(Re)descobrint Miró

Una bona proposta per aquest estiu és visitar la renovació de la col·lecció de la Fundació Joan Miró, que s’ha fet com a culminació del seu 40è aniversari i que ha comportat una profunda ampliació i remodelació de la disposició museística de l’obra de l’artista.

L’aniversari d’aquesta institució, juntament amb l’arribada de noves obres, feia propici, ara fa un any, l’anunci d’aquesta renovació que no només pretenia oferir al visitant una nova aproximació polièdrica a l’obra de Miró que descobrís la seva complexitat creativa (amb la relació entre el seu arrelament als orígens i la vocació universal), sinó també fer justícia, en certs aspectes, a la idea museística original que el propi pintor tenia per al centre i que, al llarg dels anys i per causes circumstancials, s’havia anat modificant.

Rosa Maria Malet, directora de la Fundació, Teresa Montaner, cap de conservació i Jordi J. Clavero, cap del departament educatiu, destacaven a la presentació de la nova col·lecció el fet, relativament inusual, que fos el propi Miró qui, en vida, posés el germen de la Fundació i que comencés, el 1968, una profunda i estreta relació amb Josep Lluís Sert que fructificaria en un edifici que s’adequa exactament al seu contingut, tot establint-hi un diàleg. Seria impossible entendre realment l’actual museu sense tenir present aquesta relació amb l’arquitecte barceloní.

D’aquesta manera, s’ha volgut recuperar algunes idees originals de Sert en la concepció de l’exposició, sobretot pel que fa a la llum natural i la relació entre l’espai interior i exterior; dit altrament, la relació entre art i natura. Unes idees que també afecten la pròpia distribució de les obres. Es recuperen, doncs, espais previstos originalment per a obres específiques que fins ara estaven a altres indrets, o bé la integració d’obres pensades per a exhibir-se juntes i que no ho havien estat en molts anys, com ara el díptic El dia i La Nit (1974).

Aquest procés ha estat possible, sobretot, per l’enriquiment de la col·lecció amb la incorporació de nous dipòsits d’obra procedents de col·leccions privades i, principalment, de la pròpia família Miró, cedides a la Fundació pels seus néts i besnéts. Cal destacar també un dels moviments més importants de la renovació: la integració total de la col·lecció Kazumasa Katsuta, fins ara allotjada en una sala específica, que ha contribuït a fer possible la restitució esmentada dels grups d’obres concebuts per estar junts, com ho són Dona, ocell I, II, III (1972-73). També s’ha recuperat peces clau de la Fundació, com els tríptics Pintura sobre fons blanc per a la cel·la d’un solitari (1968) i L’esperança del condemnat a mort (1974).

Altrament, és remarcable entre altres novetats la Sèrie Barcelona, que la Fundació posseeix completa i que té un gran valor atesa la curta tirada que es féu d’aquestes litografies. La idea dels directors és disposar d’un espai i d’un fons prou ampli per a fer un circuit rotatiu de les obres en paper en un espai propi i específic del museu. I diem museu per segona vegada, però potser caldria matisar la paraula en tant que ni Miró ni Sert volien plantejar aquest espai com a tal. Contràriament, el binomi d’artistes projectaren l’edifici com un autèntic centre d’art contemporani, de reflexió, debat i contemplació, allunyat de la pinacoteca decimonònica. Els actuals responsables de la Fundació volen ser fidels a aquest esperit plantejant la nova imatge de la col·lecció permanent com a una autèntica finestra de descobriment de Miró per qui no el conegui, però també d’aprofundiment i, finalment, d’estudi per als acadèmics. La creació de la càtedra fa dos anys o la recent digitalització del fons i la iniciativa “Fes-te-la teva!” es mouen en aquesta direcció.

També la reorganització de l’espai respon a aquest enfocament. La Fundació vol convertir edifici i obra en una experiència total, creant espais de repòs, intimitat i contemplació que van més enllà del contacte del visitant amb la creació mironiana: es tracta de pensar i reflexionar.

“Construint la nova col·lecció” de la Fundació Joan Miró.

En total, la mostra inclou cent cinquanta obres entre pintures, dibuixos, escultures, ceràmiques i tèxtils, desplegades a través de vuit àmbits de recullen els aspectes que marcaren la recerca creativa de Miró al llarg de la seva trajectòria. El pintor vinculat a Mont-Roig però de vocació universal, té molts registres i nivells de lectura. Cada un d’aquests àmbits en què s’ha distribuït la seva col·lecció permanent podria generar una exposició sencera per ells mateixos. L’objectiu és una aproximació global i actualitzada a través d’aquests dos grans eixos: el pas del paisatge individual al símbol global i per altra banda el procés creatiu de l’artista en revisió constant.

La mostra vol fer aflorar el sentit últim del llegat creatiu de Miró: la voluntat de destil·lar el que és propi de l’ésser humà. Els vuit àmbits, doncs, són Terra, on s’explora les arrels de Miró i l’afirmació de la seva identitat sorgida de Mont-Roig, Més enllà de la pintura, que aprofundeix en el diàleg amb les avantguardes parisenques. Violència, evasió, en canvi posa la mirada en el context històric i els conflictes bèl·lics; continua Anonimat, i Poesia i silenci, amb el Miró que depura el seu llenguatge de signes i descobreix l’espiritualitat zen, i, finalment Antipintura, Sobreteixims i Art i quotidianitat, en els quals l’artista aposta decididament per un art col·lectiu i públic, superant el concepte d’individu i autor.

En definitiva, tot un nou discurs per un art en revisió constant, com ho feia el mateix Miró. La fundació que porta el seu nom continua fidel a aquest esperit convertint la visita a l’edifici de Sert en un veritable (auto)descobriment que supera el concepte clàssic de museu. Aquesta és la culminació d’un procés de renovació que s’acabarà de completar quan, properament, s’enllesteixi també l’arranjament dels espais destinats a les exposicions temporals.