Tàpies. Des d’enlloc

Tàpies. Des de l'interior. Una exposició en dos seus diferents i amb unes 134 obres, que podeu veure fins avui 3 de novembre.

Tàpies. Des de l’interior. Una exposició en dos seus diferents i amb unes 134 obres, algunes de les quals o no s’han vist fins ara o no les hem mirat mai com ara se’ns presenten. Són les obres que l’artista guardava per a la seva col·lecció personal. Al seu taller, a la seva llar o a la Fundació que va crear en 1984. Aquesta és una tendència que funciona molt bé en el món de la cultura: perquè un objecte en qüestió torni a gaudir d’aura, se’n ressalta tot el que és inèdit o poc conegut. Com si això en revelés un valor afegit, una nova perspectiva enriquidora. En aquest cas, “una mirada sobre la mirada interior de Tàpies”, segons interpreta Vicent Todolí.

Però realment veiem els objectes amb la nova perspectiva que atribuïm a aquest enfocament? Comprovem-ho. A la planta baixa de la Fundació Antoni Tàpies, l’obra Portes i fletxes presideix l’estança tot just entrar. Equilibrada, els elements materials que són extrets de la quotidianitat més vulgar per envair el llenç, s’introdueixen en aquest de manera subtil. El mateix passa amb els títols del costat: Fusta i finestres i Tres radiografies. Composicions estàtiques, amb una important restricció cromàtica, i sense que les peces de l’ensamblatge violentin massa les obres. Tela amb un clau i Manta amb banda blanca en són també un bon exemple.

Al Museu Nacional, l’altra seu de l’exposició, també hi ha títols propers a aquesta casuística: Llit marró, Forma negra sobre quadrat gris, Tot blanc amb arcs i Blau i ocre sobre marró. El millor àmbit de tota la mostra, però, és la planta inferior de la Fundació, que alberga les obres dels anys 40, 50 i 60. Hi trobem, per exemple, Fils sobre cartró, on Tàpies encara juga amb colors lluminosos i vius, abans de decantar-se per una gamma cromàtica més ombrívola que predomina en gran part de la seva producció posterior. Segurament és un rastre de la seva etapa surrealista (o “màgica”), de la qual en trobem alguns exemplars a l’espai del Museu Nacional.

Gaudim d’un primer moment, aleshores, on predomina el Tàpies de les denses capes de pintura matèrica, i dels efectes gairebé suggerits de materials i objectes povera que s’hi fegeixen. Al Museu Nacional -i a la planta superior de la Fundació-, en canvi, es canvia ràpid el registre i es dedica la majoria de l’espai al període que va dels anys noranta fins a l’actualitat. Llenços de gran format en què l’ensamblatge és brusc i té més presència. Així partim del caràcter asèptic de composicions basades en la mínima expressió, per arribar a les obres on l’anhel trencador de Tàpies es canalitza amb la utilització de tots els recursos possibles, i a gran escala.

Hi ha aquí una identitat entre forma i contingut: la disposició a la gran sala d’exposicions temporals del Museu Nacional és tan precipitada, voraç i impacient com ho són aquestes darreres obres de l’artista. Molta obra, molt gran i ambiciosa, en un mateix espai. És tan precipitada, voraç i impacient com aquell qui menjant com un bàrbar, s’ennuega, i mor ofegat. Quatre xifres, Cos entre ics i Colador i tassa són de les poques peces que respiren. Com deia l’artista Antoni Llena des d’un punt de vista crític en una ressenya de l’exposició: “No demano pas que ens serveixin el peix sense espines, sinó que no ens obliguin a menjar-nos tots els plats de la carta”.

Si Contra Tàpies, l’exposició que trobàvem a la Fundació uns mesos abans, pretenia anar contra el tòpic, contra allò “tapià”, en base a un discurs programàtic, aquí s’ha aconseguit el mateix, i curiosament sense programa. Les obres, els temes i els seus tòpics es col·lapsen. Tot s’anul·la entre si i s’acaba convertint, efectivament, “en una muntanya que et cau a sobre” com ho descrivia Todolí en roda de premsa. Una mostra excessiva per a un artista amb tendència a l’excés. Si la perspectiva interior havia d’abocar una mica de llum en l’obra de tàpies, això no s’ha aconseguit en absolut.

És revelador, en aquest sentit, el que escrivia fa vint anys l’exdirector de la Fundació i del Macba, Manuel J. Borja- Villel, sobre una de les obres abans esmentades: “el mur és la tàpia que nega l’accés o que impedeix veure-hi a través seu. El mur és l’alter ego de l’artista, amb el qual queda identificat pel seu cognom”. Tàpies sempre ens serà opac. Potser per aquest motiu Todolí ha optat pel silenci. Cap detall museogràfic, cap discurs, cap tematització. A més de l’opció més conseqüent, és tot un encert perquè això fa que no hi hagi cap rastre de condescendència amb l’artista. Cap rastre d’homenatge i, per tant, tampoc d’oportunisme ni de ridícul.

Acabem. Tàpies. Des de l’interior té, si se’m permet, un aire gairebé nihilista. “Té moments incòmodes”, com deia Pepe Serra el dia de la presentació. Expliquem-ho amb una de les darreres obres de la mostra, Dos personatges, de 2011. “Em recorda a una de les pintures negres de Goya”, comentava Serra. Hi apareixen dues figures maldestres, l’artista i la seva dona Teresa. Referències a la sexualitat i a la mort. Sensació d’obra inacabada, pessimista i torbadora. Nihilista. Si davant el mar de discursos que sempre han rodejat el pintor i escultor, es volia optar per mirar Tàpies des de Tàpies, per trobar una visió més depurada i íntima del seu art, el resultat és el no res. L’exposició, erròniament titulada “des de l’interior”, hauria de dir-se Tàpies. Des d’enlloc.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació