Tornar a casa sense ecoansietat

No és fàcil tornar a casa, o sigui que millor fer-ho com una obra d’art. Per a Ingrid Guardiola, l’art és descentrament permanent, “Sortir del centre normatiu que la societat imposa. I això no vol dir ni ser contracultural ni ser antisistema, vol dir viure la vida des de la complexitat implícita de tota forma viva”. I si l’imperatiu social de la seva generació la va convèncer que calia anar a estudiar fora i esdevenir la perfecta intel·lectual nòmada i cosmopolita, és natural notar un cert vertigen ara que ha decidit abandonar l’ecosistema barceloní per tornar a la seva Girona natal. Podríem dir que cal coratge per remuntar el corrent de les inèrcies i remar fins a l’origen. No hauríem triat la metàfora fluvial innocentment, perquè a l’origen de Guardiola hi ha el riu.

Cap a les deus és la tornada a casa concreta de Guardiola convertida en una gramàtica universal perquè qualsevol la pugui utilitzar. L’exposició, que es podrà veure fins al 9 de gener de 2022 als espais del Bòlit_PouRodó i el Bòlit_LaRambla, és el primer projecte com a directora del Bòlit Centre d’art Contemporani de Girona, càrrec que Guardiola va assumir el maig passat. El motor és personal i vivencial: en els moments més durs de la pandèmia del 2020, quan tothom buscava espais on tornar a entrar en contacte amb el batec de les coses, Guardiola va anar amb la seva família al riu Ter, entre Salt i Bescanó, i escriu al catàleg que: “Al riu s’hi estava bé […] Vam tornar-hi uns quants dies, i semblava que el confinament hagués estat una intoxicació momentània, i amb l’ànim baldat i la família coixa, allò ens va fer pensar que s’hi podia viure, que podíem forçar un principi, improvisar una nova casa”. Com una intervenció, en el sentit que els artistes donen a la paraula, però a escala mundial, la pandèmia ha desencallat maneres de mirar que, un cop pensades, ja no es poden despensar. Això s’ha traduït en un moviment general cap als orígens. 

Si la pandèmia va fer més palpable els mals de la profilaxi amb què ens relacionem amb el món, el moviment de resposta que tematitza l’exposició expressa un anhel de realitat, de “contacte amb la causalitat concreta” que ofereix el riu. És el sentit de Mapa d’Espanya (1979), una de les clàssiques enfangades de Pere Noguera que esborra les arbitrarietats administratives d’un mapa polític d’Espanya transfigurant-lo en un mapa de, simplement, terra; o de Les hortes i els nervis fluvials, una cartografia imaginada (2021) un altre mapa de l’Associació milfulles que cartografia hortes, deveses i marges del Ter des de la vivència fluida dels hortolans. El que uneix aquestes obres amb la resta de les que podem veure en el recorregut, que inclouen Perejaume, Jordi Mitjà, o Anna Dot, és una idea del poema de Joan Vinyoli que dona nom a l’exposició “Sigues fidel / a les petites coses; / no t’és donat volar / sobre el callat abisme.”. La meva preferida és Autoretrat d’un riu (1981), una peça deliciosament pictòrica que Guardiola ha remuntat a partir de l’original d’Enric Asensa, i que simplement consisteix en una filmació de les façanes de Girona reflectides a les aigües de l’Onyar, un videoquadre que conté diverses avantguardes a la vegada.

Hi ha una fricció entre la vocació assagística de Guardiola i aquesta inclinació dels artistes que ha seleccionat cap a la senzillesa del gest pròxim. És una fricció productiva. A una banda, hi veiem un cervell amb gran ambició i refinament conceptual, la Guardiola excavadora d’arxius i muntadora de vídeo que construeix discursos complexos sobre les qüestions més candents del present tal com l’havíem conegut a l’Ull i la navalla i al Soy Cámara, a l’altra, creadors d’imatges i paraules volgudament bàsiques i intempestives. A les sales del Bòlit, el contrast es manifesta a través d’un mecanisme expositiu original i suggeridor de “peus de pàgina”: les peces dels artistes es troben distribuïdes per l’espai de manera convencional, però en comptes dels típics textos de sala, Guardiola posa fragments de poetes i pensadors a les zones més baixes i apartades de les parets. Encara més: hi ha peus de pàgina en vídeo, que són obres en elles mateixes, però que se’ns mostren en pantalles petites a l’altura del genoll. El resultat és, efectivament, una gramàtica fluvial, que permet al visitant descabdellar les metàfores del riu (naixement, curs, deriva, fluïdesa, desembocadura i invasió) cap allà a on vulgui, irreductibles a un contingut concret. 

El més benvingut és que el resultat defuig el moralisme. L’angoixa respecte del canvi climàtic ha entrat al discurs de l’art contemporani produint monstres insofriblement propagandístics. Em deia Guardiola passejant per la vora del Ter que els artistes amb qui ha treballat tenien una visió del món oposada a la de Greta Thunberg: En comptes de grans campanyes mediàtiques per sermonejar els polítics i fer sentir culpable a la gent, Cap a les deus ens posa en contacte amb artistes que tenen cura del seu lloc propi des d’una pràctica quotidiana, discreta i ingrata. Potser on es veu més clar és amb A la intempèrie (2021) un vídeo de Job Ramos amb la col·laboració de Fina Torres que segueix un grup de biòlegs i experts que treballen per evitar l’extinció del cranc de riu europeu davant l’amenaça del cranc americà. L’obra es pot trobar a la secció “Inundació”, un espai on es resumeix perfectament la nova Guardiola assagista i comissària: d’una banda, la complexitat del pensament de sempre, de l’altra, una nova poètica humil sobre el que ella anomena “cadena de materialitats”. Potser és possible tornar a casa descentradament perquè, com bé diu Perejaume i podria dir una deu, “l’inacabament també és l’origen”.