació és la següent: “fa anys que els museus tenen l’ordre de no fer contractació de personal, i com que hi ha serveis que estan obligats a donar, han de recórrer a empreses externes”. Aquestes lleis perjudiquen especialment els treballadors que volen entrar dins del panorama laboral, molts d’ells joves.

Els principals serveis externalitzats en els museus són els d’informació, control de sales i venda de tiquets. Els últims anys hem vist un augment de les vagues dels treballadors d’aquest sector, convocades pel sindicat SUT. Els treballadors reivindiquen males pràctiques tant dels museus com de les empreses de serveis Ciut’art i Magma Cultura. Demanen l’equiparació de categories laborals, la lluita per un conveni laboral unitari –que es basa en el conveni del lleure, un fet també discutible- i la fi de contractacions temporals fraudulentes. Segons el SUT, es fa un “abús dels contractes d’obra i servei i s’encadenen contractes temporals que generen una por constant de perdre la feina”.

A més, segons explica a Núvol la treballadora d’una d’aquestes empreses subcontractades que prefereix mantenir-se en l’anonimat i que ens deixa accedir al seu contracte laboral, els treballadors de sales tenen un sou base (525,19€ al mes per 25 hores a la setmana, en aquest cas) que pot augmentar en funció de les visites guiades o tallers que es duguin a terme (cada visita suposa un punt, que es paga a 3,04€/h). Això genera situacions de competitivitat entre treballadors precaris, que han de comparar-se constantment entre ells per tal de poder tenir un sou extra. Segons la treballadora en qüestió, “no només estem cobrant una merda, sinó que si volem aconseguir un sou millor hem de sentir que estem trepitjant els nostres companys”.

Hi ha grups de treballadors, com els del CCCB, que han decidit per solidaritat repartir les visites a parts iguals, per tal que tothom tingui les mateixes oportunitats, però la situació varia en cada museu. A nivell no personal, sinó institucional, la precarització de l’externalització també té unes conseqüències. Com explica Vozmediano, “quan no hi ha interès i control per part del museu sobre l’activitat dels mediadors, pot passar que el servei sigui directament inexistent i es limiti directament a vigilar o passejar per les sales. En aquests casos, resulta incomprensible que es facin inversions tan quantioses en subcontractacions que tenen tan poca rendibilitat museística”.

Altres feines de museus que s’externalitzen són les de comunicació, educació i conservació. Pepe Serra, del MNAC, explica que durant els cinc anys de la crisi la seva institució ha perdut més de 20 persones sense substituir-les, tot i que ara “se’ns ha permès contractar algunes persones, i són joves”. Sònia Blasco, del Servei de Museus de la Generalitat de Catalunya, fa autocrítica i apunta que des de les administracions cal, per una banda, “impulsar i donar suport a codis de bones pràctiques en relació a les externalitzacions”; per altra banda, “tenir un contacte més estret amb els equips docents dels màsters i ajudar a promoure la realització de pràctiques laborals per a gent jove”, i, finalment, “continuar lluitant per donar visibilitat al paper dels museus, al seu vincle amb la societat, a la importància de tenir uns equipaments museístics enriquidors i estimulants, i amb unes plantilles ben dotades”. En aquest sentit, el Pla de Museus 2030 promet treballar per una millora de la situació laboral.

Les conseqüències d’un panorama laboral sense joves

“Crec fermament en una cosa que em va dir un museòleg fa molts anys: tu pots aportar novetat i empenta durant un temps, però després caus en la pròpia repetició”. Això recorda Carme Clusellas, del Museu d’Art de Girona, que creu que arribats a aquest punt, el millor és abandonar el projecte perquè un altre pugui reprendre la feina. De fet, la mateixa Carme assegura que a Girona hi està molt bé, però que no s’ho planteja com si ja hagués arribat al final de la seva carrera professional: “Davant de noves oportunitats, em plantejaria un canvi”. Però el món laboral això no ho facilita, perquè no estimula la mobilitat entre professionals i centres dins de Catalunya.

Aquest és un argument que també esgrimeixen Pepe Serra, del MNAC, i Josep Giralt, director del Museu de Lleida. Clusellas, però, insisteix: “Tot és tan precari, que tothom té por i intenta assegurar el seu lloc: és normal que un cop algú aconsegueix una plaça, no vulgui fer experiments”. Així doncs, la tendència és que una persona que fa anys que va obtenir feina a qualsevol museu de Catalunya, encara hi segueixi treballant. I que molts joves no trobin per on entrar. Mònica Borrell, del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, creu que la manca de joventut repercuteix directament en el funcionament de les institucions.

“El relleu i la mobilitat ajuda a que els equips es renovin des de dins: una persona nova és un nou estímul”, desgrana Borrell, “Nosaltres ja ens reciclem, i ja estem al dia i passegem per les sales, però és que l’experiència personal és diferent si tens 60 anys o si en tens 20, i això no sé si ens distancia molt o poc dels públics, però no ens beneficia en cap sentit”. Fem aquesta mateixa pregunta a Antoni Laporte, de l’Observatori de Públics, i ell respon que és innegable que si hi hagués més gent jove que pogués connectar immediatament amb els interessos dels nous públics, els resultats millorarien.

Referent a aquest tema, Laporte recorda que els joves no són una categoria uniforme, i que de vegades es tracta aquest col·lectiu d’una manera simple: “Sembla que tenint una estratègia comunicativa a les xarxes socials ja n’hi ha prou, i això és fals”, apunta, “El que és important és que la persona que es posi en contacte amb els joves sigui algú que tingui credibilitat per a ells, una mena de líder d’opinió, i tota aquesta feina vol temps, dedicació i continuïtat”. Borrell també fa referència a la importància d’una comunicació convincent: “La col·lecció, per si sola, ja no té sentit per la gent d’avui en dia, cal dotar els museus de capital humà jove que dotin de continguts, replantegin el coneixement, tinguin noves tesis i garanteixin la preservació de les col·leccions dels museus”.

Segons Josep Giralt, “hi ha d’haver una acció conjunta tutelada i liderada per la pròpia administració nacional per recuperar temàtiques i conceptes de les dècades dels 80 i 90”. Pel director de l’equipament lleidetà, cal recuperar aquell esperit de renovació dels museus que van encarnar polítics com Max Cahner, perquè si no la majoria dels equipaments entraran en crisi: “Necessitem una renovació immediata i continuada, fonamentalment perquè ens estem quedant enrere en el que són noves tecnologies, nous públics, i altres discursos i eines amb les quals la gent més gran ja no hem treballat”. Aquesta és l’esperança dels alumnes del màster en museologia, que s’acomiaden deixant al seu darrere un missatge cru sobre el futur, però que saben, també, que d’aquí a uns anys els museus continuaran existint, i algú els haurà de sostenir.

Aquest reportatge és el primer de la sèrie Treballar al museu, que es complementa amb els articles “A favor i en contra de l’externalització dels museus” i “Consells per a futurs museòlegs“.