Què és una dona?

Simone de Beauvoir proclamava que no es neix dona, sinó que s’arriba a ser-ho. “Jo, la pitjor de totes” explora les diverses estructures que conformen la dona tant des de la intimitat com des de l’espai públic, creant una polifonia de veus masculines i femenines en diàleg discordant. Es tracta d’una iniciativa de l’Espai B5-125 d’Art, i es pot visitar fins a principi de juliol a l’espai expositiu de l’edifici Àgora (ETC) de la Universitat Autònoma de Barcelona. La mostra es compon d’una miscel·lània que congrega materials que van de la poesia al ready-made, del fotomuntatge a l’instal·lacionisme. L’heterogeneïtat entre les obres evoca la complexitat del problema central: el sexe femení.

Les dualitats constants, les contraposicions en tensió, estan en joc en tots els elements. Per començar, l’exposició té un recorregut circular, de manera que l’espectador acaba al mateix punt on ha començat però, en un altre sentit, el visitant no és el mateix, no es troba al mateix lloc, ha patit una alteració. La inquietud neix de la indeterminació de les obres, els comissaris fan el paper de l’artista col·leccionista: recullen obres, s’apropien d’icones i les ordenen. Sense pràcticament modificar-les, deixen que parlin per si mateixes.

Cal destacar l’obra original, creada específicament per la mostra, ¡Hazte mujer!, dels artistes eMe Rock i Roberto Piqueras. S’hi congreguen fragments de les obres de Virgina Woolf, manuals enquadernats sobre com fer-se dona i fotomuntatges dels retrats de dones icòniques amb busts masculins nus. Ara bé, no són dones icòniques pels seus mèrits i aportacions a la humanitat, sinó que són dones que han estat estigmatitzades o, fins i tot, criminalitzades per un acte. Eva, Inés de la Creu, Yoko Ono, Mónica Lewinsky adopten un cos deïficat, elogiat, que al·ludeix a la fortalesa i la glòria. La reproducció de les imatges d’aquestes dones desplaçades a un lloc que sembla que no els correspon permet rellegir els símbols que representen, qüestiona la justificació de la lectura que fem d’aquests personatges: criminals o criminalitzades, perverses o pervertides per la història?

A la darrera part de l’exposició s’hi troba la peça més potent: Mecanismes de supervivència, (Espai B5-125, 2015) instal·lació de foams mòbils que mostren dues cares de la mateixa moneda. Per una banda, el reportatge de Sharif Hamza per Cadeaux Vogue (temporada desembre 2010 – gener 2011), que causà polèmica en el seu moment perquè presenta nenes d’entre cinc i set anys exageradament sexualitzades, maquillades, vestides d’haute couture feta a mida i posant amb actitud sensual. Sens dubte, una estratègia per obtenir visibilitat en la nostra quotidianitat més propera. Colors intensos, luxe, exageració: alienació. Per altra banda, Sworn Virgins (2009-2013), on el fotògraf Jill Peters explora la qüestió del gènere i la identitat en diverses cultures. Veiem les imatges de les burneshes, dones d’Albània que decideixen identificar-se com a homes per tal d’obtenir els mateixos drets i privilegis, i adopten un celibat vitalici. Blanc i negre, precarietat, austeritat: emancipació.

Finalment, l’últim contrast sacseja l’espectador de la interacció directa a la pura passivitat receptiva. La penúltima obra consisteix en un experiment sociològic on es convida el públic a la relació, ordenant per ordre de culpabilitat els implicats en una violació i penjar els seus resultats a un suro. A mesura que s’aglutinen els papers, es manifesta materialment la tensió entre la culpabilització de la víctima i la seva defensa. Per contra l’última obra, Parental Advisory (Espai B5/125, 2015), acomoda l’espectador en una butaca per bombardejar-lo amb un muntatge de videoart que encadena videoclips on s’objectivitza desmesuradament la dona amb discursos feministes de celebrities, entre altres materials que, d’acord amb l’esperit de l’exposició, restaran aquí en el misteri.

“Jo, la pitjor de totes” descobreix, sobretot, un desencaix entre la visió que té la dona de si mateixa quan se li dóna veu, i la visió estereotipada de les estructures de poder contemporànies. Per manifestar aquesta discordança, s’utilitza principalment el llenguatge i l’apropiació d’imatges de dones icòniques, transmutant el món simbòlic de l’espectador, inquietant-lo, incomodant-lo. Determinada manera de lligar els heterogenis en mostra el parentesc, les realitats allunyades en copresència redistribueixen l’espai i conformen un nou món on es llegeix un problema invisible si restem en l’habitual: la imposició dels diferents estereotips de la dona. L’exposició pregunta: què és una dona? L’assistent, angoixós, ja no troba tan fàcilment l’ordre de les paraules.