Santi Moix, el bitxo burgès

La gràcia i tot el contrari de la Fundació Vila Casas és que fa coses molt públiques i molt privades alhora i sempre hi ha una tensió. Les primeres són les més fàcils de reverenciar: retrospectives esmoladíssimes de grans mestres catalans que haurien d’estar fent el MACBA o el MNAC, recuperació d’artistes locals injustament oblidats, i fins i tot exposicions radicalment contemporànies que fan moure les coses. Però la Vila Casas també es posa sovint en mode galeria de fills de burgesos pintant quadres bonics per decorar els salons dels pares dels seus nepoamics, i vinga som-hi desfilada de cognoms validant-se els uns als altres d’aquella manera que només aconsegueix la germanor implacable entre art i capitalisme. En aquesta barreja d’atracció i rebuig que fan totes les burgesies, no negarem una predilecció per la nostra.

Santi Moix té una bona història per redirigir l’enveja de classe: d’origen humil, els seus pares van morir a les riuades del Vallès de 1962 i una família benestant el va adoptar i li va proporcionar tot el suport que hom podria desitjar per a la vida en general i per a ser artista en particular. És impossible no veure aquest personatge en l’actitud vital de Moix i pensar com influeix en l’artística, que es resumeix en un mig somriure gamberro permanent amb què rebaixa la transcendència alhora que et deixa clar que l’artista sap perfectament el que fa. A La costa dels mosquits, una exposició retrospectiva que es podrà veure als Espais Volart fins al 16 de juliol, trobarem com aquest temperament s’ha desplegat en forma d’una obra que ha aconseguit exhibir-se i vendre’s bé a galeries importants de Tokio i Nova York, on Moix viu des del 1986. De seguida s’entén que Moix ofereix un equilibri entre colorisme i estranyesa controlada ideal perquè un col·leccionista pugui lluir gust propi en adquirir-lo. Tot passa molt bé perquè Moix no va de guru ni de geni maleït, retorna la sort vital rebuda en forma de quadres agradables, i és capaç de titular una sala amb frescos de flors “Tangana in my backyard”.

Si el sentit de l’exposició és descobrir Moix al públic català, potser la curadoria destorba més que una altra cosa. Encara que l’artista es va mostrar molt content amb la selecció de peces que ha fet el comissari Enrique Juncosa, el visitant no trobarà un discurs que ajudi a fer anar l’obra de Moix més enllà de la mera redescripció de llocs comuns. El títol és atractiu, i és veritat que la imatge del mosquit captura alguna cosa essencialment moixesca, però Juncosa no ha aconseguit lligar les imatges amb aquell punt extraartístic que s’espera del comissari contemporani, ni molt menys oferir l’experiència d’una instal·lació narrativa. Moix, que és d’aquelles persones que quan parla afusella clixés com ara “vull que l’espectador pugui fer-se seva l’obra” o “la gent dels països així [el Marroc] és molt autèntica”, i voldries abraçar-lo de tan poc pretensiosos que li surten, té una barreja d’intuïció i capacitat de treball que podria trobar petroli amb una empenta intel·lectual, que en aquesta ocasió no es produeix.

Està bé recórrer la retrospectiva de dos pisos que la Vila Casas ha dedicat als darrers vint-i-cinc anys de trajectòria de Santi Moix i, abraçant el clixé fins al final, veure si podem fer-nos nostra la seva l’obra. A més de pintor, Moix és gravador, dibuixant, il·lustrador de llibres, ceramista i escultor, i en totes les tècniques hi trobarem rigor i gràcia. En un moment en què l’art contemporani està més dividit que mai entre el circuit públic de l’art com a forma d’activisme polític i pedagogia igualitària, i el circuit privat de l’art com a mercat per a productors i compradors privilegiats, l’estetisme trapella de Moix, l’obra i el personatge, ens recorden que aquesta frontera sempre es pot interrogar.