Sí, sóc superficial, i què?

Avui, caminant per Sabadell, he vist que acabaven d’obrir un nou centre estètic i m’hi he encantat una estona. A mi, els ulls se me’n van a tots els aparadors. He llegit detingudament els serveis que ofereixen: “Oferta d’spa de llavis”, “Demana hora per un spa per l’ànima”. Aviam un moment, que el tema se’ns està anant de les mans. Els llavis necessiten hidratació, crema, color, petons… Però no un spa. I la meva ànima necessita tranquil·litat, pocs ensurts, tenir el mateix marit de sempre, la canalla sense TDA i un gat per pentinar.

L’spa el necessito jo, de cos present, amb les meves amigues, despullades, amb copes de cava, barnús dels que no rasquen i sabatilles de les que et regalen. I per arribar-hi necessito lliscar pels passadissos d’un l’hotel, d’aquells que no t’has de dur res de casa, dels que els llençols fan olor de bugaderia i pots levitar al llit sabent que no hauràs de fer res en tot el dia i podràs demanar menjar i beure a tothora. Això sí que ara mateix enriquiria la meva ànima: anar a algun lloc on m’ho facin tot! Perquè si d’una cosa he acabat farta i avorrida aquest últim any, és de cuinar. He decidit que no vull fer menjar mai més, ni per mi ni per ningú. Vull que em cuinin cada dia i fins i tot que m’ho posin a la boca. A partir d’ara, estalvieu-vos de passar-me qualsevol recepta. Si vinc a casa vostra i elogio el sopar que m’heu fet, ni se us acudeixi explicar-me com es fa. No ho vull saber, no vull aprendre-ho.

M’he proposat, a partir d’ara, que cada dia vull desaprendre a fer coses. Arribar a un estat vegetatiu en el qual m’ho facin tot, no per malaltia, déu me’n guard, sinó per mandra. Que cau un botó? Porta-ho a cosir. Que vull sushi? Demanem-lo. Que m’he de fer un monyo? A la pelu. Fins ara només hem estat competint entre les dones aviam qui sabia fer més coses: pa, postres, rostits, muntar un moble d’Ikea, canviar l’oli del cotxe o fer croquetes de bacallà. I jo ja no vull tornar a saber fer res més.

Sempre competim, en totes les etapes de la nostra vida: començant per veure qui tenia el novio més guapo, passant per qui va fer el casament més sonat, després va venir la festa infantil amb més globus i atraccions. També hem fet lluita durant anys per fer el millor regal de fi de curs pels mestres o el ja conegut combat padrinista per portar la millor mona del món amb l’ou més gros de la comarca. Però si hi havia una de les coses per la qual hem rivalitzat més entre nosaltres, aquesta és: quina de nosaltres ha treballat més estant embarassada?

Hem arribat a premiar amb confeti i serpentines a qui ha pencat fins a l’últim dia de l’embaràs i a mirar amb cara de llàstima a qui es va agafar la baixa a la setmana 22. Que ja sabem de sobres, lo filles de putes que podem arribar a ser entre nosaltres.  Com ens criminalitzem per agafar permisos, excedències i reduccions quan estem a l’altra banda. Que no seria la primera vegada que mirem de reüll a la companya quan a la qui s’ha reduït un terç de la jornada li cau el boli a les tres i cinc. L’esquarterem quan gira cua i l’esbudellem per haver-se saltat les reunions de tres quarts de set per anar a portar la canalla a dansa. Que totes tenim ganes de plegar i ja sabem la gràcia que li fa a la nostra cap acabar de discutir alguna merda sempre a última hora de la tarda. Ella no té vida ni ganes de tornar a casa i nosaltres tampoc, però preferim plegar per anar a putejar al xiringuitu de sempre i seguir criticant, entre gintònic i gintònic, a les companyes que s’escaquegen.

I jo ara per ara només vull luxe, tornar als restaurants de nit, tancar tots els bars de matinada, dormir en hotels i banyar-me als balnearis. Perquè com diu la mare de la Rita de Gent de Merda: “Ser superficial no és dolent, està bé poder gaudir del plaer estètic de les coses.”