Sentir, malgrat ofegar-nos

El Museu Marítim presenta l’exposició temporal 'Cants de Sirena. Fascinació i abisme'

La mar, desconeguda durant molts segles, sovint ens situa davant de certs contrastos capaços d’amoïnar-nos, seduir-nos, inquietar-nos, repel·lir-nos i enamorar-nos; tot plegat, una paradoxa intrínseca a la mateixa mar. Les sensacions que s’oculten darrere aquesta complexitat emocional han estat reflectides per la tradició oral i la literatura universal, que han permès la perllongació dels relats. El Museu Marítim parla de tot plegat a l’exposició Cants de Sirena. Fascinació i abisme.

Exvot pintat sobre taula que representa tres escenes successives del mateix incident:
la pèrdua de l’arboradura del vaixell. 1780 © Arxiu de l’MMB

Per tant, no hi ha dubte que el mar ens ha impregnat d’històries que il·lustren tot allò que les persones tenim a l’inconscient i, d’alguna manera, ens influeixen i ens determinen en el viatge. Perquè tant la mar com la seva literatura, si són bones, sempre saben fer-nos navegar. És en el viatge quan ens topem amb la por i la fascinació, una dissemblança sentimental que ens llança un missatge clar: si volem conèixer la mar, hem de tenir la valentia per endinsar-nos a la seva intimitat, que no només ens desperta fascinació, sinó també temor. En definitiva, enamorar-se de la mar passa també per témer-la.

Aquest periple entre por i fascinació però també entre creences, mites, contes, manifestacions religioses, éssers fantàstics, tabús i fórmules màgiques és el repte que ens proposa el Museu Marítim de Barcelona a través de l’exposició Cants de Sirena. Fascinació i abisme. La mostra temporal, comissariada per l’antropòleg social i cultural Eliseu Carbonell, es podrà veure a la Nau 1 fins al 16 de maig. Mireia Mayolas, cap de l’Àrea d’Educació i Activitats del Museu, assegura que l’exposició està pensada “perquè entri, especialment, pels sentits i per la pell, i no tant per la raó”. La dissenyadora Bibiana Puidefàbregas i l’arquitecte Adelina Casanova n’han capitanejat el disseny expositiu.

Processó marinera a Canet de Mar, pels volts de 1950 © Arxiu de l’MMB

D’aquesta manera, el Museu Marítim situa les persones vinculades a la pesca i a la navegació al centre de l’exhibició, que ocupa 350 metres quadrats de les Naus de les Drassanes i es desenvolupa en tres àmbits d’acord amb el relat de la mostra. En els tres espais s’hi aprecia la fragilitat de la humanitat davant la grandiositat i la incertesa del mar, també entesa al llarg dels anys com a font de vida. Tot i així, és el perill -i no pas la vida- que ens obre la porta cap a allò sobrenatural. Carbonell ha centrat aquesta idea en el primer àmbit de l’exposició, que consisteix en una escenografia basada en cortinatges i recursos sonors. La foscor de la mar ressona de valent en aquest primer espai, que s’acompanya d’éssers mitològics -unes sirenes que defugen el romanticisme habitual i fan por- i textos clàssics de Joan Amades i Erik Pontoppidan, teòleg noruec. Amades ens convida a les entranyes de la mar a través de les llegendes que li explicava el seu oncle i que van conformar Mitologia del mar (2000). “Són tan grossos que semblen talment una illa. Hi ha hagut molts vaixells que s’hi han acostat; però la serp s’ha descargolat i s’ha menjat la nau i la tripulació”, escrivia el folklorista català referint-se a les serps marines.

Les embarcacions s’han constituït històricament en una comunitat de creences dels navegants, massa sovint marcades per la religió i la superstició. Carbonell n’ha volgut fer justícia al segon àmbit amb la xàvega Maria del Carmen, procedent de Màlaga i usada per l’antic sistema de pesca “art de platja”. En aquest sentit, la superstició puja a bord tot simbolitzant-se a partir d’objectes. La finalitat? Trobar-hi un tabú ocult. Així doncs, elements com un saler de cap per avall, unes sabates de carrer penjant -unes sabates de carrer mai poden trepitjar una embarcació- i un paraigua obert, entre d’altres, apareixen en representació de la dissort en un ambient naval capaç de convertir l’ordre real en un ordre còsmic més imprevisible com és el cas d’una tempesta inesperada o l’absència de peixos a les xarxes. D’aquesta manera, s’intentava exercir un control màgic respecte l’ordre còsmic.

Monstres marins. Reproducció de l’estampa procedent de l’Atles Cosmographiae Universalis de Sebastian Munster amb gravats de Hans Rudolf Manuel-Deutsch. Edició de 1559 © Arxiu de l’MMB

La masculinitat predominant en la navegació també es fa palès en aquest punt de l’exposició. De fet, les dones no tenien cabuda a les embarcacions, igual que les sabates de carrer, el saler de cap per avall i el paraigua obert. Tot i així, de les prevencions màgiques i religioses se n’havien d’ocupar les mateixes dones, sense que els homes se n’assabentessin. “L’àvia Manela era una dona molt religiosa. Quan venia la Setmana Santa em feia un paquet embolicat en una paperina amb un trosset de palma, llorer i una ampolla d’aigua beneïda el Dimecres de Cendra i… “Vés-ho a posar, vés-ho a posar sota proa, però que els homes no et vegin…”, explica Esther Pujol i Serra al llibre Records d’una dona de mar. La figura de l’home volia -i continua volent- ser tan hegemònica i heroïca que els mateixos mariners es negaven a col·locar-se les armilles salvavides; la sobredosi de coratge i l’autoexigida i aparent valentia masculina eren altres grans tabús de la mar, per no dir dels més miserables. De fet, l’oïda del visitant pot captar en aquest espai fragments de converses de taverna protagonitzades per pescadors de Palamós.

Els pintors Pablo Picasso i William Turner també es capbussen en aquesta mar esperonada, conscient de totes les seves misèries. En aquest sentit, es pot veure una reproducció de carbó de El naufragi de la fragata Gneisenau al port de Màlaga de Picasso i The Burial of Wilkie, un gravat de Turner que va fer en motiu de la mort del pintor escocès David Wilkie, que va morir sobtadament en un vaixell davant de Gibraltar l’any 1841.

Carbonell no perd de vista la cartografia, “element sense el qual no podem concebre tant les grans com les petites fites de la navegació universal”. Per això, la mostra també recull diverses cartes nàutiques amb les quals es pot comprovar que la gran majoria de naufragis tenien lloc a les entrades i sortides de la mar.

Peces com una col·lecció d’exvots mariners, diversos sonalls i peixos articulats de plata en forma de sirena usats com a amulet així com models de vaixells, un rem i una àncora, entre d’altres, acaben de conformar la segona part de Cants de Sirena. Fascinació i abisme. El rem que hi figura inspira l’obra El rem de trenta-quatre (1903) de Joaquim Ruyra. Tots aquests elements es recullen en una capella escenificada, que vol retratar l’autenticitat de les mateixes en aquell temps ençà. Per aquest motiu, s’hi localitzen cadires que la gent, aleshores, es duia de casa. Mentrestant, es pot anar escoltant la balada tradicional El marinero.

El tercer àmbit posa el focus a la transmissió al llarg del temps dels mites i costums del món mariner, tant des del costumari popular i la transmissió oral com de la literatura universal. Més que la pròpia la mort, els antics temien el naufragi, ja que guardaven por davant del fet que l’ànima no pogués arribar al món dels morts. Conscients que després de l’atracció cap a la mar sempre arribava la fugida temible i, per tant, un rebuig, van escriure decidits el rastre d’una humanitat abocada a l’aventura marítima, l’exploració d’horitzons i l’atracció per allò desconegut.

Així doncs, en la sala present s’hi poden escoltar rondalles que s’han explicat des de temps homèrics en la intimitat de la llar mentre la nit es feia petita vora el foc i el vent feia el seu curs; històries que avui s’expliquen encara a les sales fosques de cinema. Jacint Verdaguer al Pirineu (1902), William Hansen a Indiana (1975), Antoni M. Alcover a Mallorca (1880) i Hans J. Noeggerath a Eivissa (1932) són alguns dels autors que amaren la història del mar sempre recolzada sobre la combinació entre fascinació i terror.

La darrera sala que culmina amb l’exposició es troba destinada exclusivament al públic familiar i escolar, on els infants podran dibuixar el seu propi monstre i deixar anar, possiblement, algunes pors. Així, el Museu Marítim de Barcelona ens ofereix l’oportunitat també als adults de despullar-nos dels temors que inunden les rutines i la vida, en general. Enfonsats a l’abisme líquid, les vastituds i fins i tot i a vegades a grans profunditats oceàniques, la mar també ens ensenya que, a voltes, cal naufragar per seguir navegant per bé de persistir i assolir els nostres somnis, siguin grans o petits, talment com el cant de les sirenes. “Parla’m de la nit, dels abismes, del naufragi, de la mort… Tot això ho sento i ho palpo” deia Ruyra, que ens empeny a continuar sentint, malgrat ofegar-nos. Sentir per, segurament, respirar i continuar el viatge.

El Museu Marítim de Barcelona

El Museu Marítim de Barcelona (MMB), creat l’any 1936, és un equipament públic dedicat a la divulgació de la cultura marítima i, en especial, a la conservació, preservació i difusió del patrimoni cultural marítim de Catalunya. L’MMB es troba molt arrelat a la ciutat de Barcelona, tant per la seva pròpia història com per l’edifici que l’acull: el conjunt monumental de les Drassanes Reials de Barcelona, que té més de set segles d’història.

El museu ofereix exposicions temporals i permanents, un programa educatiu i activitats dedicades a tots els públics. La seva col·lecció inclou més de 426.500 registres dedicats a la cultura marítima, una biblioteca del museu especialitzada en cultura i història marítima (28.000 volums, 150 publicacions i 250 models de naus), una botiga especialitzada i un restaurant.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació