Poesia del silenci: Jaume Plensa a La Pedrera

A través d’un conjunt de 108 obres, la majoria escultures, es passa revista a un ventall molt ampli de l’obra de Jaume Plensa, des de les peces de dimensió reduïda, més freqüents en les seves primeres etapes, a les de mitjà i gran format, destinades a espais públics, més predominants en els darrers temps.

La mostra, titulada Jaume Plensa. Poesia del silenci, és una ampliació i adaptació al nou espai expositiu de La Pedrera de l’exhibició presentada recentment a la Fundació Bancaja de València i, com aquella, està comissariada també per en Javier Molins que ha treballat, amb molta estreta sintonia amb l’artista, com es va evidenciar en l’acte de presentació.

Certament, La Pedrera ofereix a més de la seva sala circular de la primera planta, una sèrie de grans espais que permeten l’exhibició de les peces de grans dimensions de l’artista. Així, fins al 23 de juliol, podrem veure dues importants escultures als dos patis de llums de l’edifici: Overflow (2023),al del carrer de Provença, i Toghether (2014), al del passeig de Gràcia.

Les extraordinàries golfes de l’edifici acullen una sèrie de caps de noies en bronze i fusta cremada, que connecten perfectament amb l’estètica i els materials d’aquest màgic espai gaudinià. Al terrat s’han situat dues peces singulars que faran companyia per uns dies a les xemeneies i torres de ventilació en forma de guerrers creades per en Gaudí.

Una és una de les típiques figures de polièster, Day-Night (2012),  que, asseguda en un alt pòdium, vigila els terrats de Barcelona i il·luminada a la nit és visible des del carrer. L’altra, una figura composta per la conjunció de notes musicals, Silent Music IV (2019), en la que per la seva forma i dimensió poden entrar-hi els visitants que ho desitgin i que, sens dubte, farà treure fum a les càmeres dels mòbils.

Finalment, al carrer, davant de l’entrada principal de l’edifici, s’ha plantat un gran cap de noia, Flora (2021), que amb els seus 7,5 metres d’alçada i 2 tones de pes, rep als visitants i ha generat força comentaris a les xarxes els darrers dies. És una peça que, sens dubte, pot ser un bon reclam perquè els milers de turistes i ciutadans de Barcelona que deambulen diàriament pel Passeig de Gràcia visitin l’exposició i coneguin millor l’obra de Plensa.

Però tornem a l’inici, a la sala principal, on l’exposició comença amb una primera part dedicada a les obres de petit format, realitzades al llarg dels anys noranta i començaments dels 2000, habitualment en bronze, que a hores d’ara són potser les menys conegudes pel gran públic. A partir d’aquí, ens endinsarem en el Plensa més conegut que, a través d’un procés de contínua innovació, aborda constantment nous tipus d’escultures utilitzant tècniques i materials molt variats.

Abans d’endinsar-nos més en una valoració de la mostra, cal dir que s’ha editat un excel·lent catàleg on a més d’unes il·lustracions gràfiques trobem dos escrits, un del comissari Javier Molins i l’altre de Raquel Campbell-Johnston, crítica d’art de The Times, que aprofundeixen amb rigor i amb una notable claredat –atributs no sempre freqüents en aquesta mena d’escrits– en les claus interpretatives de la trajectòria artística de Plensa.

Assenyalarem a continuació algunes de les més significatives concepcions estètiques que es posen de manifest al llarg de l’exposició i que tant els esmentats crítics com les diferents manifestacions de l’autor s’han encarregat d’explicitar.

Potser un dels primers aspectes és el paper important que la literatura i els llibres han jugat en l’obra de l’artista des de la seva joventut. Com explica el mateix Plensa: «Jo he crescut entre textos, entre paraules. Mai no vaig tenir una cultura visual. M’he format entre llibres… Molts dels autors que vaig conèixer m’han ajudat en el camí: William Blake, Canetti, Baudelaire, Dant, Goethe, Shakespeare o Vicent Andrés Estellés».

Aquesta reconeguda influència de la literatura i, sobretot, de la poesia, el varen portar a mitjans dels anys vuitanta a incorporar les lletres com a element essencial de moltes de les seves obres, tal com es constata al llarg de l’exposició. Una fórmula que ell mateix reconeix amb aquestes paraules tan clarificadores: «Una lletra no sembla res, és una cosa humil, però unida a d’altres forma paraules, les paraules formen textos i els textos, pensament». Unes lletres, doncs, i uns pensaments, que ell transforma en escultures, és a dir, en art plàstic.

Plensa ha utilitzat, combinant-les en una mateixa obra, lletres de diferents abecedaris, amb un clar esperit de multiculturalitat. I, sovint, també en aquestes obres, les lletres degudament enllaçades constitueixen una figura lleugera, transparent, oberta, on dona la sensació que hi poden entrar i sortir, fluir lliurement, idees i pensaments. A causa d’aquesta transparència, aquestes peces també tenen la propietat de connectar plenament amb l’espai on s’ubiquen.

Una altra de les línies d’intervenció de Plensa són els caps de noia de mig i gran format realitzats en els més variats materials –bronze, marbre, fusta, alabastre, plàstic– a partir de l’escaneig de rostres de noies joves que, després, treballa amb el seu equip de col·laboradors: dissenyadors gràfics, ajudants de taller, metal·listes, etc.

En aquest sentit, el seu perfil confirma que ja fa temps que s’han acabat els anys dels escultors treballant en solitari al seu estudi amb les eines tradicionals. I com ell mateix reconeix: «Crec que, en el temps a venir, la gent del món de les arts treballarà més en col·laboració». La seva tasca, seria un exemple paradigmàtic del treball en equip que li permet abordar gairebé industrialment projectes de gran envergadura.

Aquestes figures de caps de noia són objecte d’estilitzacions que, en certa manera, les espiritualitzen, i les doten del que podríem anomenar la marca Plensa. Sovint tenen, a més, els ulls tancats, per destacar el valor de la introspecció tan allunyada de l’agitació de la nostra vida actual. I també sovint, amb el seu dit índex col·loca’t sobre la boca, reclamen als espectadors el silenci i la tranquil·litat necessaris per retrobar-se a ells mateixos.

La música és també una altra de les expressions artístiques que han tingut una influència habitual en les obres de Plensa i això explica que les notes musicals, com les lletres, hagin servit per donar forma a les seves escultures.

Plensa crea cada cop escultures de majors dimensions adaptades als espais públics on s’han d’instal·lar. Així, les seves obres surten dels museus, institucions i domicilis privats per ocupar un lloc en l’espai públic i aproximar-se a la població que acaba estimant-les i integrant-les en la seva quotidianitat. És el cas de moltes obres, però potser la més paradigmàtica, sigui la Crown Fountain (2004) de Chicago, que s’ha convertit en un dels llocs més emblemàtics i concorreguts de la ciutat.

Aquesta tradició que, com apunta Molins, ve de molt lluny –i en són exemples les grans figures de l’Antic Egipte– és la que ha impulsat amb més força la imatge pública de Jaume Plensa després de les seves destacades intervencions a moltes grans ciutats arreu del món.

Aquí, a casa nostra, després d’un projecte fallit de construir una escultura gegant a les aigües del Port de Barcelona, la seva presència a la ciutat s’ha concretat més modestament amb Carmela, el cap de noia que es va instal·lar el 2016, com una cessió temporal de l’artista per vuit anys, a l’entrada del Palau de la Música Catalana, i que ara els veïns del barri reclamen que s’hi quedi definitivament. També amb la instal·lació el 2022 del cap de Chloe a Sant Just Desvern, població on viu l’artista. I ara, com hem dit, gràcies a l’exposició de La Pedrera, amb el monumental cap que s’ha instal·lat provisionalment a l’entrada del Passeig de Gràcia.    

Són probablement aquests caps silents i les escultures amb lletres que hem esmentat les que més han fomentat els darrers anys el seu prestigi i l’innegable èxit de la seva obra. Dels seus tallers de Sant Joan Despí han sortit obres que s’han instal·lat arreu del món i han fet de Plensa un personatge reconegut en un crescendo que ha arribat finalment a la seva ciutat.

La recent instal·lació de les noves portes del Gran Teatre del Liceu de Barcelona i la direcció escènica de l’òpera Macbeth al mateix Liceu, juntament amb l’exposició que comentem, han coincidit en el temps de manera que, sense que se celebri cap aniversari específic, gairebé podríem dir que el 2023 ha estat l’«Any Plensa».

I, naturalment, quan arriba l’èxit i el reconeixement de l’obra d’un artista,  apareixen, ineluctablement, les crítiques. Algunes raonables i raonades, és a dir, comprensibles, però d’altres clarament malintencionades segons la meva opinió.

Simplicitat, manca d’originalitat, excessiva comercialitat, oportunisme són només alguns dels «amables» adjectius que he pogut llegir darrerament aplicats a l’artista i a la seva obra. El seu recent muntatge operístic ha sigut objecte també de comentaris molt àcids, per no dir agressius.

Pot agradar més o menys el seu estil i la seva personalitat, però no es pot menysprear una obra intel·ligent i imaginativa, centrada en la naturalesa humana i la relació de l’individu amb el seu entorn, amb un enfocament minimalista i una forta component poètica, que fa arribar sense elitismes l’escultura artística a àmplies capes d’espectadors; i que han convertit Plensa en un dels artistes plàstics espanyols més reconeguts en el panorama internacional.

Crec que aquesta exposició servirà perquè a la seva terra, en la que com diu l’adagi costa molt ser profeta, es confirmin els seus valors i es faci realitat el desig de Plensa quan diu que aspira a «que l’art sigui un vincle comú que ens uneixi a través de la bellesa».