Per un disseny sense bones intencions

El disseny és un sistema. Ho sap bé Thomas Thwaites, que va voler crear la seva pròpia torradora amb cinc dels materials elementals d’una altra torradora, aquesta fabricada en sèrie i comprada a un preu irrisori. De l’aparell original en van sortir més de quatre-centes peces i cent materials. Thwaites, dèiem, va seleccionar només cinc d’aquests materials per a la seva creació casolana, amb la qual va passar-se tot un any i va invertir més de mil lliures. La torradora no va superar la primera prova. El Do It Yourself (DIY; Fes-Ho Tu Mateix) té els seus límits; tenim una idea romàntica del bricolatge. L’assaig de Thwaites (The Toaster Project, 2009) manifesta el sistema que és el disseny: la cadena de subministrament global sovint resulta ineludible. El disseny és molt més que el producte final. Cada objecte té una vida circular i cada vida circular té, és clar, un cost econòmic, social i mediambiental. La concepció del disseny com a sistema i procés és essencial per entendre l’ideari de Victor Papanek, precursor del disseny social i ecològic. El Museu del Disseny li dedica ara una exposició: La política del disseny.

Papanek al seu programa de televisió, ‘Design Dimensions’ (1961). |

Coproduïda pel Vitra Design Museum de Weil am Rhein i la Papanek Foundation de Viena, La política del disseny explica amb cura i detall qui és Papanek i especialment què implica el seu ideari, que podríem resumir com la recerca d’un disseny que contribueixi a millorar la vida de la comunitat (design for all). “El de Papanek és un nom poc conegut. N’érem conscients i en som conscients”, diu Pilar Vélez, directora del museu. “L’exposició és una gran oportunitat per divulgar la seva figura, el seu ideari i el llegat que han recollit altres dissenyadors”. Aquesta idea quasi humanitària del disseny lliga la mostra amb dues propostes anteriors del museu: Disseny per viure (2015) i Design does (2018). Papanek, doncs, se suma a la línia de reflexió crítica sobre el disseny que el museu treballa. En aquest sentit, Alison J. Clarke i Amelie Klein –les comissàries de la mostra– destaquen que no han volgut desplegar una concepció idíl·lica i càndida de Papanek i el disseny social. La torradora exemplifica bé aquest propòsit. El dissenyador era un gran defensor del DIY, que no és cap gran solució. Clarke i Klein eviten presentar Papanek com un heroi o guru.

Clarke, professora de disseny i directora de la Papanek Foundation, s’ha encarregat de la part historiogràfica de l’exposició. La comissària destaca especialment la condició d’outsider de Papanek. El dissenyador i pensador arriba a Nova York el 1939, amb 15 anys, després de fugir de la seva Viena natal, engolida pel nazisme. Arriba, doncs, com a refugiat, amb recursos escassos, i topa amb una ciutat descarnadament consumista. El funcionament de la societat nord-americana serà el xoc que farà que engendri una visió crítica i positiva del disseny. Papanek pensa el disseny com una manera de canviar l’experiència humana. “Treballa, per exemple, per un disseny que protegeixi el medi ambient. No pensa en termes de dicotomia. Tot està dissenyat. També la natura. Papanek busca que tot siguin actuacions positives”. El 1971, publica el llibre Disseny per al món real, que es considera un manifest fundacional. A l’obra, Papanek presenta el disseny com una branca de la política, com una eina per al canvi social. Avui és lectura obligatòria a les escoles de disseny. Pol·len Edicions l’ha editat a Catalunya.

Samisen Chair. |

Tota aquesta explicació biogràfica i històrica –la vida i la història del segle XX en paral·lel– queda desplegada en les dues primeres sales de l’exposició, on trobem els primers dissenys de Papanek, que “no va dissenyar tant”, apunta Clarke (“en la seva trajectòria guanya la faceta de pensador, de teòric”). Un d’aquests dissenys inicials és la Samisen Chair, inspirada en el shamisen, un instrument de corda japonès. Papanek diria, anys més tard, que ni tan sols ell podia dissenyar un objecte còmode. “Ell és el seu principal crític”, apunta Clarke. I aquesta és una actitud sostinguda durant tota la seva trajectòria. Té una notable capacitat d’autocrítica. Arrossegarà, però, alguns dels gestos de l’home blanc i occidental que és. Per exemple, al pròleg d’una reedició de Disseny per al món real, respondrà aquells que l’acusen de tenir poca perspectiva de gènere. Altres l’acusaran de neocolonialisme. No és un dissenyador net, i és millor així. Té les seves contradiccions: durant la Guerra Freda rebrà finançament de l’exèrcit dels Estats Units. També en aquesta primera part hi ha referències a les connexions de Papanek amb els països escandinaus (classes i col·laboracions). El dissenyador estava influït per la socialdemocràcia del nord d’Europa (Disseny per a un món real apareix primer traduït al suec). I hi ha igualment una referència a la Design Clinic, el primer estudi de Papanek, concebut com una ‘clínica del disseny’; el disseny, doncs, com a cura.

Klein assumeix la segona part de l’exposició, aquella on es demostra, justament, que el disseny no ho cura tot; que, finalment, no és –no pot ser– per a tothom. Papanek busca oferir a través del disseny una vida millor, però el temps ens diu que la millora no és ponderada. “Una vida millor, sí, però per a qui?”, podem plantejar-nos. Els dissenyadors, sovint, cauen en aquest desequilibri, en l’exclusió: disseny inclusiu que acaba excloent, gairebé a la força. Klein atribueix aquest desequilibri a “les bones intencions”. “Les bones intencions no són suficients, o no són suficientment bones. No podem resoldre problemes complexos amb solucions senzilles. La ingenuïtat, la recerca defectuosa, perpetua els estereotips”. Aquest segon tram de La política del disseny presenta exemples de dissenys plens de bones intencions, però fallits. És el cas del Nike Pro Hijab (2017), que permet la participació de les dones musulmanes en l’esport però contradiu els valors de la societat occidental. Alguns d’aquests dissenys són d’estudiants i col·laboradors de Papanek, com ara el símbol internacional per indicar accessibilitat, dissenyat per Susanne Koefoed el 1968 i modificat posteriorment. Un símbol que redueix les discapacitats a la mobilitat reduïda. El que dèiem: inclusió excloent.

Nike Pro Hijab. |

La darrera part d’aquest segon àmbit desplega obres contemporànies que, sota la influència de Papanek, han intentat respondre als reptes més urgents del segle XXI; el repte mediambiental, principalment. Una magnífica obra de l’argentí Tomás Saraceno (Flying Garden / Airport City) condensa la concepció que té Papanek del món: un món de mals interconnectats (consum agressiu, contaminació, injustícies socials…). L’obra, però, també podria ser el resum de la seva visió del disseny: procés, sistema i pràctica interdisciplinària; pràctica on tots els professionals implicats en l’artefacte –en el seu ús, sobretot– puguin dir la seva, no únicament el dissenyador.

El museu, punt de trobada

Més enllà de l’exposició pròpiament, La política del disseny vol reforçar la idea del museu com a punt de trobada. S’ha arribat, per exemple, a un acord amb diferents escoles de disseny de Catalunya perquè un grup d’alumnes –uns 400– treballi l’ideari de Papanek en dos projectes: llegir la col·lecció permanent del museu en ‘clau Papanek’, una lectura que serà exposada temporalment a la mateixa col·lecció, i un estudi sobre el joc infantil a la ciutat de Barcelona que té com a objectiu pensar zones lúdiques més accessibles, creatives i sostenibles. També, és clar, s’ha pensat en una guia de lectura fàcil, circuits familiars i activitats complementàries que arrodoneixen la mostra central: debats, conferències (de John Thackara, per exemple), tallers, projeccions, etc. L’exposició es pot visitar fins al febrer de l’any vinent.