Prohibit prohibir?

Isaki Lacuesta reflexiona sobre la censura d’imatges i idees en l’Espanya contemporània

Clàudia Rius

Clàudia Rius

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol.

Un dels lemes que van triomfar durant les protestes franceses del maig del 68 va ser “Il est interdit d’interdire”, en català “prohibit prohibir”. Ara, el director de cinema, guionista i artista visual Isaki Lacuesta (Girona, 1975) reflexiona sobre les contradiccions d’aquesta frase a l’exposició Jo soc allò prohibit de l’Arts Santa Mònica, en la qual presenta una instal·lació videogràfica sobre els límits que regeixen la societat, la seva importància i les seves incoherències.

París, maig del 68 | © Xavier Miserachs
París, maig del 68 | © Xavier Miserachs

“Tota societat es defineix a partir de l’autoimposició de límits”, diu Isaki Lacuesta, “som allò que delimiten les nostres prohibicions.” Amb aquesta idea en ment, l’artista gironí exposa a l’Arts Santa Mònica la instal·lació Jo soc allò prohibit, l’obra que l’any passat va guanyar la 5a edició del Premi de Videocreació del festival LOOP Barcelona. El projecte reflexiona sobre la censura i la prohibició d’imatges i idees en la història d’Espanya des de 1977, amb les primeres eleccions democràtiques, fins a l’actualitat.

El visitant que entri a la Sala Balcó de l’Arts Santa Mònica toparà amb un mirall en forma de cub que, ben mirat, és una habitació. A fora hi veurà un dispensador de torns i unes pantalles amb auriculars. Tot plegat forma part de la proposta d’Isaki Lacuesta, que es divideix en tres parts i té la intenció de “col·locar l’espectador en una situació de reflexió crítica”. El centre avisa que l’espectador veurà imatges violentes que poden ferir la seva sensibilitat.

A l’interior del cub, cadascú veurà una extensa recopilació de materials prohibits a l’Estat espanyol, com cançons, pel·lícules, fotografies, articles, poemes o tuits, entre altres. Tot s’anirà presentant davant dels ulls del participant, però no de manera plàcida. “A dins de l’habitació hem desenvolupat un software que reconeix on mires i fa que la imatge fugi quan la vols observar”, explica Lacuesta, “has de descobrir com enganyar el sistema per tal de veure les imatges o idees prohibides”. Aquesta és una de les paradoxes de la instal·lació: té una vocació documental, informativa i crítica, però al mateix temps les imatges porten a la frustració perquè no són fàcilment accessibles.

Els materials que es mostren en l’obra són de naturalesa molt diferent, per tal de recordar la perillositat d’equiparar discursos i accions legals i penals. L’espectador de l’Arts Santa Mònica veurà imatges i idees “extremadament reivindicables, superdignes i que representen els valors democràtics més alts” al costat de casos “absolutament innobles i miserables i terribles”, detalla Lacuesta. Tothom qui entri escoltarà proclames independentistes i anti-independentistes, feministes i anti-feministes, nazis i anti-nazis.

"Jo soc allò prohibit" d'Isaki Lacuesta a l'Arts Santa Mònica | Foto: Jordi Play
“Jo soc allò prohibit” d’Isaki Lacuesta a l’Arts Santa Mònica | Foto: Jordi Play

Què hauria passat als tribunals i en l’opinió pública si l’adaptació de l’himne dels Segadors amb lletra de Guy Debord (“con las pistolas, hermano proletario, con las pistolas”) que canten els Fuerza Nueva hagués estat interpretada en euskera per un bertzolari d’Alsasua? Com percebríem la cançó si, en comptes de saber que Fuerza Nueva és la suma dels granadins Los Planetas i el murcià Niño de Elche, els mitjans ens haguessin explicat que es tracta d’una banda d’skin heads? Aquestes són només algunes de les preguntes que es fa Isaki Lacuesta.

L’objectiu del creador no és senzillament fer una crítica a la censura, sinó reflexionar al voltant de la utilitat i la generalització dels límits que posem o imposem perquè la societat funcioni. “M’agrada imaginar tant l’espectador liberal que arriba a l’exposició disposat a prohibir les prohibicions, com l’espectador prohibicionista disposat a defensar la censura, i com els dos queden pertorbats per l’arbitrarietat d’alguns casos concrets i per l’efecte contraproduent de moltes prohibicions”, diu Lacuesta. L’artista vol que els visitants es confrontin amb fets que van contra la seva ideologia, i que això promogui el pensament crític. 

L’obra també demana una reflexió jurídica. Quines conseqüències suposa que casos totalment diferenciats rebin tractaments jurídics similars? “És trist, i fins a cert punt sorprenent, l’enorme desconeixement que la majoria dels ciutadans tenim del nostre propi sistema legal”, diu Lacuesta, que recorda que pràcticament ningú era conscient de la diferència entre les penes a complir per “sedició” i “rebel·lió” fins que el judici als polítics independentistes catalans va fer saltar aquests conceptes als mitjans de comunicació i a les converses domèstiques. 

Tres quarts del mateix podem dir pel que fa al desconeixement sobre les diferències de tipificació entre ‘abús sexual’ i ‘agressió’, conceptes que la sentència del cas de la Manada va convertir en motiu de debat. “Una de les fallides més serioses del nostre sistema educatiu és la manca d’aprenentatge real del sistema legal que regeix la nostra vida”, destaca el director de cinema, que creu que aquesta mateixa ignorància es fa palesa en l’àmbit de les prohibicions d’imatges. 

Isaki Lacuesta a la inauguració del projecte 'Jo sóc allò prohibit' d'Isaki Lacuesta | Foto: Jordi Play
Isaki Lacuesta a la inauguració del projecte ‘Jo sóc allò prohibit’ d’Isaki Lacuesta | Foto: Jordi Play

Alguns dels casos que veiem a la instal·lació tenen a veure amb el paper de les noves tecnologies, i com aquestes han suscitat un marc d’indefinició jurídica que es manifesta en l’abundància de sentències contradictòries, segons han investigat per el projecte en qüestió l’estudiosa de la comunicació Núria Gómez Gabriel i el ciberartista Mario Santamaría, col·laboradors de Lacuesta. Com a exemple notori, algunes sentències igualen les xarxes socials a converses de bar, mentre que d’altres les consideren mitjans de comunicació massiva amb l’agreujant de la seva facilitat d’interacció amb altres mitjans i xarxes.

“De prohibicions i censura n’hi ha sempre, però quan n’hem trobat més casos és al període que va del 1977 al 1981, durant la transició, i també del 1998 al 2003, amb la por a ETA i l’atemptat de les Torres Bessones, que és un moment de molta tensió”, relata l’artista, que assegura que “en aquests últims cinc anys hi ha hagut una pujada de casos”. A més, una de les coses que ha sorprès als investigadors de la instal·lació és que, al final, totes les imatges prohibides segueixen estant a un clic de distància gràcies a internet i als mitjans de comunicació, i no només això, sinó que l’interès en les imatges i les històries creix quan aquestes són censurades.

Mentre els assistents esperin per entrar en aquesta cambra, des de fora escoltaran les respostes de diverses personalitats del món de la música davant la pregunta “podries cantar-me alguna cosa que no es pugui cantar a Espanya?” Alguns artistes responen amb cançons, d’altres amb paraules. Pau Riba canta “No és cap patranya”; Albert Pla, “Quién mató a Carrero Blanco”; Maria Rodés, “Cachito Borbó”; Santi Balmes, “Els animals”, Ebri Knight, “Record d’un concert cancel·lat”, les Sey Sisters, “Rotundamente negros” o Refree, “Soy lo prohibido / Soy lo prohibido prohibido”, entre altres participacions.

La instal·lació 'Jo soc allò prohibit' també compta amb una part informativa | Foto: Jordi Play
La instal·lació ‘Jo soc allò prohibit’ també compta amb una part informativa | Foto: Jordi Play

Al costat de la cambra i en paral·lel a aquestes gravacions d’àudio, els visitants podran consultar uns monitors informatius on hi ha quatre entrevistes al voltant del tema de la prohibició. Les persones entrevistades són Benet Salellas, l’advocat que explica aquest concepte des de la jurisprudència; David Jiménez, l’antic director d’El Mundo al qual van fer fora del mitjà, que parla de la censura en el periodisme; Pedro G. Romero, l’artista i comissari que desgrana les prohibicions en la cultura, i finalment, Albert Pla, que relata la censura en primera persona a partir del seu historial de casos.

Segons Isaki Lacuesta, cada espectador tindrà una experiència diferent d’aquesta instal·lació, en funció de com cada persona aconsegueixi enganyar la màquina. “El dispositiu és doblement frustrant, perquè per una banda la imatge se’n va, i per altra banda, cadascú pot estar un màxim de 5 minuts al cub”, apunta l’artista. L’obra estarà exposada a la Sala Balcó de l’Arts Santa Mònica fins al 12 de gener de 2020, per iniciar després una itinerància pels Centres de la Xarxa d’Arts Visuals de Catalunya. El seu títol, per cert, és un homenatge a la cançó dels mexicans Roberto CantoralDino Ramos, Soy lo prohibido, popularitzada a Espanya per Bambino. Perquè tots desitgem no ser privats de res, però seria prudent prohibir prohibir?

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació