Sixena, la boira i les àvies catalanes

Crònica del primer aniversari de l’espoli de les obres de Sixena al Museu de Lleida

En temps convulsos, a vegades, la polseguera s’arremolina als nuclis de cultura, el combat ressona als museus. Això, a Lleida, passa de fa mesos. I el museu de la ciutat, que en l’imaginari quotidià és un lloc calmós, gairebé sacre, de divulgació i preservació, ha hagut de ser, darrerament, també, un museu-refugi, un museu-hostatge, un museu-camp-de-batalla. I passa de sempre que els llocs de cultura, en èpoques de grinyols i friccions polítiques, muden. La Seu Vella va ser una caserna militar fins al 1948, el Convent del Roser, on molts lleidatans van ser assassinats per Felip V l’any 1707, avui és un Parador Nacional inaugurat l’any passat per Mariano Rajoy. Com si els cims patrimonials d’aquesta ciutat maldessin, al llarg de les centúries, per a arrancar-se el paràsit dels impulsos colonitzadors d’Espanya. I és que el rebot immediat de les esbatussades polítiques és, sempre, a casa nostra, cultural.

Aquesta malura plana, ara, a damunt del Museu de Lleida. Fa un any, la matinada de l’11 de novembre, com una corrua d’escarabats crepitants, una corrua de furgonetes de la Guàrdia Civil s’endinsava a la ciutat adormida per a endur-se les 44 obres d’art cap al Monestir de Sixena, executant una ordre judicial provisional, a recer del 155. “Buenas noches, venimos a ocupar las salidas de emergencia del museo.” I així es va acabar. Es va acabar la vida lenta, empolsimada, monòdica de les marededéus antigues, dels àngels de pedra blanca, dels cristos de mirada perduda cel amunt. Es va acabar la vida mansa de les obres d’art, sota l’ombra allargassada del conflicte polític.

Però espoliar cultura fa cultura. I així, aquesta setmana es va presentar al Museu de Lleida el llibre Operació trasllat. Art de Sixena, escrit per Marga del Campo, historiadora de l’art i responsable de comunicació i relacions externes, amb fotografies inèdites de Josep V. Pou, editat per Pagès Editors. “Ho va viure poca gent en directe, des de dins. Gràcies a aquest llibre el que va passar entre aquestes quatre parets és a l’abast de la gent. Hi trobareu experiències de primera mà. És una acta notarial feta de sentiments”, explicarà l’editora Eulàlia Pagès.

I s’omple, un altre cop, la sala quadrada i negra d’exposicions temporals. La mateixa sala fosca que va acollir l’exposició de Santiago Sierra, la mateixa per on van anar-se’n les obres de Sixena… A fora la nit i la boira es van espesseint, a dins, el públic cuita a trobar seient, els periodistes, l’angle perfecte. El President Quim Torra, que ha escrit el pròleg, encapçalarà l’acte, acompanyat per la Consellera de Cultura Laura Borràs. Tots dos van ser, fa un any, al Museu, a fora, sota la pluja, manifestant-se. “Això que es va viure a Lleida forma part d’una operació més gran”, dirà Torra. Hi ha gent arreu, a les escales, als passadissos, a la porta d’entrada. I una remor inacabable.

Josep Giralt, el director, s’apropa al faristol i parla amb un agraïment franc als treballadors del Museu. “Gràcies per tenir-vos sempre a la nostra vora”, diu, a tots els que van viure des de dins les 14 hores de trasllat, amb l’aval del jutge per a usar la força si així ho creien necessari, sota l’amenaça penal si mostraven qualsevol tipus de resistència. Parla i calla. Calla perquè una glopada d’emoció el fa callar. Rere seu, asseguts, Marga del Campo, el paer Fèlix Larrosa, Quim Torra i Eulàlia Pagès fan un posat greu. “Hem explicat els fets, però ara és el moment d’explicar les sensacions”. I convida l’autora a parlar.

Del Campo sempre és entre el públic, a la rereguarda, però avui no. Avui, els treballadors del Museu són accidentalment els protagonistes. Quan s’intercanvien el lloc, Giralt li prem el braç. I és llavors que m’adono d’una cosa que em sembla un petit miracle: I és que espoliar cultura no només fa cultura. També fa força. M’adono, en el breu moment del gest, de l’amor insubornable de l’equip del Museu de Lleida per les seves obres. De l’afany de cuidar-les. Després dels embats, queda una mena d’amor engrunat, al fons de les butxaques de tots ells. Un amor que fa força i que fa poder i que, des de fora, commou. I parlaran de les obres de Sixena com si cadascuna tingués una vida per a preservar a dintre. Com si cadascuna tingués les seves dèries, mancances i virtuts, el seu llenguatge únic. Ahir, doncs, al Museu, hi havia amor i hi havia mal. I una mena de valentia imposada. Però valentia al capdavall.

“Hi havíem de ser perquè eren al Museu de Lleida, perquè són les nostres obres”, dirà Del Campo. “Havíem de superar uns moments de por i petites provocacions. Veníem del primer d’octubre. I, tot i que no hi estàvem d’acord, nosaltres vam dir-los que col·laboraríem, pel bé de les obres.” Explicarà també que, per la part aragonesa, “la consigna era anar molt de pressa, i traslladar obres d’art no és com traslladar pernils. Traslladar patrimoni necessita temps. Treballar de nit, sota la pressió d’un horari imposat, sense descansos, sense ni un sol descans, i sota la mirada dels agents de la policia judicial no va ser gens fàcil”. Aquella nit, els treballadors eren a dintre del Museu des de quarts de deu, amb totes les incerteses del món. Van passar moltes hores fins que, a dos quarts de quatre de la matinada, van arribar les furgonetes de la Guàrdia Civil per a iniciar el trasllat de les obres.

I van saber que la policia venia i que començaria l’operació només per un atzar. El vigilant del Museu va sentir com els Mossos, que eren a fora, rebien la notícia via walkie que la Guàrdia Civil passava per Soses i que, per tant, era a prop. Va poder avisar, així, als treballadors que eren a dintre. Hi havia, doncs, una absència de respecte que no només s’evidenciava en el fet d’endur-se les obres, sinó també en el tracte humà, en la desinformació, en el com. “Hi havia policies pertot arreu. Crec que no va quedar cap racó del Museu en què no hi entrés la guàrdia civil. Anaves al lavabo, enmig de la foscor de la matinada i, en el racó més inesperat s’hi dibuixava una ombra quieta. Els deies bona nit i ni et responien.” afegeix Pou, el fotògraf, a la roda de premsa.

Del Campo explica que “quan van marxar, al migdia, ens vam quedar tancats a dins, sense les obres, darrere de la porta per on se les havien endut. El moment va ser traumàtic. No sé si encara hem fet el dol. Cadascú de nosaltres va viure el seu petit drama. Potser hi ha gent que es riurà de nosaltres perquè vam plorar per unes obres d’art. Aquesta gent són insensibles.”

I llavors arriba el torn del paer Larrosa, successor d’Àngel Ros. I quan comença a parlar, un home, com del no-res, salta d’entre el públic a l’entarimat amb un cartell de cartó a les mans i un xiulet als llavis. “La violència mai no és proporcional”, llegim tots. I és el llumí que encén els crits de Llibertat!, i tothom bramula i xiula contra el paer, contra allò que el paer representa. Entre el públic s’alça un domàs de Llibertat presos polítics, i la gent fa voleiar les bufandes grogues. Els agents de seguretat engrapen l’home per les espatlles, per la camisa, tots li veiem el melic, les càmeres l’il·luminen i fa calor. Després s’obre una escletxa de silenci, i Larrosa, que havia emmudit, s’hi aferra i continua. I, un moment després, arriben elles: les àvies catalanes, les àvies invencibles, les àvies de cor jove i mirada valenta. I comencen, de mica en mica, la festa estranya dels estossecs. Al meu costat en tinc dues, que van tossint i es miren i, en mirar-se, estosseguen més fort. I tothom s’hi va afegint. Vet aquí la violència dels catalans, em dic. I em dic, també, que aquesta sala és, ara mateix, el pols infal·lible, precís, de Catalunya. Catalunya batega, avui, com fa un any, des de Lleida.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació