Res?

És difícil no parlar de res. No intervenir, no interferir, no actuar, no dir. Però a vegades és la millor manera perquè tot prengui sentit. Des del Núvol del no saber, passant pel nihilisme de Heidegger fins a l’existencialisme de Sartre, el buit, el desconegut i el no res ha estat present en les reflexions filosòfiques. Paral·lelament els artistes han sabut vehicular aquesta angoixa vital, els interrogants que afloren de l’existència en la seva obra. El buit –per bé o per mal- ha estat una doll rica en preguntes per als homes àvids de respostes. Una font que encara brolla.

M’ha semblat adequat començar la meva col·laboració periòdica amb Núvol parlant de res. Amb aquest text vull iniciar una sèrie d’articles dedicats a l’art català dels darrers segles. Acostumats com estem al brogit, a les pàgines plenes, al convenciment i les certeses de creguts i descreguts, he decidit iniciar aquesta sèrie d’articles parlant de res. Però, és possible parlar de res? És possible pintar el no-res? Com es descriu o com s’evoca el no res? Com es dona forma a l’informe, com es concreta l’inconcret? Només podem explicar el silenci trencant el silenci? Només podem explicar el buit trencant el buit?

Són molts els qui ho han intentat. John Cage, per exemple, té el privilegi de ser l’autor d’un fragment de silenci. Joan Miró, reduint la seva intervenció gairebé al no res, aportava la pinzellada justa per fer que el buit prengués sentit: «Jo m’evadia en l’absolut de la natura. Volia que les taques s’obrissin, receptives, a l’atracció del buit. Estava molt interessat en aquest buit, en aquesta nuesa perfecta». Calia provocar el buit, fer-lo present, despullar la realitat de tota cosa supèrflua. Pau Gargallo creava volum amb la segona dimensió, reblant planxes metàl·liques, creava el buit per omplir-lo. Més tard altres escultors com Josep M. Subirachs van experimentar també el joc dels buits i els plens, del visible i l’invisible.

El buit, el no res, la inacció o la quietud poden ser a voltes actes revolucionaris, plens de sentit. L’any 1969, Sílvia Gubern, Jordi Galí, Antoni Llena i Ángel Jové filmaven “Primera mort” que amb el temps s’ha considerat la primera peça de videoart de l’estat espanyol. Llena, en una entrevista publicada en aquesta mateixa revista, em deia: «vam decidir filmar-nos un dia qualsevol sense fer absolutament res. Ens va semblar que la millor manera d’anar a la contra era fer un discurs aparentment despolititzat. Durant el segle XIX, es va pintar un quadre, el Desdejuni sobre l’herba de Manet, que va crear molta polèmica: era un quadre on no hi passava res de particular. Un dinar campestre on hi havia unes dones despullades, que no eren deesses, ni nimfes, sinó gent normal, personatges identificables socialment. Aquesta obra va portar més enrenou que no pas les obres de Courbet, un pintor molt revolucionari artística i políticament».

El buit pot provocar sensació d’ofec davant la presència de no sabem què. Chantal Maillard ho defineix bé: La angustia es esa nada que de pronto florece en la oquedad. Però també podem deixar-nos endur pel buit, deixar-nos penetrar pel buit, omplir-nos de buit. José Ángel Valente, en el llibre Comunicación sobre el muro, diu en parlar de l’obra de Tàpies: Crear es generar un estado de disponibilidad, en el que la primera cosa creada es el vacío, un espacio vacío. Pues lo único que el artista acaso crea es el espacio de la creación. Y en el espacio de la creación no hay nada (para que algo pueda ser en él creado). El buit demana ser omplert, demana una aproximació, planteja un interrogant que vela i revela. L’artista vela per revelar –tornar a velar- un misteri que de nou se’ns vela, desvetlla profunditats que són la porta a noves profunditats.

En aquest sentit, la influència de l’art oriental fou decisiva durant la dècada dels seixantes i setantes del segle XX i deixà petja en molts creadors del nostre país i d’arreu de la península. Joan Miró n’és un cas clar però també Antoni Tàpies i tants altres. No podem oblidar, tampoc, la figura de Jorge Oteiza que, malgrat beu d’altres fonts, ha estat segurament dels artistes que millor ha tractat i teoritzat a l’entorn del buit. Oteiza construeix el buit, l’emmarca, el modela, el fa aflorar, fa present allò que ell anomenava un “microespacio cósmico aislado de la naturaleza”, un espai artificial, creat per prendre perspectiva, un espai de transcendència.

Més recentment, altres artistes s’han servit del buit per a les seves creacions. Joan Furriols, per exemple, amb ressons de Morandi, crea bodegons on el buit és un dels principals actius o bé, el buit, la immensitat i l’equilibri es passegen damunt una figurada planxa metàl·lica. Alfons Borrell, amb un traç àgil i cal·ligràfic orienta el buit i l’eleva en el color. Jordi Alcaraz, murri i elegant com pocs, s’amaga en l’art de la desaparició, constreny el buit en les seves obres i ens qüestiona les realitats apreses. Altres artistes de generacions més joves també s’han vist seduïts pel buit. Per exemple, Alberto Gil Casedas l’ha apamat, temporalitzat i concretat en un exercici d’observació reflexiva, Stella Rahola l’ha sublimat en la fragilitat i Manuel Blázquez l’ha sedimentat en estrats de geometries blanques. Darrerament, tinc la sensació que de nou el buit –potser empesos per la buidor del temps que ens ha tocat viure– torna a preocupar i estimular els nostres artistes. Ara que el món que hem conegut s’ensorra davant els nostres ulls, ens cal més que mai omplir-nos de buit per començar de nou. Si més no, per ara, em nego a pensar que el buit és buit.