Per una educació en llibertat

El 1908, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar l’anomenat “Pressupost Extraordinari de Cultura”, un pla per a la reforma integral de l’educació a la ciutat que posava l’èmfasi en un ensenyament de qualitat, públic, gratuït, en català, laic i amb nens i nenes compartint les aules. El projecte va fracassar, però va esdevenir un referent per als moviments educatius catalans posteriors. Ara, El Born CCM repassa l’evolució de l’educació a la ciutat durant el segle XX i la seva relació amb les opcions polítiques predominants a través de l’exposició Per una educació en llibertat. Barcelona i l’escola. 1908-1979.

Per una educació en llibertat parteix de la Barcelona del 1900 i avança fins a la recuperació de la democràcia a través de moments clau de la història de l’educació catalana: la voluntat reformadora del Pressupost Extraordinari de Cultura de 1908, la seva fi traumàtica amb la Setmana Tràgica i l’assassinat del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, la recuperació de la iniciativa en el context de la Mancomunitat de Catalunya, la renovació pedagògica durant la República, la nova pedagogia revolucionària durant la Guerra Civil, el retrocés i la repressió durant el franquisme i la recuperació educativa durant el tardofranquisme i la primera democràcia.

L’historiador Antoni Nicolau, comissari de la mostra, explica que “és probable que, entre els molts factors que poden ajudar a explicar el fracàs d’Espanya com a estat contemporani i sobretot de la seva estructuració política i territorial, hi tingui un paper molt important la incapacitat de construir un model educatiu fort, uniforme i de qualitat”, cosa que el nacionalisme espanyol ha intentat repetidament al llarg de la història i fins a dia d’avui. El punt inicial de l’exposició data entre el 1907 i el 1908, quan l’anomenada Solidaritat Municipal que governava l’Ajuntament de Barcelona, formada per regionalistes i republicans, “formulà un programa coherent i seriós de reforma educativa”, que s’havia de finançar amb una part del superàvit que quedava per a l’Ajuntament després de dur a terme el projecte d’obertura de la Via Laietana, que li havia servit per signar amb el Banc Hispano Colonial la reconversió del deute públic que mantenia amb ell i que ofegava l’Administració.

El consistori va destinar aquests diners a preparar i millorar l’ensenyança, basant-se en la feina dels pedagogs estrangers i del país, com explica l’historiador Alfred Pérez-Bastardas al llibre que s’ha publicat conjuntament amb l’exposició i que duu el mateix títol: Per una educació en llibertat (Ajuntament de Barcelona, 2021). El Pressupost de 1908 defensava una educació per a tothom, donava als mestres una valoració excepcional, acceptava el caràcter evolutiu dels valors morals i instaurava un neutralisme religiós, entre altres. El polític i defensor del moviment obrer, Francesc Layret, va ser-ne el gran impulsor. Al seu costat comptava amb persones com l’escriptor i polític Pere Coromines, un dels responsables ideològics del nacionalisme republicà, conscient de les necessitats tècniques i financeres del Pressupost. En aquell moment, més del 50% dels nens i nenes de Barcelona eren analfabets i molts treballaven en comptes d’estudiar. “El republicanisme catalanista veia clar que l’educació era la manera de fugir d’això”, explica Antoni Nicolau.

El debat suscitat va ser molt intens, va sobrepassar les parets de l’Ajuntament i va convertir-se en una discussió pública. Des d’un primer moment, l’Església es va oposar amb força al projecte per la seva laïcitat. Dins de l’Ajuntament, el grup més poderós, la Lliga, fidel als principis cristians, va criticar i abandonar la proposta. La seva postura va coincidir amb la dels radicals anticatalanistes de Lerroux, que veien en l’ensenyament en català l’amenaça del domini de la burgesia catalana i s’hi van oposar aferrissadament. “El fracàs del projecte en la seva posada en pràctica va ser ràpid i evident, però no el va convertir en una iniciativa estèril; encara avui estan per resoldre alguns dels elements que es van posar sobre la taula fa més de cent anys”, explica Nicolau.

L’historiador Francesc Vilanova firma el capítol “Escola i llengües vehiculars a Barcelona (1901-1979)” del llibre Per una educació en llibertat, on explica que des del 1908 en endavant, noms com Montessori, Decroly, Ferrière i Piaget, els grans renovadors de la pedagogia, van començar a ser familiars entre els mestres de les escoles catalanes més progressistes i també obreres. Es va anar formant un grup altament professionalitzat de mestres i pedagogs, que acabarien esdevenint els principals impulsors del desplegament d’una xarxa educativa en català. Amb dificultats pressupostàries i materials, però amb un dinamisme notable, Barcelona va poder comptar amb un sistema escolar que comprenia centres privats, escoles públiques municipals (ampliades amb els centres d’arts i oficis, l’Escola de la Dona) i els centres d’ensenyaments tècnics que va impulsar la Mancomunitat (Escola Industrial, Escola d’Agricultura, etc.), en català.

“La primera gran ruptura d’aquest procés de modernització pedagògica i lingüística es produiria el setembre de 1923 amb l’inici de la dictadura de Primo de Rivera“, continua Vilanova, “a partir d’aleshores, una de les línies va ser, naturalment, incidir en tot allò que fes referència a la presència de la llengua catalana a l’escola, associada a la difusió de tota mena d’idees pernicioses per a la canalla (idees ‘modernes’, incompatibles amb el pensament espanyol tradicional).” Segons l’historiador, però, els resultats d’aquestes normatives regressives i repressives no van ser els previstos: “La societat catalana dels anys vint estava massa ben articulada (amb una burgesia i unes classes mitjanes desenvolupades i il·lustrades, un moviment obrer molt actiu, una Catalunya rural força impermeable a les actuacions de l’Estat en segons quins camps) per poder ser modelada radicalment en una única direcció.”

La Segona República va suposar un període d’èxits per a l’escola catalana, però també de conflictes, com la pugna amb les escoles privades, la dissolució dels ordres religiosos i el traspàs del seu sistema educatiu a mans públiques. “Defensar un espai de normalitat per a la llengua catalana va ser una batalla contínua”, conclou Vilanova, que indica que “les polèmiques sobre aquestes qüestions, emmarcades en les tensions d’aquells anys, no van permetre una transició plàcida cap a un model educatiu públic d’alta qualitat i, sobretot, amb possibilitats de desenvolupar-se en el temps.” Després va venir el franquisme, que va capgirar totalment la normalitat democràtica escolar.

Més enllà de la recerca i la investigació, l’exposició del Born CCM destaca per la seva escenografia, concebuda per Lluís Danés, que permet reviure tot allò que s’hi narra. Així, el primer àmbit emula un carrer del Raval de finals del segle XIX, estret i ple de llençols i cartells, que fa comprendre de seguida la situació socioeconòmica de la ciutat al tombant de segle. De la foscor i l’estretor, el visitant passa a un espai ampli que recrea la Sala de Plens de l’Ajuntament, on pot seguir el debat del Pressupost de 1908 gràcies a la projecció d’un vídeo mapping. Passant per les sales dedicades a la Mancomunitat i la República, al final s’arriba a una aula franquista engabiada que fa sentir la tensió, la por i l’opressió viscuda en aquells moments. Segons Jordi Rabassa, Regidor de Ciutat Vella i Memòria Democràtica, la mostra és “una reivindicació de llegats, de models educatius que són també models de ciutat.” Per la seva banda, Maria Truñó, comissionada d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona, recorda que a dia d’avui, només quatre de cada deu alumnes de la capital catalana van a l’escola pública.