Rosa Queralt, l’alumna lliure

La mort de Rosa Queralt (1940-2018) interromp una manera d’observar la contemporaneïtat des de l’art. Va ser testimoni directe de l’eclosió artística espanyola dels anys vuitanta del segle passat, en els escenaris d’una transició fastuosa a l’hora de proclamar l’accés (tardà) a la modernitat, però damunt d’uns fonaments culturals raquítics. Mai no va oblidar qui era, ni tampoc que l’art és fotudament equidistant entre el sublim i el pervers.

El passat febrer vam xerrar llargament per telèfon. Per primera vegada em va confessar com n’era d’empipador fer-se gran perquè “trobes el teu cos per tot arreu”, com un entrebanc feixuc. Ella havia après a saltar-hi pel damunt amb una paciència irònica que, combinada amb el ritme horari dels transports públics, li donaven un aire de sempiterna viatgera gens estressada, gairebé brechtiana. Havia estudiat Psicologia, però allò que va acaparar la seva mirada atenta era el fenomen artístic i totes les seves complexitats. Era precisament des d’aquesta distància apassionada que va visitar incansablement tallers i estudis, va seguir trajectòries i va escriure cròniques i assajos per a revistes, catàlegs i publicacions especialitzades.

Si la Fundació Joan Miró, el Museu Reina Sofía, el MACBA, la Fundació “la Caixa” o el Círculo de Bellas Artes, sovint la convidaven a desenvolupar projectes de comissariat, probablement era per la seva discreció aguda, per la seva equidistància basada en el coneixement i pels seus textos que elaborava tranquil·lament com a bona crítica d’art.

Ens vam conèixer a principis dels vuitanta, coincidint en iniciatives ocasionals, però va ser el 1998 que vam compartir l’organització d’una exposició que resultaria memorable per a unes sales d’exposició granollerines: Càlida Geometria.

Es tractava d’una selecció d’obres sobre paper de l’Stedelijk Museum d’Amsterdam que incloïa dibuixos, gravats, aquarel·les i collages amb l’abstracció geomètrica com a motiu transversal.

La selecció que va fer Rosa Queralt era una síntesi impressionant que anava de Picasso a Joel Shapiro, un recorregut en què no hi faltaven ni Malèvitx, ni Sònia Delaunay, Kurt Schwittters, Kandinski o Le Corbusier entre els més coneguts. “No són obres originals , oi?”, ens preguntaven alguns visitants.

Cadascun dels cinc àmbits de l’exposició anava acompanyat d’una frase d’algun dels artistes exposats. Eren grans idees breus, que de tan denses s’havien de llegir de lluny, es van retolar a cinquanta centímetres del nivell del terra.

Trobo un fax (!) entre les pàgines del catàleg:

Estimada Pruden :

He remenat tots els llibres possibles per a trobar unes frases que tinguin sentit en el món actual i això és el millor que et puc oferir. Òbviament n’he descartat un munt: històricament són reveladores però s’han fet velles, O bé el context no els és propici. Te les ordeno d’acord amb les meves preferències. (…) Fa dies et volia demanar que traiessis dels teus arxius l’adreça de Francisco Giner 48. Era casa de la mare i, arran de la seva mort, vam deixar el pis. La documentació de l’exposició em va arribar gràcies a un carter memoriat. Fins després i gràcies per la paciència. Barcelona, 15 de setembre de 1998.

“La bellesa és el misteri de la vida” d’Agnes Martín va ser una de les frases més celebrades pels visitants que, si volien, tenien accés a més informació escrita o al visionat lliure d’un vídeo amb retrats de cadascun dels artistes i a un programa d’activitats paral·leles.

Des d’aquella fructífera experiència, per a mi va ser com una mestra particular, a l’estil dels mestres inhabilitats pel franquisme que van exercir en pisos o cases amb jardí. Eren docents que preparaven els seus alumnes per a exàmens “lliures”, que resultaven més valents i autèntics perquè es convocaven al marge de qualsevol paternalisme i lluny de la normalitat escolar.

Desconec si algú ha estudiat aquelles petites escoles de pocs alumnes, en què es van educar molts infants i adolescents. Eren un món a part de les escoles “nacionals” i les religioses i algunes van saber aprofitar l’excel·lent formació dels mestres republicans.

Rosa Queralt va ser alumna d’una escola d’aquestes, havia viscut al carrer Francisco Giner (sense “de los Ríos” per allò de la censura aplicada als nomenclàtors) i va conservar sempre el bon fer, no per complaure ni per treure bones notes, el bon fer perquè sí.

En els darrers anys havíem compartit estones volgudament tranquil·les visitant exposicions, esmorzant en bars d’estació o dinant en qualsevol lloc per seguir conversant. El millor d’aquestes trobades era que generaven noves converses on-line, suggeriments de lectures, intercanvis de fotocòpies o llibres que ampliaven comentaris i observacions.

La darrera trobada va ser el mes de març del 2017, a la galeria Malborough de Barcelona, on s’exhibia una exposició de Pic Adrian i s’havia programat una taula rodona i una lectura dels seus poemes a càrrec de Toni Clapés i Corina Oproae. Vaig recordar que vaig conèixer el pintor-poeta-teòric de l’art romanès quan va visitar l’exposició Càlida Geometria a Granollers, juntament amb la seva filla Mònica.

Amb la Rosa, compartíem alguns referents com ara els orígens familiars del camp de Tarragona, l’admiració per l’autoritat moral de l’artista i activista cultural Josep M. de Sucre, gracienc humil i savi. I tantes altres coses, com el personatge de “la persa” a la novel·la Sí de Thomas Bernhard.

Transcric alguns fragments de la permanent comunicació que manteníem que no tenia res a veure amb l’assiduïtat, sinó amb l’amistat.

Correu 05.08.2012

Estimada Pruden:

Us imagino en plenes vacances, com cal, i espero que llegeixis aquest correu a la tornada.

Com que sempre em dius que haig d’escriure les memòries, i no crec que ho faci mai, però davant l’encàrrec de la Fundació Suñol per a commemorar el 5è aniversari els vaig proposar un relat del període 1974-1987, que és l’etapa on realment es creen les infraestructures de l’art contemporani a l’Estat. També coincideix amb el cicle de més importància en el creixement de la col·lecció Suñol: al voltant del 75% de les peces. És una primera aproximació, on no comptava amb una bibliografia que em servís de referència, sinó en mil fonts diferents que m’han complicat la vida, sobretot m’han retardat el treball sobre l’Hospitalet i l’art modern, que haig de lliurar el 30 de setembre i que m’obliga a no aixecar el cap de la taula. De tota manera, les notícies són tan horroroses i com que tinc el vici dels diaris i la ràdio, gairebé prefereixo fer immersió en el passat. I això que sempre he preferit el present! Quan tornis, et trobaràs, doncs, aquest text per al Suñol i aquells treballs sobre l’Escola d’Estudis Artístics que em van enviar a través de Facebook. Per cert, mentre feia el treball del Suñol m’hagués anat bé poder consultar algun dels llibres que tens tu. Però anava tan esperitada que vaig deixar-ho estar i vaig comentar certs moviments i tendències de memòria, més breument. A més, el Sergi m’havia demanat que no sobrepassés els 15 fulls i me’n van sortir 21.

Espero que estigueu bé tota la família. Almenys heu tingut un estiu més tranquil que l’anterior.

Una abraçada,

Rosa

Correu 24.03.2013

Benvolguda Pruden:

Gràcies pel testimoni gràfic del pas pel taller del Romà, una experiència molt satisfactòria perquè algunes de les obres són magnífiques. Després de deixar-te, pensava que quin preu tan alt que paguen els artistes lliures. Tinc assumit  que la independència comporta pagar sempre peatge, però la llibertat hauria de ser una condició intrínseca de l’art… i malauradament no ho és, i cada vegada menys.

Pensaré a veure a qui li puc preguntar si té ganes de veure bones pintures.

Una abraçada,

Rosa

Correu 07.02.2016
Benvolguda Pruden:
Finalment, una sessió a les quatre de la tarda, em va permetre veure la pel·li del Guerin. I t’haig d’agrair la recomanació. Encara que no vulguis perdre’t una pel·lícula, amb les ganes no n’hi ha prou, a vegades ho vas deixant per a un altre dia, i finalment la treuen. En canvi, si algú de fiar te la recomana amb entusiasme, és més difícil que se t’escapi. Va haver unes setmanes que la feien a les vuit del vespre o a les deu, però aquesta última setmana van tornar a projectar-la al Verdi Park a les quatre, i m’ho van posar fàcil.
M’ha semblat fantàstica, i s’ha de tenir el talent de Guerin per enganxar-te amb un tipus d’història com la que planteja, sobretot m’entusiasma com a poc a poc va introduint les relacions personals en el relat fins a situar el discurs sobre la creació en un segon pla. I també com sap fer convincents uns personatges a través d’unes interpretacions gens actorals. En fi, que la vaig disfrutar molt.
Ahir al Cultura’s vaig veure que l’expo del Xavier Gosé dura fins el 20 de març. Així que tenim temps perquè jo la setmana vinent haig d’enllestir un parell de textos. No són llargs i els tinc mig enfilats però sóc lenta. I el 15 me’n vaig a Donosti i Bilbao. Amb motiu de la capitalitat cultural, a Donosti hi ha 3 o 4 expos interessants que vull veure i un o dos dies m’escaparé a Bilbao també per veure un parell de coses.
Tornaré a estar a casa a partir del 22. Qualsevol dia que et vagi bé quedem per anar al MNAC.
Dimarts vinent el Marquès vol que veiem plegats l’expo que té a Can Mario a Palafrugell. Un munt d’escultures, pràcticament totes fetes posteriorment a l’expo de Tecla Sala. No conec cap altre artista amb tanta ànsia treballadora, sobretot tenint en compte l’escassa resposta que rep el seu treball. És admirable la seva tenacitat. I com evoluciona i s’autoexigeix, i sense suports.
Seguim en contacte,
Rosa

Correu 03.03.2016

Estimada Pruden:

He llegit aquest matí l’obituari del Manel Clot a El País una estona abans de rebre el teu correu. I com que ahir vaig estar revisant la maqueta del llibre d’homenatge a Marisa i a la Ciento que m’havia fet arribar el Minguet, tot plegat m’ha fet tornar als vuitanta i a aquell clima inaugural, de festa, que es va tancar com acaben les festes, amb una ressaca de la qual encara no hem aconseguit sortir. Minguet, parlant del clima del llibre, es refereix a l’esperit comunal que l’anima, i és veritat, traspua un clima de bon rotllo i felicitat. Però impregnat en certa manera de nostàlgia. Quan recordo els anys bons del Manel també estan impregnats d’eufòria i de trepitjar fort l paradoxalment, avui, els sento carregats de malenconia. La festa li va durar molt poc al pobre Manel.

Un petó,

Rosa

La trobarem a faltar.