Clàudia Rius i Llorens

Clàudia Rius i Llorens

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol (2017 - 2021). Actual cap de comunicació del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

This is Art i la societat que cuidava els seus mínims

No puc estar més allunyada dels punts de vista que critiquen la feina de This is Art

Aquest article tracta sobre This is Art. Aviso perquè em passaré mig text explicant un altre tema i no us vull enganyar: la intenció és parlar sobre el programa de televisió. La cosa és que fa quatre anys que vaig prendre una decisió, una tria ideològica que ha marcat com he mirat tot el que m’ha rodejat a partir d’aleshores. Va ser a Suècia. Estava d’Erasmus i vaig agafar assignatures d’educació, tot i que estudiava periodisme, perquè em va semblar que aprendria més. En una de les matèries m’obligaven a fer pràctiques i visitar una escola. Vaig fer d’oient en un grup de primària on les professores primer explicaven el tema que tocava i després manaven fer exercicis. Els alumnes que acabaven la feina podien anar a llegir en una sala que hi havia al costat de la classe, una habitació petita, envitrallada i amb sofàs, que permetia als marrecs tenir sensació d’independència mentre les dues professores controlaven que no perdessin la calma.

Com que els altres s’apartaven a llegir, les professores cada cop tenien menys alumnes a qui ajudar. S’asseien al seu costat, feien els exercicis junts i podien resoldre els dubtes a nivell individual. La classe no continuava: ningú avançava en la matèria fins que l’últim alumne no havia après bé el que s’havia ensenyat aquell dia. Malgrat l’aspecte celestial que pugui tenir tot això –jo ho recordo celestial al meu cap, sobretot pel to baix i calmat amb què es feia tot plegat- no va ser aquesta experiència la que em va fer pensar. Vaig comprovar que el sistema funcionava, vaig limitar-me a comparar-lo amb el meu i això em va semblar suficient. Fins que vaig escriure’n un article a Núvol, i pocs dies després vaig rebre el correu d’una mare catalana que educava els seus fills a Suècia.

I la mare em deia que quan t’ho miraves des de fora tot semblava molt bonic, però que què passava si el teu fill era “dels bons” de la classe i no podia avançar fins que els més lents no haguessin acabat. Aquí va venir el dilema. Fer que el ritme de la classe funcionés a partir del nivell més baix i no del més alt, suposava alguna mena de hàndicap pels més ràpids? Assegurar que tothom tingués una base educativa sòlida entorpia l’eficàcia del més despert? Si jo fos aquesta mare, entendria que el meu fill acabés els exercicis i en comptes d’avançar lliçons, es passés la resta d’estona llegint? La resposta va fer-me anar més enllà de la classe i analitzar la societat sencera. Aquesta era, en realitat, una tria ideològica sobre el funcionament del món i les seves desigualtats.

Vaig optar per pensar que no, que la mare no tenia raó perquè no podia prioritzar el projecte del seu fill per sobre del projecte general. Si la classe fos un país, cal pensar en la societat des de la màxima competència dels seus mínims, perquè això redueix les desigualtats a llarg termini. Des d’aleshores, totes i cadascuna de les discussions socials que he tingut les he pogut dividir al meu cap en dues perspectives. Puc triar veure les coses des del punt de vista dels avançats, els especialistes, els ràpids, els privilegiats, els que saben més i probablement tenen més; o veure-les des del punt de vista del públic mitjà, sovint la gran majoria, que pot tenir un nivell molt baix si estructuralment no es treballa per assegurar la seva qualitat de base. La mare catalana que educava el seu primogènit a Suècia s’equivocava: volent mirar pel seu fill, oblidava en quin context el volia fer viure. La classe funcionava bé perquè no s’avançava fins que l’última persona ho havia entès tot i per tant era més difícil que algú quedés enrere, i no només per això, sinó perquè la resta d’estudiants no esperaven quiets sinó que aprenien d’altres formes i podien seguir desenvolupant el seu talent, en aquest cas llegint.

Com a país, com a societat i com a individus, tenim la qualitat que tenen les nostres aspiracions de mínims. I això es pot aplicar a molts camps, per exemple, en el de la creació artística. En el món de l’art, la distància entre els màxims i els mínims és escandalosa i la prepotència i la desafecció que això genera a una banda i a l’altra és tan abismal que sovint sembla insalvable. Per sort, de tant en tant apareixen propostes com This is Art, un programa dirigit per Ramon Gener –creador i executor també d’Òpera en texans– que fa una funció pública en una televisió pública, TV3: apropar l’art a un fragment de societat que no forma part del grup d’experts.

Però tot i això, persones amb altaveu dins del món artístic català han criticat el programa. Diré alguns dels seus noms, no per atacar-los sinó per citar els seus arguments, ja que n’han parlat directament. El crític d’art Joan M. Minguet criticava durament la qualitat de This is Art, com si el programa no comptés amb una assessora d’art, concretament Anna Pou van den Bossche, que dubto que s’inventi res. El també crític Ricard Mas deia en aquesta entrevista que “tenim un problema perquè aquesta gent que mira el This is art no entendrà mai res del que és l’art. És una frivolització total i absoluta. Ni és art ni és divulgació”. No puc estar més allunyada d’aquests punts de vista, i sobretot no puc entendre la resposta entusiàsticament afirmativa que aquests arguments han rebut des de diversos estaments del món de l’art que després es queixaran perquè la majoria de persones no van a les seves galeries o sales d’exposicions.

Ningú s’interessarà per alguna cosa que desconeix totalment, i menys si els tòpics i estereotips respecte aquesta són desfavorables. Objectivament, l’anàlisi és senzilla: els especialistes en art tenen espais complexos on desenvolupar-se (l’habitació petita, envitrallada i amb sofàs on llegien els alumnes de Suècia), i en canvi el públic general postescolaritzat no té espais senzills on arribar a l’art (els professors que els acompanyen i els asseguren una base). El públic general infantil i juvenil tampoc compta amb massa espais artístics divulgatius que entrin en la seva quotidianitat, però almenys rep iniciatives d’institucions artístiques que s’esforcen per desenvolupar projectes en escoles.

No vull ser injusta: els espais complexos en els quals es mouen els especialistes del món de l’art són dèbils, mal finançats, fets a base de voluntats individuals titàniques, i oblidats per un pressupost de cultura que hauria de fer caure la cara de vergonya al nostre Govern. Però de cara a la societat general, la mala transmissió del fenomen artístic és gairebé inherent a ell mateix i es caracteritza per no aprofitar els canals de comunicació majoritaris per fer una difusió que pugui captar i fer créixer a llarg termini el coneixement que es té sobre aquesta disciplina. Hi ha un cert esnobisme que no permet transmetre l’art a les persones que no hi estan directament relacionades.

Propostes com This is Art, que tot just ara ha acabat la seva segona temporada, ajuden a expandir les idees bàsiques de l’art, o almenys a generar motivació, a demostrar que tots els podem entendre. Són els primers passos d’una escala que porta a un coneixement més complet, i en canvi reben critiques des d’aquest mateix món –que després es queixarà que no surt prou a la televisió- perquè creuen que la proposta mainstream “empetiteix” o “banalitza” el sector. Segons el meu parer, This is Art és un gran programa de mínims, una d’aquelles iniciatives que aconsegueix equilibrar una mica més la balança, sobretot perquè nomes d’entrada ja té un públic potencial molt més alt que el que pugui tenir un espai artístic, per molt que aquest batalli per sortir de l’endogàmia. Els especialistes, en comptes de destrossar un programa que reforça la seva causa, haurien d’acceptar que no és un producte destinat a ells i, des d’allà, fer propostes constructives de millora i no pas destrossar-lo completament.

En un dels capítols d’aquest programa televisiu, Ramon Gener ensenyava El crit de Munch a algunes persones i els preguntava si reconeixen el quadre. Una parella va respondre que no, perquè “nosotros no somos cultos”. Dolorosament pel conjunt de la societat, aquest és el resultat d’un món artístic que es mou amb unes exigències a l’abast de pocs. En general, si es fessin polítiques culturals partint de la idea dels mínims i estimulant els màxims perquè es desenvolupessin per si mateixos en espais propis, passarien coses com que aquesta temporada TV3 comptaria amb sèries pròpies i en català; que ningú sortiria d’un museu dient que no ha entès res; que els artistes tindrien més residències per poder desenvolupar la seva feina abans i no pas després de triomfar; que els mediadors culturals tindrien el sou que es mereixen o, per exemple, que hi hauria uns estàndards de qualitat molt més exigents de cara a filtrar les obres de tota mena que arriben i formen al gran públic.

Com més forts són els mínims d’un territori, més talent hi ha en els seus màxims, i més retorn social té la feina que aquests fan, perquè els receptors generals tenen un nivell acceptable de base que permet que hi hagi una comunicació fluïda entre els especialistes i les persones que es dediquen a un altre camp d’expertesa. Els mínims ens defineixen i només allò que es pensa pel conjunt té resultats visibles en tot aquest conjunt. Per això This is Art és una oportunitat pel sistema cultural d’un país com el nostre, acostumat a viure de les seves excepcions. Més que dependre de projectes bolet i de genis bolet, cal cuidar els mínims.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació