Rafael Tous: “Dono la meva col·lecció al MACBA”

“Em vaig despertar una nit i vaig pensar: què faig amb tot això guardat a casa que no ho veu ningú?”, diu Rafael Tous (Barcelona, 1940), col·leccionista privat que acaba de donar al MACBA el seu conjunt d’un miler d’obres d’art conceptual català. “Si hi ha alguna casa al món on aquesta col·lecció tingui sentit, és al MACBA”, assegura Ferran Barenblit, director de la institució, que agraeix al col·leccionista la seva generositat. Reproduïm a continuació el text que Tous ha escrit per anunciar la seva donació, on repassa tota una vida dedicada a l’art.

“Sóc Rafael Tous. Vaig néixer el 1940 a Barcelona, tinc 79 anys: sóc leo i dragó i sempre he tingut obsessió pel col·leccionisme. Des de petit col·leccionava llibres, revistes, cromos i joguines. Als 17 anys vaig començar a treballar en la industria tèxtil del meu pare a Sabadell i al 68 vaig muntar una empresa de confecció que va funcionar fins l’any passat. 

Vaig començar a comprar les meves primeres obres d’art als 25 anys. Comprava obres d’artistes catalans de finals del XIX i principis del XX dins les meves possibilitats econòmiques. Més endavant, vaig decidir canviar perquè em sentia més identificat, per la meva participació de protesta en el món polític d’esquerres, amb la idea de comprar obra d’artistes de la meva generació que treballaven un contingut de denuncia política, com van fer Equipo Crónica, Boix, Heras, Armengol, Argimon, Guinovart i molts altres. Tot i ser una època difícil, ells aconseguien fer exposicions amb un tipus d’obres amb missatges polítics subtils que la censura no entenia i per tant, en la seva majoria, no prohibia. 

Després d’aquesta etapa, vaig començar a analitzar els nous moviments artístics i vaig descobrir l’art conceptual que havia començat als Estats Units amb Duchamp, Ives Klein, Christo… i molts més artistes. 

Em vaig adonar que en l’art conceptual era molt important la manera en què l’espectador percebia l’obra. M’agradava que el concepte de les idees fos superior al de l’objecte. No s’apel·lava al gaudi immediat derivat de la contemplació, sinó al judici i la contemplació efímera. Idea i concepte per sobre de la realització de l’obra. Tenien preocupacions socials, ecològiques i intel·lectuals. Crítics i corrosius en allò que era mental. Els artistes rebutjaven els aspectes mercantils de rebuig que avui en dia no existeixen. Moltes de les idees que us acabo d’exposar són d’un amic meu, Simon Marchant Fiz, que va escriure el 1973 Del arte conceptual al arte del concepto i també uns escrits sobre el tema que va publicar el professor de l’Universitat de Madrid, Adolfo Vàzquez Roca.

El primer artista conceptual català que vaig conèixer va ser en Pere Noguera. El vaig trucar i el vaig visitar a la Bisbal, on vivia. De seguida em vaig enamorar de la poètica i missatge que transmetien les seves obres d’art, petits objectes ceràmics i fotocòpies. Era un missatge que es podia individualitzar en funció de la persona que el contemplava. Ell em va recomanar altres artistes d’art conceptual catalans que coneixia com Francesc Abad, Jordi Pablo, Carles Pazos i Jordi Benito, i a partir d’aquí em vaig començar a interessar per tots els artistes d’aquesta generació. Vaig incloure els que van haver de marxar fora d’Espanya pel franquisme. Alguns van anar a viure a Paris, com Antoni Miralda, Joan Rabascall, Jaume Xifra i Benet Rossell. Altres van anar a Nova York, com l’Eugènia Balcells, l’Àngels Ribé, Francesc Torres, Antoni Muntadas i més tard, també Miralda. Em vaig interessar per  altres artistes que vivien a Catalunya: Benet Ferrer, Jordi Cerdà, Eulàlia Grau, Teresa Gancedo, Ferran Garcia Sevilla, Àngel Jové, Antoni Llena i Llorenç Valverde. Més tard vaig conèixer a Eva Lootz i Pilar Palomer.

“Mai vaig comprar res pensant que realitzava una inversió econòmica”

El 13 d’octubre de 1980 vaig obrir la sala Metrònom a Sant Gervasi amb una exposició d’art postal i la vaig tancar al juny del 83 després de produir unes 40 exposicions entre les quals van exposar artistes com Francesc Abad, Pere Noguera, i altres. El 29 de novembre de 1984 vam reobrir aquesta sala al carrer Fusina del barri del Born que vaig tancar a principis de 1990 després d’exposar a gairebé tots els artistes citats i dedicant, com a cas inusual, moltes de les exposicions a artistes femenines, a les que sempre he reconegut i defensat pel seu treball. També vaig fer concerts de música, dansa contemporània i debats sobre cultura. 

M’agradaria destacar algunes de les 900 obres adquirides d’art conceptual català: la instal·lació Europa Arqueologia al rescat de Francesc Abad que va exposar a Metrònom al 1989. Vaig adquirir a l’Eugenia Balcells: Supermercat de 1976 que eren 48 tires de 250×25 cm plenes d’objectes que es van exposar a la Vinçon. 

La Micro Òpera 2 de Benet Rossell, que era una instal·lació multimèdia de 1984. La instal·lació que es va exposar a Metrònom el 1989: Puerta de Linares de Jordi Benito amb motius taurins que incloïa 2 toros dissecats i una enorme campana de bronze.  L’obra de Jordi Cerdà, la Mort de Franco de 1977 amb 7 petites caixes de 7×10 cm amb imatges de la televisió. 

També la sèrie Discriminació de la dona de 1977 de l’Eulàlia Grau i la gran obra de Ferran García Sevilla de 1974 Dejadme ver lo que no se ve. Las meninssen las que es veu el públic contemplant l’obra de Velázquez. Els 49 dibuixos d’Àngel Jové Quaderno Italiano produïts entres el 1976 i el 1981. 

La sèrie de fotografies en color i textos manuscrits d’Antoni Miralda composada per 10 peces amb el títol de Macarroni Landscape del 77 que es van exposar als Estats Units. Del mateix any, el tríptic fotogràfic de Josefina Miralles, Tres esquemes de mort artificial. Els 14 plafons de fotografies Media Sites, Media Monuments de 1981/ 82 d’Antoni Muntadas. 

Els innumerables objectes enfangats i fotocòpies de paper de la sèrie Maçanet de Pere Noguera que va realitzar al 1977 i la instal·lació Peus d’armari de 1984. Les Petites peces d’objectes de Jordi Pablo amb gran contingut poètic. Les instal·lacions de Carlos Pazos com Cupido eres tú de 1983 i la instal·lació No hay replay que es va fer a Metrònom el 1989. Els 61 petits collages de Joan Rabascall de 1968 i la seva instal·lació Elecciones show de 1977 amb la projecció de 240 diapositives eròtiques i polítiques en tres pantalles amb el terra ple de propaganda política. 

“Espero que altres col·leccionistes s’animin a fer el mateix”

La meravellosa instal·lació d’Àngels Ribé, The best way of existing it de 1985. Vàries instal·lacions de Francesc Torres entre elles, Aquesta instal·lació té per títol… del 79 que es va veure a la Fundació Miró o Oikonomos de 1989 que es va inaugurar i censurar al MOMA de Nova York. La gran peça Siegessalee (Avda, de la Victoria) de 1991 amb 24 bases d’acer i metacrilat amb 12 cascs militars i 12 esportius. I per últim, nomenaria els tres famosos relicaris de Jaume Xifra de 1970 que per mi són una meravella poètica. 

Amb això que us he exposat vull resumir la meva vida d’amistat de 40 anys amb aquests 26 artistes d’art conceptual català. Amb molts d’ells vaig viatjar a París, Bèlgica, Holanda, Alemanya on visitàvem espais d’art alternatius, museus, biennals i estudis d’artistes per estar informats de què estaven fent els seus contemporanis europeus. 

A més a més de l’art conceptual català, diverses obres de les meves col·leccions han sigut exposades sota el meu criteri a 50 museus i espais culturals de França, Anglaterra, Espanya i Catalunya. En paral·lel, vaig crear una biblioteca de 200.000 publicacions relacionades amb la cultura. 

Vull afegir que mai vaig comprar res pensant que realitzava una inversió econòmica per obtenir un benefici venent-les a posteriori, sinó que era més aviat perquè així ajudava als artistes a continuar produint i exhibint les seves obres. Per aquest motiu i perquè el seu treball de tants anys sigui mostrat públicament, avui, dono la meva col·lecció al MACBA. I espero que aquesta donació serveixi de camí perquè altres col·leccionistes s’animin a fer el mateix que he fet jo. Tant de bo l’Estat millori la llei de patrimoni per facilitar aquesta acció i la gent se senti estimulada comprant obres. Tot el que he exposat, ha significat per mi un gran esforç econòmic i humà. Vull agrair tots els diàlegs que he mantingut amb el Ferran Barenblit i l’Antonia Maria Perelló per arribar a fer aquest conveni.”