Ramon Margalef, un ecòleg visionari

Per a alguns: mestre, viatger i treballador incansable, observador autodidacta i entusiasmat de la natura; per a altres: un dels pares de l’ecologia moderna. Ramon Margalef va ser un dels científics amb més projecció internacional que mai ha tingut Catalunya. Referent en molts àmbits i àmpliament reconegut en cercles acadèmics i institucionals, va ser, en canvi, una figura més aviat desconeguda per al públic general. En commemoració del centenari del seu naixement, el Palau Robert el recorda amb una polièdrica —i necessària— exposició que apropa els visitants a la seva biografia i als temes que abordaven els seus estudis.

Ho fa a través de sis plafons informatius, potser massa densos i poc atractius per a algú que s’hi ha trobat de pas, situats al voltant del Jardí; un racó de calma enmig d’una de les cruïlles més transitades de Barcelona. De fons, el brogit llunyà dels cotxes. En un racó, un grup de gent pren els darrers rajos de sol d’un matí feiner que ja consumeix les seves darreres hores. Són dies nadalencs i alguns turistes encuriosits també s’hi han apropat. Una mare fa un difícil exercici de didàctica i explica amb passió cada detall que la seva filla no comprèn. Un micro ecosistema de verds i grocs entre tant asfalt.

“Soc un científic que tota la meva vida roda al voltant de la Ciència”, es definia Ramon Margalef l’any 1988. Els seus articles i les seves aportacions pioneres van marcar generacions i van contribuir a considerar la natura com un marc de coneixement, saviesa i respecte per l’entorn, més enllà del fet informatiu. Per a ell, ecologia i evolució anaven estretament lligades i gràcies als seus estudis de limnologia i oceanografia, l’ecologia és una ciència plena al nostre país. Precisament, la fi de la mostra és divulgar les seves investigacions sobre ecosistemes (la diversitat, la successió ecològica, la dinàmica del plàncton marí, el paper de l’home a la biosfera) per remarcar-ne la vigència i l’interès que tenen actualment.

Comissariada per Francesc Peters i Ramon Margalef Mir, fill del científic, l’exposició ‘Ramon Margalef, ecòleg global’ es podrà visitar fins al 2 de febrer. El primer mòdul, ‘Persona’, tracta els moments més importants de la seva complicada trajectòria i tots els reconeixements internacionals i premis que va rebre —el Premi Hunstman d’Oceanografia, la Creu de Sant Jordi i la Medalla d’Or de la Generalitat inclosos—. A més a més, des del 2004, la presidència de la Generalitat de Catalunya cada any entrega el Premi Ramon Margalef, a la tasca de científics de tot el món especialitzats en ecologia i medi ambient.

El visitant farà diverses parades durant el recorregut per endinsar-se en els camps d’estudi de Margalef i descobrirà dades i fenòmens que probablement desconeixia. Sabíeu, per exemple, que l’escalfament dels oceans a causa del canvi climàtic aïlla la capa superficial de les capes més fondes i dificulta l’aportació de nutrients per al plàncton i per a la producció del sistema? I que això, tard o d’hora, afectarà les pesqueries, un dels sistemes més sobreexplotats pels humans? És un dels factors alarmants que el nostre científic ja va preveure i que revelen els plafons que l’exposició dedica a la producció marina (sobrepesca i aqüicultura), al funcionament de l’ecosistema marí i a l’aigua com a element vital per al cicle de la vida. O sabíeu que dels vuit milions d’espècies que s’estima que hi ha al món, un milió estan en risc d’extinció imminent per culpa de l’activitat humana? Com la resta de mòduls, més que parlar-nos dels avanços que va fer Margalef, ’Energia’ i ‘Biodiversitat’ evidencien la rellevància que tenen avui i que l’activitat humana ha de fer un canvi de rumb: temperància en la gestió del territori, del transport, del creixement i conscienciació de l’explotació de la natura i de l’ús excessiu d’energia.

I, per cloure, reflexió de final de trajecte. Acabada de celebrar la Cimera del Clima a Madrid sense solucions concretes per a un futur incert i pertorbador, la mostra tanca el trajecte amb l’últim mòdul, ‘La nostra biosfera’, que posa la petjada de l’home en els ecosistemes que l’envolten sota la lupa. Ramon Margalef plantejava que on abans hi havia natura esquitxada per impacte humà, ara el paisatge és cada vegada més antropitzat, només esquitxat per taques de natura. “Com podríem continuar traient rendiment del món que ens envolta sense alterar-ne excessivament el funcionament i sense deixar de conservar certes característiques que tant ens plauen?”, es preguntava l’any 1976. Avui encara no tenim resposta però la urgència climàtica és ara immediata.