Quan l’art contemporani se’n va de vacances

La primera vegada que vaig anar al cinema va ser al Salón Victoria de Maó, l’hivern del 1983, quan encara no havia fet set anys. Ma mare m’hi va portar a veure E.T. amb la meva millor amiga. Va ser una experiència màgica i inoblidable, en una sala plena de gom a gom. Ho recordo com si fos Broadway. L’antic Salón Victoria és avui una galeria d’art contemporani, la seu estival de la galeria Cayón (Madrid, Menorca, Manila). En aquella sala on aquell extraterrestre va alçar el seu dit il·luminat per assenyalar “mi casa”, aquest estiu s’hi exposen les escultures de Joel Shapiro, un artista de Nova York reconegut per les seves obres dinàmiques composta de formes rectangulars senzilles i de colors vius. També hi trobem petites escultures de Julio González. No és l’única galeria internacional que ha obert a Maó. Davant del Teatre Principal hi trobem la galeria Albarrán Bourdais i al moll de llevant la galeria Cohele, les dues d’origen francès. Tanmateix, el projecte més ambiciós és la galeria Hauser & Wirth que ha obert a l’illa del Rei –un projecte arquitectònicament exquisit que ha posat l’illa de Menorca al mapa internacional de l’art contemporani (Nova York, Los Angeles, Zurich, Londres, Hong Kong, Somerset, Mònaco i, ara, Menorca). En presideix l’entrada una aranya de Louise Bourgeois. Riu-te’n de la fantasmada de l’Hermitage que volien obrir al port de Barcelona. La galeria de l’Illa del Rei és molt més interessant i té un impacte (turístic) més gran.

El Salón Victoria és una bona metàfora del que està passant a Menorca, i molt especialment a Maó, tradicionalment menys turística que Ciutadella. De la nit al dia, la cultura s’ha reorientat cap al turisme. Allò que abans es feia per a nosaltres, ara es fa pels que ens visiten. Turisme i cultura fan una combinació gairebé perfecta. Els artistes busquen consumidors, i els turistes, coses per fer quan tornen de la platja. Tinder match! Com a tants altres llocs de la costa, cada estiu hi ha un veritable esclat de propostes culturals de tota mena, que contrasta amb l’oferta migrada de l’hivern. L’agenda cultural d’estiu menorquina és més estressant que la del Festival Grec. El festival Pedra Viva, els concerts des Claustre, el festival de Música de Maó, el Menorca Music Festival des Mercadal, el pretensiós Lazareto Festival, els teatres des Born de Ciutadella i es Principal de Maó, la Gran Migjornale, Illaenvers, els mercats de nit de cada poble… i, és clar, tots els actes de les festes patronals, que són molts! A Menorca cultura i turisme van agafats de la mà, tot i que no sempre ben avinguts. Aquest és el primer article d’una trilogia on intentaré analitzar aquesta relació, que sovint no és plàcida.

Amb l’obertura de les galeries d’art contemporani, la simbiosi entre cultura i turisme s’ha vist reforçada (i alhora tensada). La cultura ja no és un simple entreteniment de nit, sinó que ara és la punta de llança del nou turisme immobiliari que s’ha apoderat de l’illa. Als vells tour operadors britànics, la cultura no els interessava massa (el preu de la sangria i les gandules, en canvi, sí). La cultura, reduïda a focs d’artifici els diumenges al vespre, aportava una mica de color i prou. En canvi, per a l’alta burgesia francesa i no tan francesa, amb un gust cada vegada més provençal, que es refugia a Menorca quan fa calor, la cultura importa molt. Aporta distinció. Crea espai de lluïment. Justifica la inversió. És negoci. En poc temps, el perfil turístic de Menorca ha canviat molt, i Hauser & Wirth n’és la prova. Menorca ha deixat de ser la germana pobra del turisme balear, la que sistemàticament tenia menor despesa per habitant. L’illa és ara un destí de qualitat adreçat als sectors més benestants d’Europa, un refugi mediterrani pel gran capital (i els que l’encalcen). La transformació és sistèmica i no només circumstancial. Un sistema turístic de caràcter hoteler ha deixat pas a un sistema turístic més dispers, purament immobiliari deslligat de la tour-operació. En el turisme de masses més clàssic ja no hi ha territori per córrer. 

La importància de l’art contemporani ha augmentat molt en els darrers anys. Qualsevol ciutat que vulgui ser alguna cosa necessita una galeria d’art contemporani. El cas més celebrat és el de Bilbao, que va aconseguir situar-se en el mapa turístic internacional gràcies al museu Guggenheim. És el que s’anomena “efecte Bilbao”. Aquest fenomen ja no és exclusiu de ciutats postindustrials. S’està reproduint fins i tot a llocs tan petits com Maó, que no arriben als 30.000 habitants, una població equivalent a la de Salt o Barberà del Vallès. Si Espanya fos un país normal, aquesta mena d’iniciatives estarien liderades pel sector públic i tindrien una vocació més inclusiva. Molts museus tenen petites seus arreu del territori. Un cas molt interessant és el de la Tate Modern de Londres, que té una delegació magnífica a la petita localitat costanera de St. Ives a Cornualla, on pintava Turner. Però ja se sap que a Espanya, les inversions importants no surten de la M-30. Perquè turisme no és només una qüestió d’IVA i aeroports, és també, i sobretot, una qüestió de cultura –museus i festivals– i medi ambient –parcs nacionals i la protecció del territori. Malauradament, l’únic recurs que té Menorca per fer coses d’impacte és caçar projectes al vol, i açò és perillós en la mesura que molts dels projectes que sobrevolen l’illa són sovint una fantasmada, com hem pogut comprovar aquest estiu amb el Lazareto Festival. 

Els maonesos ens mirem tot aquest espectacle de quadres de gran format, camises blanques de lli i grans iots bocabadats i una mica enrabiats, sense entendre massa bé res. Com pot ser que tots aquests quadres abstractes valguin tant de milions? És una qüestió de gust i no només de diners. L’art que s’hi exposa és ben diferent del que trobem les galeries de tota la vida, amb els seus paisatges impressionistes i les dones pintades de blau. És un art més radical –o, com em deia un artista local, més salvatge– sovint amb elements postcolonialistes i feministes que costen de trobar en l’art local. És, també, un art més hipòcrita i deslocalitzat, que no té res a dir de l’explotació capitalista que fa possible aquest art (i aquesta illa). Per quan una exposició que doni visibilitat a les criades que porten els turistes de vacances i que fan vestir amb uniforme de treball? El cas de la galeria Hauser & Wirth n’és un bon exemple. Com diu l’opuscle, l’exposició actual de Rashid Johnson és un projecte amb un fort compromís social que s’interessa per la crisi migratòria global. És difícil no captar la paradoxa. Una exposició fortament crítica amb la societat contemporània inserida de ple en l’engranatge artístic del capitalisme global. Què ens està passat que hem d’anar a veure art crític a una galeria de multimilionaris, mentre reproduïm llenguatges profundament conservadors als nostres museus públics?