Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

Rainer Huhle: “Deixem que la natura faci la seva feina al Valle de los Caídos”

El politòleg Rainer Huhle va parlar sobre arquitectura i memòria al CCM Born.

Dins de les múltiples activitats incloses al programa Paradigma Mur. Berlín-Barcelona 1989-2019 / 1961-2021 hi trobem el curs “Arqueologia al revés. Ideologies construïdes”. Es tracta d’un ­­seminari de cinc­­ sessions dirigit per Kathrin Golda-Pongratz, en què es reflexiona sobre el diàleg que s’estableix entre el patrimoni arquitectònic i la memòria col·lectiva. Em vaig trobar amb la comissària i amb Rainer Huhle, politòleg especialista en Drets Humans i Memòria Històrica, protagonista de la tercera sessió del curs. I vam parlar de què podem fer amb les restes arquitectòniques del nazisme i del franquisme.

El Valle de los Caídos, a la serra de Guadarrama.
El Valle de los Caídos, a la serra de Guadarrama.

La primera cita del curs va ser una introducció impartida per la comissària del cicle, Kathrin Golda-Pongratz, amb el títol “Arquitectura i ideologia: conceptes centrals, idees, aproximacions teòriques i exemples”. Tal com relata la nuvolaire Marta Ossó Castillón en aquest article, la xerrada va ser una sessió teòrica introductòria sobre el tema, on es va presentar una bibliografia relacionada i es van discutir alguns exemples històrics i contemporanis. Les relacions entre l’arquitectura, l’urbanisme i la ideologia adquireixen un nivell de màxima complexitat en el cas de les dictadures. La resignificació dels edificis al llarg de la història, i la manera com cada sistema polític reinterpreta el patrimoni urbanístic són claus a l’hora de pensar (i repensar) com interactuem amb la nostra memòria col·lectiva.

“Fissures construïdes”, va ser el títol de la segona ponència del curs d’Arqueologia a l’inrevés. Rainer Huhle és Doctor en Ciències Polítiques, especialista en Drets Humans i membre de la directiva del Centre de Drets Humans de Nuremberg. Aquesta ciutat del centre d’Alemanya és coneguda, entre altres coses, perquè entre el 1923 i el 1938 va ser la seu triada per celebrar el Reichsparteitag (Míting de Nuremberg), la cita anual del Partit Nazi. Arquitectura megalòmana i colossal, pensada per ser vista da sotto in sù i perquè els alemanys se sentissin ben petitets i poca cosa, sota el seu gran líder. Huhle va parlar del Camp Zeppelin, el complex urbanístic situat a Nuremberg per celebrar les desfilades del partit nazi, però també del mur de Berlín. Mur l’element més ressignificat, avui es troba a tot el món. “Hi ha trossos del mur escampats pels cinc continents. Fins i tot li acaben de regalar un tros de mur al Donald Trump!”, diu, tot rient.

Rainer Huhle reflexiona sobre què podem fer amb les restes arquitectòniques i patrimonials que ens han deixat les dictadures. No és una pregunta fàcil de respondre, admet. Les conservem? Les destruïm? Les reinterpretem? “Molts d’aquests edificis no són tan fàcilment enderrocables”. La construcció de la tribuna des d’on Hitler feia els seus abrandats discursos va ser feta amb rapidesa i amb materials no massa bons, però destruir-la completament suposaria un cost econòmic enorme. “A Berlín vam tenir la sort que les bombes dels aliats van destruir gran part d’aquest patrimoni”, afegeix, somrient. Huhle remarca que, de fet, la majoria dels edificis que resten del nazisme són runes inacabades. D’altra banda, són edificis que ocupen grans superfícies d’espais públics, espais que roben a tota la comunitat.

El Reichsparteitag a Nuremberg, Alemanya.
El Reichsparteitag a Nuremberg, Alemanya.

Preguntat sobre el Valle de los Caídos, ara que el cadàver de Franco en va ser desallotjat, Huhle ho té molt clar: “Crec que hem de deixar que la Natura faci la seva feina”. El politòleg m’explica que només és qüestió de temps: ell va visitar l’espai fa dos anys, i pot assegurar que la natura és bastant efectiva. “Hi ha goteres a l’interior de la basílica, i ja no es pot pujar a la creu perquè hi ha perill d’ensorrament”, afegeix. Pel que fa a la tribuna de Nuremberg, sembla que finalment es repararà perquè sigui visitable. La justificació oficial parla dels seus usos educatius, però Huhle recorda que és una atracció turística considerable. Huhle és dels pocs que creu que s’hauria d’embolicar tot plegat amb una malla de protecció. “Per què hi vol pujar, la gent?”, es pregunta. “Si mai no hauríem estat allà a dalt, en temps del nazisme, per què hi volem pujar ara?”. Huhle riu a cor que vols quan diu que els nazis creien que les seves arquitectures restarien dempeus durant milers d’anys, i en canvi ja s’estan autodestriunt. “Hitler i Speer teoritzaven sobre el valor de les runes, amb la fascinació que sentien els nazis per les runes romanes”, continua. “No hem de caure en aquesta trampa. Tots els edificis es converteixen en runes, tard o d’hora”. “I ara més que mai, que els edificis duren menys que abans!”.

Quan parlem sobre el mur de Berlín, Huhle em recorda que la seva destrucció i enderrocament no va ser pas una qüestió d’Estat, sinó que van ser els mateixos berlinesos qui, literalment i armats amb pics i martells, van esborrar el mur. No va ser una política d’Estat, sinó tot el contrari: l’Estat va haver d’intervenir perquè sobrevisquessin alguns trossos i el mur no desaparegués del tot. Irònicament, i a part de l’East Side Gallery a la riba del riu Spree, un dels fragments més llargs que es conserven del mur és a l’anomenada Topografia del Terror, la zona on la Gestapo operava al centre de Berlín. La memòria visual del nazisme (plaques de carrers i similars) va ser esborrada completament dels carrers d’Alemanya, cosa que encara no ha passat a Espanya, no cal dir-ho. Huhle parla del museu d’estàtues que es pot trobar a la Zitadelle de Spandau, a Berlín, un “cementeri” on s’hi troben des dels reis prussians fins a les escultures de Lenin. “Si Lenin sabés que forma part del femer de la Història, com deia ell!”, afirma rient.

Acabem la nostra conversa parlant, naturalment, sobre El Born Centre de Cultura i Memòria. Rainer Huhle pregunta què ha passat amb el restaurant (“El menjar era deliciós”) i la llibreria que hi havia al seu interior, i confessa que ell no té un coneixement prou ampli de les institucions de Barcelona i Catalunya per valorar l’equipament en el seu context. En el sentit de quines són les altres institucions catalanes que tracten la memòria col·lectiva, i de quina manera interactuen entre elles.

El curs Arqueologia a l’inrevés. Ideologies construïdes continuarà el pròxim 20 de novembre, amb una ruta urbana per Barcelona. Podeu consultar tot el programa en aquest enllaç.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació