Sixena, les hèlixs, el silenci

I per això camino de pressa, de pressa, i m’apropo sense adonar-me’n als manifestants, i m’hi barrejo i m’hi fonc

Ens llevem i ja la tenim ficada a casa. És una moscarda verdosa que ha entrat abans que pugem les persianes, abans del primer raig de sol. És una moscarda molt grossa, que vola d’una banda a l’altra amb un zumzejar greu i inacabable. És l’helicòpter. Teníem l’helicòpter ficat a l’orella des d’abans de despertar-nos i el tenim, ara, a dintre del cafè, de l’agenda, del tub de pasta de dents, de la gota d’oli que cau sobre la torrada. L’helicòpter que ha vingut a recordar-nos que nosaltres som a baix, i que ells s’enduran avui, perquè manen, perquè poden, perquè tenen la força del braç autoritzada, les obres de Sixena, que aquesta Generalitat ferida va comprar lícitament al començament del segle XX.

Surto al balcó i la veig, ales feixugues, cap resplendent. També veig, al final del carrer, un grapat de cons blaus que indiquen als vianants que han de girar cua. Una mica més enllà, les tanques de ferro i, rere les tanques, ells: els guàrdies civils, drets, braços creuats, cames lleugerament separades, immòbils. M’imagino, verds com són, que els envolto amb garlandes brillants i que els planto un estel al cap, i que tot d’una són bells arbres de Nadal i que tot això no està passant. Però passa. I la gent s’ho mira. Del balcó estant encara no veig el Museu, però tot això sí que ho veig. I és que fa hores que han posat en quarantena uns quants carrers del voltant.

Surto al carrer i fa vent. Com si de sobte la tramuntana nord-catalana hagués fet un camí de solidaritat cap a la plana lleidatana. El cel també sap què passa, i és tot rúfol i aspre, immens i baix. I així com el cel tindrem el cap, avui, tots els que haurem de fer llargues marrades si no volem trobar-nos amb els policies que guarden el furt imminent. I descobrirem que, estranyament, tots els carrerons de Lleida duen al Museu, perquè hi ha cons blaus i policies a cada cantonada. Tot això passa a la part del darrere del Museu, abans de les nou, on la gent no s’hi concentra i només hi ha badocs que de tant en tant s’aturen, desenfunden el mòbil, fan una foto i passen de llarg amb espurnes de dolor o amb indiferència. Però a vegades les espurnes de dolor fan flamarades. I així passo a la vora d’un home sol, ben vestit, que tot d’una s’encara a un guàrdia civil… “Vergonya! Vergonya! Prenem nota de tot això que ens esteu fent! En prenem nota!” El guàrdia civil s’amorra al walkie, un parell de guàrdies civils comencen a apropar-se i no acaben d’arribar perquè l’home sol s’apaga sol, com un llumí. Es gira per anar-se’n i em mira, amb la cara com malalta. I jo, des de dintre el meu cap, corro cap a ell i, quan l’abraço, se m’esmicola a les mans i ja no el veig més.

M’encamino per allà on em deixen cap a la Rambla d’Aragó, el carrer principal del Museu, i quan hi vaig a parar, des d’un carreró perpendicular, em trobo, per fi, el grandiós espectacle. Una rua monstruosa de policies. Hi ha policies fins aquí on sóc, just al costat d’una escola que té una altra escola de cara, força més avall del Museu. D’aquí tres minuts seran les nou.

Els pares passen de pressa, premen fort la mà del seus fills i fan que accelerin el pas. Els nens, que ho noten, obeeixen i guaiten en silenci, ulls rodons, l’estol immens de furgonetes antidisturbis, els policies arrenglerats que fan guàrdia sota l’helicòpter incansable. Avui, a Lleida, molts nens han entrat a l’escola calladíssims, atemorits, grisos com el cel. I penso en aquests mestres forts que tenen, i en la munió de coses difícils que han d’explicar a la mainada darrerament, sempre amenaçats.

Les campanes de Sant Llorenç, l’església del costat del Museu, diuen que són les nou. Les nou, i prou. I prou perquè avui no tocaran, com cada dia, el Virolai. Ni a les nou ni a cap altra hora. I és així com m’adono del so eixordador del silenci que s’esmuny per la ciutat. Del silenci que encega més que la boira, que avui, és clar, no ha gosat moure’s de la glera del Segre. Del silenci de les campanes de Sant Llorenç, que avui tindrà la porta principal barrada. Del silenci dels pares empenyent els seus fills. Del silenci dels nens muts amb el calabruix de preguntes a dintre. Del silenci al rostre dels badocs que saben què passa, dels qui ho ignoren. Del silenci del batlle, traïdor i traït. Del silenci dels qui han cuidat les obres de Sixena i del silenci d’aquells que les esperen, de Sixena estant. Del silenci empolsinat, petrificat a dintre de les 44 obres. I el reconec: la mateixa flaire putrefacta, la mateixa profunditat feridora, la mateixa matèria dura i pesant… És ell, és el silenci de l’1 d’octubre, és el silenci de la nit a dintre de les cel·les de les presons madrilenyes, és el silenci del fred de Brussel·les, és el silenci de cada vèrtex del 155.

I per això camino de pressa, de pressa, i m’apropo sense adonar-me’n als manifestants, i m’hi barrejo i m’hi fonc, perquè vull evitar com sigui això que està a punt de passar, que ja està passant, que passa, just ara. Se m’ha ficat a dintre i li dic: “Hola, silenci dolorós. Ara ets dintre meu, has tornat i et saludo. Parlarem. Però, tard o d’hora, et faré fora. Et farem fora.” I penso, entre el frec a frec d’anoracs, sota les pancartes onejants i la moscarda altívola, en aquestes eleccions que venen. En aquestes eleccions seves que hem de convertir en la oportunitat nostra. Nostra, ben nostra, contra aquest silenci tosc.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació