Rafel Bernis: “El bar de la Senyora Olvido mostra una Barcelona desapareguda”

A La Virreina Centre de la Imatge es presenta fins a final de setembre l’exposició “El bar de la senyora Olvido”, un reportatge que el fotògraf Rafel Bernis (1945) va fer el 1979 en un bar situat a l’antic barri Xino de Barcelona. Aquesta exposició resulta singular, en primer lloc, perquè és un treball fet fa més de quaranta anys que fins ara no havia vist la llum a casa nostra i que ressuscita de la mà de Valentín Roma, i en segon lloc, perquè el seu autor és un fotògraf que s’ha mantingut sempre en el terreny de la fotografia amateur, conreant diverses especialitats fotogràfiques, i això suposa una certa reivindicació del paper i els treballs de les persones que practiquen la fotografia d’alt nivell sense arribar al camp professional i que habitualment tenen poca visibilitat. És per això que hem considerat interessant mantenir una conversa amb Bernis, perquè ens parli tant de la seva trajectòria vital com a fotògraf amateur, com dels orígens d’aquest reportatge social que manté la seva vigència tants anys després. Una prova ineluctable de la seva qualitat.

Com va néixer el 1979 aquest projecte que avui podem veure a la Virreina?
Aquells anys jo estava vinculat al Centre Internacional de Fotografia de Barcelona (CIFB), una entitat que del 1978 al 1983 va agrupar tot un ampli ventall de fotògrafs que des de Barcelona innovaven i cercaven nous camins fotogràfics. La seva seu (una barreja d’estudi, escola, sala d’exposicions, bar i en definitiva lloc d’encontre) es va instal·lar en una antiga fàbrica de pastes alimentàries de tres plantes, al carrer Aurora 11 bis, al llavors anomenat barri Xino, un barri que no tenia res a veure amb el Raval d’avui, és clar. Això feia que jo passegés sovint pels seus carrers, i vaig descobrir així un bar molt peculiar al carrer de Sant Ramón cantonada amb Marquès de Barberà, un espai que ha desaparegut i que avui ocupa la placeta Pieyre de Mandiargues. No tenia nom i jo el vaig batejar amb el de la seva propietària, la Senyora Olvido. Poc a poc, em vaig anar convertint també en parroquià del lloc i més endavant, ja amb la meva càmera, vaig començar a fotografiar l’espai i els seus clients habituals. 

Hi anaves sol?
Sovint hi anava acompanyat d’amics. Un d’ells era l’escriptor brasiler Horacio Costa, que passava temporades a Barcelona i que avui és un dels poetes més prestigiosos del seu país. Amb ell vam planejar, pocs anys després, la publicació d’un llibre amb els seus poemes, basant-se amb les meves fotografies; vam arribar a tenir una maqueta i fins i tot conservo els fotolits de l’època, però malauradament la publicació no va tirar endavant. Aquella llavor va fructificar el 2019, quaranta anys després, quan l’Horacio Costa, en el seu poemari “Satori”, va incloure la publicació d’aquelles fotografies. Aquest llibre va arribar a mans d’en Jorge Ribalta, fotògraf i comissari d’exposicions, que ja coneixia part del meu treball; i de les seves, va passar també a les mans de Valentín Roma, el director de La Virreina. Gràcies al seu interès i sensibilitat, que es posa de manifest en el seu text de presentació de l’exposició,  aquell projecte tan personal ha pogut arribar avui al públic de la ciutat. 

Com vas anar entrant en el món d’aquest bar tan singular?
A mi sempre m’han interessar fotogràficament els espais arquitectònics i d’entrada em va agradar el local com a espai físic, però de seguida em vaig sentir atret sobretot, pels seus parroquians. Eren persones molt marginals a qui la vida havia castigat durament (professionals sense feina, ex models, ex ballarins del Liceu, ex legionaris, dones de la vida, aturats, immigrants, ex presidiaris…) Molts d’ells, de vides trencades, amb seriosos problemes d’alcoholisme i sovint persones sense sostre, a qui la senyora Olvido, sempre generosa, deixava reposar o dormir a l’altell del bar. Aquell ambient em va fascinar i vaig tornar-hi sovint. Es fa difícil de dir, però potser hi vaig anar més de cinquanta vegades. Al començament sense càmera i, poc a poc, delicadament i sense presses, retratant l’ambient i els personatges que poblaven el bar on trobaven refugi, escalf i companyia, una mena de segona llar, fins i tot per a alguns, la primera.

Com vas aconseguir la complicitat d’aquelles persones?
Primer vaig guanyar-me la confiança de la propietària Maria del Olvido, una patrona curosa i servicial amb tots els seus clients, als que quan convenia sabia mantenir a ratlla. A partir d’aquí tot va ser fàcil. Jo tractava d’apropar-me a tots ells. Alguns em demanaven expressament que els fes una foto i jo després, al cap d’uns dies, els hi portava en paper. Així em vaig anar convertint en un client més, en una mena de col·lega amb qui podien compartir sense massa reserves les seves vivències. Jo tractava d’apropar-me a l’esperit d’aquelles persones, i crec que ho vaig aconseguir en part. Així, les fotos no són de cap manera retrats robats, perquè ells eren conscients que jo els estava fotografiant, però es comportaven amb tota naturalitat. Tret d’alguns casos, en general tampoc són el que en podem dir “retrats posats”, perquè ells feien la seva i jo la meva. Recordo fins i tot una anècdota prou interessant. Jo tenia un càmera Leica M-3, el top de gama de l’època, però per tal de no fer-me notar, en lloc de portar-la penjada al coll amb la seva corretja de cuiro, la tenia lligada amb una tros de cordill gruixut. I un dia un dels clients va i em diu: “Si quieres un dia te dejaré mi càmara que seguro que és mejor que la tuya…” Evidentment no érem amics i no pertanyíem als mateixos ambients socials o culturals, però ens teniem un total respecte mutu. Vam crear una gran empatia. Vaig tractar de plasmar la seva humanitat enmig de la seva degradació, però amb el màxim respecte, sense cap mena de truculència fàcil. I penso que tot això es nota en les imatges.

Entrant en un terreny més tècnic, quin material utilitzaves i quantes fotografies devies fer?
Disparava amb una M-3 que encara no tenia fotòmetre incorporat, però que estava equipada amb un mític objectiu Summicron. Com era freqüent llavors, utilitzava pel·lícula TRI X de 400 ASA, però com que treballava en un espai molt fosc, algunes vegades forçava el revelat a 1200 ASA. Els lectors veterans sabran què vull dir… Em vaig passar moltes hores de llargues nits al laboratori per aconseguir uns positius satisfactoris. I això que jo mai he manipulat les fotos, perquè he tractat de respectar sempre la imatge original, sense retalls ni reenquadraments, una mica seguint l’estricte criteri del mestre Cartier Bresson. Pel que fa al nombre de fotografies, no fa gaire vaig revisar el meu arxivador de negatius Paterson i crec recordar que hi ha emmagatzemats uns 27 rodets, és a dir prop de 1.000 fotografies. És que en aquells temps, el material era molt costós i havíem d’estalviar! No només en els negatius sinó en el químics del revelat i els papers. Avui un reportatge d’aquesta mena generaria milers d’imatges digitals sense cost. D’aquests negatius en conservo positivades unes dues-centes fotografies, una seixantena de les quals són les que els comissaris de l’exposició han triat per mostrar a la sala.

D’on et ve l’interès per la fotografia?
Va ser a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Barcelona, amb Miquel Galmes, el seu director i amic, on vaig iniciar-me en els coneixements de la fotografia, història i tècnica. Més endavant, al Grup Taller Fotogràfic, del carrer Balmes, que dirigia l’Albert Guspi (malauradament mort prematurament), va ser la inflexió, juntament amb el CIFB, del meu interès pels projectes i reportatges socials. 

Però tu finalment no et vas professionalitzar com a fotògraf.
Sí, és veritat. En aquells anys no era fàcil guanyar-se la vida com a fotògraf i jo, que tenia estudis tècnics, vaig començar a treballar en diferents feines per acabar en els departaments creatius i d’imatge d’una important entitat financera. Vaig pensar que la no dependència econòmica de l’activitat fotogràfica em donaria més llibertat per treballs més experimentals. Per això vaig tenir sempre un ull posat a la fotografia, i sobretot els primers anys, en els aspectes més novedosos de la tècnica fotogràfica. La veritat és que a Catalunya hem tingut grans fotògrafs amateurs amb una obra molt remarcable. Sense la més mínima intenció de comparar-m’hi, penso ara, amb fotògrafs com Ortiz Echagüe, Pla Janini, Joan Colom, Gabriel Qualladó o Carme Garcia, entre molts altres que tenen una obra a l’alçada de molts professionals de la fotografia.

Quins altres terrenys has conreat doncs?
Sempre m’ha agradat treballar en equip perquè trobo que multiplica la creativitat. Per això, del 1973 al 1984, en J. Mª Cardona, en Josep Gabarrell i jo mateix vam crear el Taller Verntallat, nom del carrer de Gràcia on ocupàvem un modest piset. Allí vam dedicar-nos sobretot a produir muntatges de multivisió-audiovisual, un dels quals, sobre l’obra de Gaudí, va estar exposat a la Sagrada Família durant deu o dotze anys. Nosaltres anàvem pràcticament cada any a la Photokina de Colònia, la fira mundial més important de fotografia, on es podien trobar tota mena d’exposicions i novetats tècniques. Allí vam conèixer a fons el camp de la multivisió, i també vam descobrir la estereoscòpia (fotografia en tres dimensions).

Si, sé que aquest ha sigut els darrers anys un camp al que t’has dedicat en cos i ànima. Com ha estat això?
A la Photokina vam descobrir una projecció en 3D en què gràcies a l’efecte estereoscòpic va aparèixer projectat al mig de la sala un motor que teníem a tocar sobre el nostre cap. Allò ens va produir un impacte fascinant i partir d’aquella experiència ens hi vam dedicar intensament. Vam experimentar també, en el camp del anàglifs, amb un mètode que permet obtenir una visió tridimensional en paper a partir d’una imatge amb dues capes superposades i lleugerament desplaçades, cada una d’elles tintada amb un color diferent (blau, vermell…). Després, per veure-la, s’utilitzen ulleres amb dos filtres, tintats en aquests dos colors, que produeixen un efecte tridimensional. I potser el més important, vam treballar força en la producció d’audiovisuals en 3D, tant en diapositives, com en projecció. Així es va crear un nou grup d’amics, entre els quals en Carles E. Moner i en Joan Astor, que vam gaudir de valent amb els nostres experiments i reunions de treball. Fins i tot vam decidir d’editar una revista, Sempre relleu, de la que, per raons econòmiques, com quasi sempre, només en vam publicar un primer número. A més, també em vam anomenar representant de l’ISU (International Stereoscopy Union), a l’estat espanyol.

Com valores aquesta exposició en el context de la teva carrera fotogràfica?
Estic molt content d’aquesta oportunitat de presentar en públic aquest treball que jo havia guardat com un petit tresor tants anys i que és avui un record d’una Barcelona ja desapareguda i un petit homenatge a les persones que vaig conèixer al bar de la Senyora Olvido. I que sigui en un espai tan emblemàtic per a la fotografia com La Virreina i acompanyant a les tres altres grans exposicions que s’hi presenten, encara m’honora més. També em sembla que, com hem comentat abans, aquesta exposició es pot interpretar com un reconeixement, un petit tribut des d’una entitat pública, a la feina de la fotografia amateur avançada.