Takis, energia en temps de destrucció

El MACBA exposa per primer cop a Barcelona una mostra individual de l’artista grec

Clàudia Rius

Clàudia Rius

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol.

Takis va introduir el magnetisme en l’art el 1960, quan va dur a terme la performance The Impossible: A Man in Space. Mitjançant un sistema d’imants, va alçar enlaire el poeta Sinclair Beiles, que va recitar el seu poema “Manifest magnètic” flotant en l’espai. En aquell temps, la Unió Soviètica i els Estats Units competien per ser els primers a posar en òrbita una persona, una cursa espacial que era l’extensió de la cursa armamentística de les dues superpotències. La performance de Takis va ser un acte poètic i una crítica a la guerra, i es va avançar cinc mesos a l’arribada de l’home a la lluna. Ara, el MACBA exposa aquest artista que va fer de l’energia un art i que ens ha deixat enguany a l’edat de 94 anys.

Photograph of Takis and Guy Brett 1966 | Foto: © Clay Perry, England & Co gallery, London
Photograph of Takis and Guy Brett 1966 | Foto: © Clay Perry, England & Co gallery, London

L’artista grec Takis, de nom Panagiotis Vassilakis, va néixer a Atenes l’any 1925. El relat dels seus primers anys a Grècia i l’aprenentatge artístic autodidacta està ple de marginació i lluita. El 1954 es va mudar d’Atenes a París no només per continuar amb la seva carrera artística, sinó també per eludir la persecució política. En les seves memòries descriu les condicions de vida extremes i els períodes recurrents de quasi inanició als que es van enfrontar ell, els seus amics i la seva família –que, per cert, no acceptaven que Takis es dediqués a l’art– durant l’ocupació de Grècia a principis dels anys quaranta, així com els horrors de la posterior guerra civil grega.

Avui en dia, Takis és conegut per ser l’artista que va utilitzar per primera vegada el magnetisme, la llum i l’electricitat per a fer obres artístiques. Però si mirem la seva joventut, l’artista no sempre havia tingut una relació fluida amb l’energia a un nivell pràctic. El 1941, quan el grec tenia setze anys, Atenes es va veure sotmesa a estrictes tocs de queda nocturns i a normes de restricció de la il·luminació. Takis també explica en les seves memòries els hiverns de fred glacial, per exemple el de 1950, en els quals la seva família no podia permetre’s l’accés a l’electricitat ni escalfar suficientment casa seva. Com recorda Ferran Barenblit, director del MACBA, “els fills del segle XX van ser testimonis de la lluita de techné thánatos, la sinistra aliança de la ciència amb la destrucció.”

A causa d’aquesta destrucció, que va suposar també novetats tecnològiques i científiques, Takis va desenvolupar una part important de la seva carrera artística a París, Londres i Nova York, entre 1950 i 1970. A Londres, les obres de l’artista es van recopilar en l’espai d’art experimental Signals, anomenat així per les obres del propi Takis que reben el mateix nom. Lluny de casa seva, el creador va saber apropiar-se de les noves tecnologies i dels avanços científics del moment, quan aquests encara no estaven incorporats a l’imaginari quotidià, com és el cas del magnetisme. “L’electromagnetisme és una cosa infinita, invisible […] M’agradaria fer-lo visible per tal de comunicar-ne l’existència i fer-ne conèixer la importància. M’agradaria fer visible aquest món invisible, incolor, no sensual i nu que no ens pot irritar la vista, el gust ni el sexe. Aquest món que, simplement, és pensament pur”, deia.

Segons Teresa Grandas, comissaria de l’exposició del MACBA junt amb Guy Brett, crític i comissari independent, i Michael Wellen, conservador d’art internacional, l’obra de Takis “explora la relació amb l’entorn que ens envolta”, però l’entorn entès més enllà de la proximitat: l’artista, a partir dels seus jocs amb l’energia, ens recorda que seguim les lleis de l’univers. I ens ho recorda a partir de la combinació de les màquines, l’element humà i els camps de força que genera l’energia. 

Camps magnètics (1969) de Takis al MACBA | Foto: Pau Cortina / ACN
Camps magnètics (1969) de Takis al MACBA | Foto: Pau Cortina / ACN

Si la primera acció magnètica de Takis va ser l’any 1960 amb la performance The Impossible: A Man in Space; la primera escultura va arribar un any abans, el 1959. Així ho explica Alan Jouffroy, artista francès, en un article del butlletí informatiu de Signals: “Una nit d’abril de 1959 em vaig trobar a Takis a la vorera de la rue de la Huchette quan em dirigia amb un amic a escoltar a no sé quin músic de jazz que acabava d’arribar a París. ‘Ha succeït’, va dir Takis, ‘Ho he aconseguit’. Va ser exactament com l’’Eureka!’ d’Arquímedes. Sí, bromes a part, va ser preciós i emocionant. I em va mostrar la primera escultura telemagnètica (vaig ser jo qui va encunyar el terme el dia següent), en la que elements metàl·lics es mantenien en suspensió en l’aire gràcies a un imant […] L’alegria i l’entusiasme de Takis eren inefables.”

Ara, podem veure per primer cop a Barcelona una mostra individual de l’artista, gràcies a l’exposició que itinera al MACBA i que ha estat organitzada per la Tate Modern de Londres. Segons Barenblit, director de la institució, “reivindicar el treball de Takis implica revisar la història de bona part del segle XX: travessar períodes marcats pel totalitarisme i els seus sinistres plans d’aniquilació i destrucció, seguits d’altres que van intentar superar el trauma de la guerra sota la bandera, de vegades massa ingènua, d’un progrés que implicava desmemòria”. L’exposició es pot visitar fins al 19 d’abril del 2020, amb tots els sentits activats. Perquè gran part del treball de Takis no es veu, però ens envolta i flota en l’aire.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació