Ramon Pichot, d’Els Quatre Gats a Girona

Pichot un personatge captivador que, darrere dels camerinos de l’art, narrà més que no pas pintà

El CaixaFòrum de Girona exposa la mostra Ramon Pichot d’Els Quatre Gats a la Maison Rose. És la primera retrospectiva dedicada a l’artista català, a finals del 2017 la vam poder veure al Museu Nacional de Catalunya i ara fa parada a Girona, des del dia 21 de setembre fins el 20 de gener.

Ramon Pichot, fill del barri de la Ribera, nasqué el 1871 en el si d’una família burgesa estretament lligada a les arts. Tot i la seva ambició artística no aconseguí entrar a Llotja però seguí, com ca manyac i dòcil, les sendes obertes per Ramon Casas i Santiago Rusiñol formant part, des d’un primer moment, de La Colla del Safrà i de l’interès del grup per pintar paisatges suburbans regits per cromatismes groguencs i ensafranats.

Amb el temps, la instauració d’Els Quatre Gats aconseguiria desplaçar la capital del modernisme de Sitges a Barcelona i dotar, així, la ciutat catalana d’un aire de modernitat afrancesada. Aquest cau de bohèmia desenfrenada i tertúlies de sobretaula concentraria tot un seguit de noms que, a contracorrent, volien canviar l’ordre de les coses i entre els quals sobresortien a més de Casas i Rusiñol, una nova generació d’artistes liderada per Picasso, Casagemas, Nogués, Hugué, Nonell, Mir, el mateix Pichot i molts d’altres.

L’anhel per marxar i fer-se un nom dins del mapa de l’art faria que el jove Pichot es dirigís a París, però el seu viatge només tindria bitllet d’anada ja que s’acabaria instal·lant a la Ville lumière per no tornar mai més. Allà, Pichot esdevindria una peça del mecano cultural que s’anava entreteixint i enfortiria la seva amistat amb Picasso la qual s’havia iniciat amb anterioritat en les trobades a Cadaqués.

D’aquells anys es conserva, com un petit tresor entre les ruïnes del temps, la fotografia que li feu l’artista malagueny al seu estudi del Boulevard Clichy l’any 1910. Aquest retrat, on es pot veure Pichot acomodat en mitja penombra, amb barba espessa i posat aburgesat, és una prova manifesta de confiança i de cessió de protagonisme que Picasso atorgà al seu amic pintor el qual seria, pels ritmes impredictibles de la història, oblidat tot i vorejar l’elit de l’art de principis de segle.

Tot i així, a nivell artístic, el cas de Pichot és, si més no, qüestionable ja que la seva obra és convincent tan sols a primer cop d’ull; l’impacte d’un primer moment decau per, finalment, esvair-se i perdre’s en una còpia insatisfeta dels seus contemporanis. En aquest sentit, Pichot sembla assimilar tots els noms de la modernitat  artística catalana per al final no ser-ne cap i quedar-se a mig fer, en una simple provatura faltada de nervi.

Amb tot, l’exposició ha hagut de fer front a la primera plaga d’Egipte que cau, irremeiablement, sobre aquest artista com una llosa i que és la poca obra i la dificultat per trobar-ne. Així i tot, les obres de la galeria d’art d’Artur Ramon, les quals ja hem pogut veure amb anterioritat, així com les il·lustracions del llibre Fulls de la vida de Santiago Rusiñol, potser siguin les més interessants i les que concentren, per se, una certa autonomia d’estil. Igualment, els gravats, aiguaforts en color, són possiblement els que s’alcen en una veu pròpia i aïllada i a través dels quals Pichot, entre 1909 i 1911, aconsegueix definir-se parcialment.

Cal destacar, a més, l’arxiu fotogràfic de la família Pichot, un reflex exquisit i delicat de la burgesia catalana de principis de segle que els dies festius s’escapava a Cadaqués i desplegava, en els paratges d’un indret aleshores inexplorat i verge, les seves gales de saga adinerada. La càmera de Josep Pichot, el germà gran, immortalitzava sense contemplacions les escenes fornides de parafernàlia i on la parentela, quasi sempre en grup, es perpetuava socialment.

En definitiva, Pichot fou fill i representant d’una època i un artista l’obra del qual es veié superada pel context i els contactes artístics del moment. Fou un personatge captivador que, darrere dels camerinos de l’art, narrà més que no pas pintà uns anys d’indubtable efervescència cultural i exercí, això sí, de pont entre dues generacions d’artistes que tancaven la porta del modernisme per obrir-se a l’avantguarda.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació