Ramon Gras: “Hem validat les intuïcions de Cerdà 150 anys després”

Ramon Gras (Barcelona, 1984) és investigador en innovació urbana, dissenyador de ciutats i enginyer de Camins, Canals i Ports de Barcelona. Gras treballa a Aretian, una start-up responsable de l’impressionant Atlas of Innovation Districts, designada entre les 22 més prometedores de Harvard, on compagina la recerca amb l’aplicació pràctica de projectes arreu del món. És a dir, que, malgrat la seva joventut, Gras és un dels catalans més ben situats internacionalment, una figura capdavantera en un sector que ja és capdavanter. Parlem de l’impacte de l’urbanisme en la psicologia i la cultura, de bellesa, i de com caldria transformar Barcelona i Catalunya.

Expliques que ens trobem davant un repte històric que, si no entomem, ens pot fer perdre dècades. 

Hi ha hagut dos canvis en les últimes dècades als quals la nostra societat encara no ha donat la resposta satisfactòria. D’una banda, una consolidació de la urbanització que ens ha forçat a competir amb la resta del món en igualtat de condicions. En les darreres dècades de la convergència europea, Catalunya s’havia beneficiat de les oportunitats de posar-se al dia amb els països de l’Europa occidental desenvolupada. Però l’entrada dels països de l’Europa de l’est i l’auge de l’Àsia, l’índia, Llatinoamèrica, Àfrica, etc., ho ha trastocat. L’economia de Barcelona i Catalunya s’havia caracteritzat durant molts segles per la qualitat. No havíem tingut altre remei perquè tenim poca demografia, pocs recursos naturals, la localització és molt bona, però som un país petit. Però un dels efectes del desarrollismo dels anys cinquanta i seixanta en endavant va ser competir per la via de la quantitat i rebaixar la qualitat. Amb la Transició, l’economia no va mutar i a Catalunya es va consolidar un sistema basat en ser proveïdors industrials de segon ordre per Alemanya, França, Estats Units i Japó, que ens ha col·locat en una segona divisió. Això s’havia compensat en part amb el charm de la regeneració urbanística i cultural a través de les infraestructures, però els últims 20 anys, aquesta globalització s’ha creuat amb la revolució tecnològica. La intel·ligència artificial, la ciència de dades i la robotització ho trastoquen tot i ens han agafat a contrapeu. Què tenim? Tant a Barcelona com a Catalunya hi ha talent, però ni la cultura ni l’estructura empresarials estan preparades per als reptes de la globalització i la revolució tecnològica.

Què hi pinta aquí l’urbanisme?

La nostra contribució ha estat modelitzar les ciutats i els territoris com a sistemes complexos, utilitzant teoria de xarxes, amb inspiració de matemàtics com Euler i Galois. Amb aquests models hem pogut veure quins sistemes proposen les ciutats, quines propietats tenen i quins d’ells afavoreixen el desenvolupament de l’economia. Fonamentalment n’hi ha tres. El sistema físic, la xarxa d’indústries i la xarxa de talent. En els últims vint anys, Ricardo Hausmann de Harvard i César Hidalgo del MIT havien desenvolupat un model macroeconòmic que, amb poca informació, analitzant la sofisticació i diversificació d’importacions i exportacions dels diferents estats del món, podia fer una anàlisi molt acurada de les fortaleses i debilitats d’una societat. Aquesta contribució és brillant i en els pròxims anys rebrà premis de primer ordre. Però, en tant que físics i matemàtics, el seu treball és massa abstracte, perquè la majoria de decisions no es prenen en l’àmbit estatal, sinó local, a escala de regió o de municipi. La nostra contribució ha estat aterrar això. I el que hem vist és que el sistema físic té un impacte immens a l’hora de facilitar o dificultar el desenvolupament econòmic d’un país. Ara sabem quins criteris de creixement urbanístic i de disseny arquitectònic afavoreixen l’economia, i en particular l’economia del coneixement, que és la que necessitem.

Des de fora, moltes vegades sembla que tot es redueix a la concentració, a creure que ajuntar molta gent en poc espai incrementa la productivitat. Hi ha alguna cosa més?

Hi ha hagut contribucions molt importants sobre això en els darrers quinze anys. Les intuïcions genials de figures com Ildefons Cerdà s’havien quedat en grans idees, però no havien tingut una materialització detallada. Així, professors com Luis Bettencourt i Geoffrey West, forçats per la Guerra Freda, van desenvolupar models matemàtics de creixement territorial per enfrontar-se a la Unió Soviètica. Una troballa genial és que hi ha una analogia perfecta entre el pes corporal dels mamífers i el creixement de les ciutats. De la mateixa manera que, cada cop que els animals dupliquen la massa corporal en quilos, la velocitat dels batecs del cor disminueix, augmenta l’esperança de vida i augmenten les capacitats de l’animal per resistir les dificultats del medi; a les ciutats, cada cop que es duplica la població augmenta un 15% la diversitat d’indústries, la diversitat de professions, d’accés a serveis, d’innovació en forma de creació de patents i d’ingressos. Però això també té conseqüències negatives, fonamentalment tres: un augment igual d’exponencial de la desigualtat, el crim i l’impacte ambiental. 

Cerdà, donant voltes a quina mena de distribució de la ciutat resoldria millor els problemes va tenir la intuïció de l’Eixample i, avui, quan la comparem amb altres barris del món, la trobem a la part alta de molts indicadors.

Això és el factor quantitatiu, però on vosaltres heu fet una contribució més rellevant és en el qualitatiu: Què fa que en grups de població similars hi hagi diferències de qualitat? 

En l’urbanisme emergeixen quatre grans factors: la topologia, la morfologia, l’entropia, i la fractalitat. El que més ens interessa és la fractalitat, que vol dir autosimilitud o harmonia, perquè s’ha demostrat que, si analitzes tots els tipus de xarxes que emergeixen a les ciutats, la de tipus fractal és la més eficient de totes a l’hora de generar valor. Això que s’havia demostrat en altres camps del coneixement, com ara la medicina o la física de fluids, nosaltres ho hem demostrat en el camp urbanístic i arquitectònic. La maximització de la fractalitat afavoreix els patrons d’interacció social més saludables i la distribució dels usos més igualitària. Aquest descobriment suposa un canvi molt fort, perquè ens permet tenir un diagnòstic urbà més acurat i establir línies de disseny urbanístic i arquitectònic de més qualitat.

La fractalitat és un concepte difícil d’explicar per als no iniciats. Feliçment, el vostre model del que suposa un patró urbanístic fractal és l’Eixample de Barcelona.

En el fons és el je ne sais quoi que tenen algunes ciutats, l’impacte en el benestar psicològic que té el bon urbanisme i que ara podem intentar mesurar i reproduir. Nosaltres hem descobert que hi ha 10 patrons de creixement urbanístic. Totes les ciutats son un tapís heterogeni per raons històriques. A Barcelona, Ciutat vella és petit món, l’Eixample, Sant Martí i Poblenou són fractals, la zona de les Corts és monumental, Sants té un component lineal molt gran, Nou Barris és radial i orgànic, etc. Cadascun té avantatges i desavantatges. Per exemple, un sistema radial (com el que tenen París, Xangai, Moscou o Milà), té una certa lògica: l’epicentre del sistema té una concentració d’activitat que genera una plusvàlua de creació artística, econòmica, d’interacció social, de poder polític, etc. Però, en canvi, des del punt de vista de mobilitat és molt ineficient i com més lluny del centre, pitjor. En canvi, el sistema reticular és eficient en la distribució logística, superior al radial, però, alhora, si sobre aquesta malla no s’hi fa una distribució d’usos adequada, no és del tot òptim. A grans trets, hi ha dos reptes. Un és permetre que les plusvàlues de la concentració geogràfica es produeixin, que tothom pugui fer la seva màxima contribució. I l’altre és satisfer la demanda d’igualtat d’oportunitats i minimitzar les injustícies. No només s’ha de generar valor, s’ha de distribuir igualitàriament. Doncs bé, l’únic model urbanístic que satisfà tots dos criteris és el fractal. Per què? Perquè és un sistema de policentrisme harmònic. Cerdà, donant voltes a quina mena de distribució de la ciutat resoldria millor els problemes va tenir la intuïció de l’Eixample i, avui, quan la comparem amb altres barris del món, la trobem a la part alta de molts indicadors. Hem validat les intuïcions de Cerdà cent cinquanta anys més tard. 

La fractalitat té a veure amb la passejabilitat?

Als anys seixanta els americans van accelerar els processos de suburbanització fins a nivells innecessaris, escampar la població perquè els russos haguessin de llançar 10 vegades més caps nuclears per matar-los a tots. Això va tenir conseqüències negatives. No només es van dispersar les classes benestants per construir-se un xalet a la perifèria, sinó que hi va haver un intent d’emulació de les classes populars en una versió de baixa qualitat. Això ha generat el que es coneix com tapissos de la banalitat. Tu vas a Phoeneix i et trobes els mateixos barris sense cases boniques, sense encant, amb gent que ha d’agafar el cotxe i fer noranta minuts per anar a treballar a feines dolentes i no tenen gaire oportunitats. I a Europa s’ha comès un error, que és copiar els elements de la cultura nord-americana menys interessants i no emular els elements més virtuosos, donant lloc a un excés de suburbanització anàleg i als nostres propis tapissos de la banalitat construïts als setanta i als vuitanta.

Però el model fractal és molt superior. 

És la percepció que molta gent té al centre de Barcelona i en pocs centres de ciutats tan grans, que pots anar caminant arreu i perviu la familiaritat i el sentit de barri. Això és molt positiu perquè fa que hom tendeixi a veure l’altre com un conciutadà, mentre que les societats que han dut la suburbanització a l’extrem causen un impacte psicològic negatiu. El llibre Bowling Alone de Robert Putnam demostra que l’atomització urbanística genera atomització social: baixa l’afiliació a clubs culturals, els gremis professionals, l’afiliació sindical, la religiosa i es trenquen moltes més famílies. I, a l’altre extrem, la interacció social continua i de qualitat genera un factor de confiança que també han estudiat els economistes. El sistema fractal permet que la persona tingui un tracte freqüent amb els altres i els vegi el rostre humà, disminuint incentius per als actes de venjança i afavorint l’actitud afable i positiva. 

El 22@ significa convertir la zona industrial antiga, la majoria en desús, en un barri d’economia del coneixement, i és una idea brillant, però l’execució va ser híbrida

A part de socialment, també defenses que el model fractal és superior en termes econòmics.

La proximitat de gent que treballa en un mateix sector genera competència sana, un coneixement de l’estat de l’art que t’evita de cometre errors perquè aprens dels altres, permet circulació del talent i es tendeix a valorar més el mèrit que en sistemes més atomitzats on compten més les oligarquies. Per això hem vist que, com més sofisticada és l’activitat econòmica, més necessària és la proximitat. Per aquesta raó veiem que arreu del món hi ha una gran competència per crear districtes d’innovació on s’hi concentrin activitats intensives en coneixement i que de les plusvàlues generades se’n beneficiï tothom.

Així arribem al districte d’innovació de Barcelona per excel·lència: el 22@. Tu n’ets admirador i alhora crític.

El 22@ significa convertir la zona industrial antiga, la majoria en desús, en un barri d’economia del coneixement, i és una idea brillant i cal reconèixer-li el mèrit a Miquel Barceló. Però, malgrat la pensada brillant, l’execució va ser híbrida. Quan vols regenerar un teixit històric en certa decadència amb una política d’usos centrada en l’economia del coneixement, pots triar especialitzar-te en una indústria, en cinc o en trenta-cinc. El nombre òptim és diferent per a cada cas, i en el cas del 22@ , la quantitat està molt ben triada (són cinc: Mèdia, gestió de residus, IT i gestió de l’aigua). El problema és que els sectors que es van triar no estaven prou alineats amb el know how de Barcelona i Catalunya, que són l’automobilística, la farmacèutica, l’agroalimentària, el disseny de producte industrial o la construcció. Amb les eines que nosaltres tenim ara podem avaluar molt millor quines indústries tenen presència i sofisticació. Vint anys després de la iniciativa, el 22@ ha vist elements de transformació positiva. S’ha passat de 36.000 empleats a 95.000, la meitat dels quals en activitats intensives en coneixement, que és superior a la mitjana, tot i que no prou pel que hauria de ser un districte d’innovació madur, i, en general, es pot dir que ha funcionat. Què es podria haver fet millor? Es va optar per grans blocs d’oficines, que hem vist que no és el més òptim. És atractiu per a les immobiliàries però no genera un ecosistema (una versió encara més vulgar d’això la vam poder veure a la regeneració de l’Hospitalet a Plaça Europa, la Fira, etc.). Els sectors industrials triats, en no tenir un vincle fort amb la xarxa tradicional catalana, han emergit de manera desigual i ara veiem com estan sent adquirits per actors externs (Mediapro per la Xina, Glovo per Alemanya). En països de l’occident desenvolupat no n’hi ha prou, cal més valor afegit. A dia d’avui, tant el 22@ com Barcelona en el seu conjunt, són vicaris d’altres indústries. A més, també seria molt important que en aquelles indústries on tenim un avantatge comparatiu històric i talent individual de gent preparada, hi hagués un vincle a través d’espais físics que facilitessin la cadena de coneixement. Falta integrar aquests districtes amb grans universitats.

Aquestes intervencions urbanístiques generen moltes crítiques i resistències. Tots hem sentit a parlar de la gentrificació.

Per això sempre dic que l’urbanisme és una combinació d’art i ciència. La ciència és fonamental per al diagnòstic i l’establiment de grans línies de disseny, però l’art és el que s’adapta a l’especificitat d’una comunitat. Les resistències, en el seu sentit primigeni i noble, són positives. Vol dir que a la gent li preocupa l’espai on viu, que és conscient que l’urbanisme i l’arquitectura tenen un impacte en la seva psique i qualitat de vida. Una mica d’escepticisme és bo. Dit això, ni tots els processos de regeneració urbanística duen a una gentrificació descontrolada, ni tots fan més mal que bé. Al revés: molts barris es troben en processos de degeneració que, si no s’hi fa res, empitjoren. La majoria de transformacions acaben generant condicions finals molt millors que les inicials. Si una transformació es fa ben feta, amb les persones i la comunitat al centre, tothom se’n beneficia. És cert que alguns més que altres, però el resultat és positiu per a tothom. Hi ha mecanismes legals per protegir les veïns de renda antiga del risc d’expulsió i l’increment dels preus dels lloguers que generen aquestes intervencions, només cal aplicar-los amb una bona política pública. La realitat és que la competència global per generar aquest tipus de transformacions és brutal, perquè les plusvàlues són immenses. Quan s’aconsegueix que aquests tipus de districtes madurin, trobem zones que, de mitjana, generen quatre vegades més innovacions, quinze vegades més oportunitats de treball i vint-i-cinc vegades més ingressos.

L’estètica o la bellesa poden tenir algun tipus d’impacte?

Quan fem les anàlisis, no només detectem patrons morfològics, sinó que també podem caracteritzar l’essència d’una ciutat. Això té un component espiritual. L’arquitectura i l’urbanisme reflecteixen els valors d’una societat. Dit això,  hem vist que, des de principis del segle XX, es va produir una ruptura que ha perjudicat molt a l’estètica i l’art a Occident. L’origen de tot això té a veure amb la unió de dos corrents que comencen a principis del segle XX i a partir del 1945 es converteix en la cultura oficial d’occident. D’una banda el materialisme marxista de Malèvitx, un nihilisme, previ a la Revolució Russa, que pretén trencar la concordança entre la idea i la forma de les coses. Això és mentida, perquè la forma és fonamental i té un impacte en la percepció subjectiva de les persones. Aquest corrent es va unir amb el neoplasticisme de Mondrian, que és una escola neocalvinista, és a dir, neopuritana. La tradició puritana que destruïa imatges i icones religioses explica per què l’Europa Protestant té una art molt menys refinada que la catòlica, i el puritanisme és una exageració de la intolerància molt perillós que separa entre els purs i els que no ho son. Doncs bé: la barreja d’aquests dos components que tendeixen a l’abstracció, que volen pretendre que la bellesa no té cap efecte en les persones, és el que es coneix com ateisme estètic, i és una cosa molt poc intel·ligent perquè està estretament relacionada amb el feixisme nazi i el marxisme que ens van dur a la Guerra Mundial. Això ha fet molt de mal i cal trencar amb això. El que els anglosaxons anomenen modernisme en l’arquitectura (que no té res a veure amb el català), és un racionalisme que no ha produït edificis ni bells, ni funcionals. Si tu trenques la tradició amb aquests apriorismes filosòfics, es buida la vida de sentit i es produeix un sentiment d’isolament. 

Hi ha un tipus de xarxa dominant, l’oligàrquica, en què una minoria controla la majoria de preses de decisions. Són sistemes molt ineficients, perquè perjudiquen el desenvolupament del talent de les persones.

Es pot establir alguna relació entre aquesta economia del coneixement i la creació cultural?

Simplificant molt, hi ha un tipus de xarxa dominant, l’oligàrquica, que matemàticament és de tipus lognormal, en què una minoria controla la majoria de preses de decisions. Són sistemes molt ineficients, perquè perjudiquen el desenvolupament del talent de les persones, i tothom, i en particular els més brillants, han de marxar, o quedar-se i invertir tot el temps combatent, amb un gran risc de ser esclafats. En contra d’això, la nostra empresa es diu Aretian, que ve de la paraula del grec clàssic per a la virtut, i que proposa fer servir les eines de diagnòstic per transformar les xarxes oligàrquiques en xarxes virtuoses. Per exemple, un dels grans invents de la cultura europea a l’alta edat Mitjana va ser el sistema de gremis. Un sistema de policentrisme harmònic, amb tracte de proximitat, transmissió activa i passiva de coneixement, etc. Això va fer esclatar la ciència i la cultura. L’esclavitud va desaparèixer. Va haver-hi un floriment artístic brutal. La immensa majoria de països i municipis que coneixem son d’origen medieval. El propi concepte de Catalunya és medieval. Sistemes com aquests han permès a Occident ser molt més pròsper i igualitari que altres llocs del món. Per tot això, com més es reforcin els sistemes fractals, millor serà la qualitat de les creacions. Encara que amb les indústries culturals a vegades passa que els que creen aquesta malla i els que després en fan diners no són els mateixos, cal que tornin a haver-hi xarxes virtuoses perquè torni a haver-hi una explosió de creativitat i les indústries culturals puguin aprofitar-la i florir.

Com seria la Barcelona que imagines?

L’òptim per a Barcelona i Catalunya seria que es pogués enfortir una trama de policentrisme harmònic, vinculant episodis de regeneració urbanística i arquitectònica amb episodis de regeneració econòmica. Per fer-ho, calen nodes d’ordre u que no poden ser qualsevols. A curt termini, no té el mateix potencial un poble del Pallars Jussà que determinades zones. A Barcelona hi ha cinc grans nodes cridats a tenir aquesta gran contribució a la regeneració social, econòmica, cultural i espiritual. Tres son al Besòs. Bonpastor i la Sagrera, Diagonal Mari i el 22@ est, i Badalona i Les Tres Xemeneies. Hi ha 350 hectàrees on es podrien generar tres districtes d’innovació. En aquests tres districtes hem vist que hi ha onze camps de coneixement, com ara urban tech, cultura i ciències socials digitals, robòtica i manufactures avançades, etc., subdivisions a les quals estem posant nom i cognom on podem certificar que Barcelona brilla. Si es produeix una continuïtat de recerca, startups i teixit productiu industrial, podria emergir un sistema virtuós, el contrari al sistema oligàrquic que hi ha ara i que dificulta el desenvolupament del talent, una sensació que té molta gent del sector, que veuen que a les empreses més grans tot és tan jeràrquic que depèn de fer la pilota al cap, i a les més petites tot és tan atomitzat que manca infraestructura per innovar. Els altres dos nodes d’ordre u són l’alta Diagonal, la de zona Pedralbes, Les Corts, Sant Gervasi i Esplugues, on es podria aprofitar la gran concentració d’universitats públiques i privades per fer una intervenció molt potent; i, finalment, entre el port i l’aeroport s’hi podria fer un cinquè districte. Si aquestes cinc zones es dissenyen com Déu mana, i s’alinea una estratègia urbanística i econòmica potents, Barcelona podria fer un tomb important.

Si una ciutat ha crescut molt quantitativament i poc qualitativament, el factor multiplicador es perd, i les crisis encara ho accentuen més.

Fins ara has parlat tota l’estona com a tècnic. Però també hi ha el factor polític. I vosaltres heu estudiat profundament casos com el del Corredor Mediterrani, on això es veu molt clar.

Dins de Catalunya, la realitat del territori no encaixa amb la presa de decisions que es fa avui en dia ni amb les divisions administratives, perquè no coincideixen amb les lògiques històriques i les economies reals. Per exemple, a la regió de Tarragona podem identificar vuit subregions econòmiques. Si no diagnostiquem quines són, no podrem afavorir el seu potencial. Ens cal fer aquest diagnòstic per quan hi ha disputes sobre si cal energia eòlica a Girona o a Tarragona, quins polígons industrials hem de tenir, etc. Catalunya avui en dia està per sota del seu potencial. Si es reforcés la qualitat del disseny urbanístic i infraestructural i es produïssin pics en sectors claus de l’economia, guanyaríem pes i centralitat a Europa. I un apunt que vull fer, sense voler entrar en política. A Catalunya, a Espanya, i gairebé a tota l’Europa occidental, excepte a Anglaterra, França i Suïssa, no hi ha un sistema democràtic, sinó un sistema oligàrquic amb aspiracions democràtiques. En primer lloc, perquè no hi ha representació: els sistemes democràtics son uninominals, i els sistemes de llistes són oligàrquics, un pedaç que van posar els americans l’any 45 perquè Europa estava destruïda per la guerra. Robert Michels ho té perfectament explicat amb la llei de ferro de les oligarquies. I, en segon lloc, no hi ha separació de poders, sinó unicitat de poder i separació de funcions. No pot ser que en una mateixa elecció es triïn executiu, legislatiu i judicial. Al marge del dret legítim d’autodeterminació de Catalunya, cal emfatitzar-ho, perquè, si no, mantindrem els sistemes oligàrquics. Un sistema veritablement democràtic faria que les relacions entre les persones fossin més nobles, els incentius serien millors, es minimitzaria l’enveja i hi hauria un sentit de la generositat més elegant que ens faria una societat millor.

M’havia oblidat de preguntar-te per la pandèmia i l’èxode rural!

S’han ajuntat dues coses. Si una ciutat ha crescut molt quantitativament i poc qualitativament, el factor multiplicador es perd, i les crisis encara ho accentuen més. Els sectors de la població que perceben que ja no els compensa viure en una gran ciutat i són conscients dels avantatges de municipis més petits, abandonen la ciutat. Això és natural, però bona part té a veure amb que la mala qualitat de l’urbanisme i com s’han fet les ciutats. La immensa majoria de la població viu en ciutats intermèdies. No tothom treballa als sectors d’economia del coneixement que es beneficien especialment de la concentració de les grans ciutats. L’objectiu no ha de ser ni que tothom visqui a grans ciutats ni en micropobles. Hi ha una distribució harmònica en l’eix rural-urbà, l’aspiració que alguns havien anomenat Catalunya ciutat. Això es pot aconseguir, però només determinats patrons de creixement urbanístic i econòmic ho permetran. Una de les limitacions del món rural és que estan forçats a triar amb molta més precisió en quines indústries invertir a causa de la manca de massa crítica, i es paga molt més car equivocar-se. Per això amb la ciència de l’urbanisme podem analitzar quin tipus d’intervenció ens cal per a cada nivell d’agregació urbana per tal d’incrementar la qualitat de vida.