Per què ‘Ideologies oscil·latòries’ és un nyap

Ara m’agradaria saber per què l’ajuntament de Figueres es va equivocar i per què Ideologies oscil·latòries s’hauria d’haver exhibit

Fa dies que cueja un debat envers l’obra Ideologies oscil·latòries de Núria Güell. Fa poc vaig publicar un article on sostinc, amb una breu argumentació, que aquesta obra és un nyap i una presa de pèl. Joan M. Minguet, a qui jo retreia que acusés d’inèpcia i censura el consistori de Figueres, va escriure un comentari al meu article en què em formula una sèrie de qüestions que, atès el seu interès, reproduiré aquí.

El vehicle d''Ideologies oscil·latòries' | Festival Ingràvid

He dividit el comentari d’en Joan M. Minguet en diversos fragments per poder respondre de manera més adequada. El primer que diu, després de dubtar que jo hagués argumentat res, és:

Ja hi he de tornar: per què la gent de l’art hem d’aguantar que tothom (amb una formació no específica sobre la matèria) pugui desacreditar d’aquesta manera la feina d’un treballador (un artista ho és) i, en canvi, per a desacreditar amb aquests mateixos “arguments” d’altres branques del coneixement (sense anar més lluny, la literatura) a la majoria de gent se li exigeixi una certa competència?

Perquè gaudim de llibertat d’expressió. Com que aquesta és tan sols la punta de l’iceberg ara miraré d’ampliar la meva resposta. Quan en aquest país no gaudíem de llibertat d’expressió —i fins i tot la d’opinió era un risc— qualsevol acte subversiu tenia una càrrega simbòlica i política tan brutal com podia ser la resposta del Règim. Mofar-se dels símbols implicava jugar-se el tipus i el franquisme no s’aturava davant un acte artístic. El mateix, avui, és poc més que la simple reproducció del que passa a molts aparcaments de discoteca poligonera a la matinada. El Fiat Uno amb els cinc adhesius no desentona gaire en segons quins contextos actuals, els mateixos que podem trobar no tan sols a Itàlia o Alemanya, sinó també a la Gran Bretanya, França o Holanda. L’ultradreta, més o menys establerta, és comuna a Europa i el fenomen no és nou ni privatiu de països amb un passat recent feixista. Els mitjans en van plens. Però del context i la seva importància en parlarem més endavant.

Vostè no sap si jo tinc o no formació específica en la matèria. En tot cas no tinc la seva i és cert que, com jo mateix he reconegut, sovint prefereixo fer una prudent passa enrere quan no entenc alguna cosa. Però en aquest cas sostinc que, donada la lleugeresa de la peça, això no entra dins dels paràmetres que jo considero art. És cert que la meva opinió és tan sols meva, però força compartida; això no la valida ni la refuta de la mateixa manera que els seus “estudis específics en la matèria” no li atorguen infal·libilitat, tan sols li permeten parlar amb autoritat —l’auctoritas llatina— emprant arguments que jo, de moment, no he vist en la seva defensa de l’obra de Núria Güell.

Per altra banda, no sé d’on ha tret vostè que la de crític d’art o artista sigui l’única feina que ha de suportar les invectives i la dissensió de llecs en la matèria. Passa a tot arreu, fins i tot en medicina. És consubstancial a la llibertat d’expressió. Si aquesta llibertat no li agrada, provi amb la seva prohibició.

Afegeix Minguet:

I que consti que a mi ja m’agrada que tothom opini, però una cosa és dir les coses argumentades i una altra és atacar per atacar sense aquesta competència.

La competència es demostra amb arguments. Ampliaré els meus arguments, que no són un “parlar per parlar” i que es basteixen sobre tres pilars: context, concepte i execució.

Comencem pel context. Si Núria Güell s’hagués plantat a Montjuïc el 12 d’octubre amb el mateix Fiat Uno ple d’emblemes del moviment LGTB i amb un argumentari ad hoc li hauria donat el benefici del dubte —és a dir, hauria fet la prudent passa enrere— perquè, per molt que la seva conducta em semblés suïcida, la càrrega simbòlica hauria estat innegable. És possible que com a happening o performance fos un èxit.

Com que no vull que ningú prengui mal ho diré d’una altra manera: si demà surto a passejar amb el meu gos —que no tinc— i no en recullo les deposicions justificant-ho com a acte artístic de denúncia que posa de rellevància la immundícia moral en què vivim i com a resultat rebo una multa, vostè també sortirà a defensar-me dient que el consistori de la ciutat on visc és un inepte censor?

El context és important perquè defineix límits, però de límits en continuarem parlant a la següent pregunta, ara passem al concepte. Ja ho vaig dir al meu anterior article, el concepte que exposa la mateixa Núria Güell és molt genèric i es posa a si mateixa el llistó molt alt. Vostè, senyor Minguet, coneix grans artistes que han treballat molt bé aquest mateix concepte. Amb això no vull dir que ningú més ho pugui fer, però per fer-ho s’ha de tenir present d’on venim. En un altre àmbit artístic la llauna de Merda d’Artista de Manzoni és una fita tan important com l’urinari de Duchamp; avui, per parlar del mateix, s’ha de ser més ambiciós, tenir més talent, o transitar per camins poc trillats. Si demà envaso la meva merda em titllaran de plagi; jo, com a molt, podré defensar-me dient que he fet un homenatge. Sota aquest prisma jo no veig ambició conceptual en l’obra de Güell sinó un refregit.

Torno a Eugenio Medina per parlar d’execució: la seva denúncia del franquisme és igual de senzilla, però l’execució carrega de significat la seva obra. No és tan sols l’esmentada Punching Franco; és rellevant, també, la crítica al totalitarisme i com empra la iconografia d’una coneguda marca de begudes i tants altres detalls —que no cal que li glossi— que es poden resumir amb una expressió: profunditat conceptual. És possible que Núria Güell exhibeixi un exuberant discurs verbal però, conceptualment parlant, a Iconografies oscil·latòries no hi és i dubto que sigui present a bona part de la seva obra. L’execució de l’obra salta a la vista. És molt pobra. Resumint: ni un concepte treballat, ni una execució reeixida, ni el context adequat.

A continuació Joan M. Minguet formula una pregunta:

En canvi, vostè, sobre això no es pronuncia: li sembla bé que uns polítics censuressin l’acció o no? Si li sembla malament, ja estem d’acord.

Sí, em sembla bé que els càrrecs electes del consistori de Figueres decideixin no permetre que un Fiat Uno sense matricular i sense cap altre aspecte remarcable circuli per la seva ciutat. Vostè empra la paraula polítics de forma pejorativa com si parléssim d’una obscura i antidemocràtica corporació o del caprici d’un partit polític. La decisió la varen prendre els representants escollits pels veïns de Figueres. Potser s’han equivocat —jo crec que no— però la seva decisió és democràtica. Tenen un regidor de cultura. Vostè empra la paraula censura i jo no hi estic d’acord, és un acte legítim de govern municipal.

A vostè, a més dels membres de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, qui l’ha escollit? Si m’ha de fer triar entre el criteri —equivocat o no— d’un consistori escollit democràticament i el criteri del president de l’ACCA, triaré el primer. A partir d’aquí podem debatre si la decisió és o no encertada, els podem titllar d’ineptes mirant de demostrar per què ho són, cosa que vostè, en la seva circularitat argumental, encara no ha fet. I, com vostè mateix reconeix en un dels seus articles, tampoc no ho farà:

Fixeu-vos que encara no he fet, ni penso fer, una defensa de l’obra de la Núria Güell i el Levi Orta. I us demano que no entreu en això. No es tracta de jutjar l’obra que el Festival Ingràvid havia produït i volia programar, es tracta d’oposar-se rotundament al fet que algú decideixi per nosaltres el que podem veure i el que no podem veure a les nostres ciutats. Els ineptes que es censurin ells amb ells. No podem consentir que Catalunya torni a ser coneguda per un acte de prohibició d’una obra. Jo aixecaria la veu igual d’alta si la censura la patís l’artista que més detesto. No vull que aquests polítics m’imposin a mi i als meus conciutadans el que és el “sentit comú”.

Òndia! Vostè demana arguments però no en pensa donar ni un! Es conforma brandant les paraules censura i ineptes. Se suposa que com que vostè representa la crítica d’art a Catalunya el vil populatxo ha d’acotar el cap sense replicar? No, senyor Minguet, aquests temps s’han acabat. Vostè pot reclamar una primacia que li suposem i probablement té ben merescuda però ha de donar arguments, altrament pensarem que ens demana que el creguem perquè ha estudiat molt i és crític, i és crític perquè ha estudiat molt. No som menors d’edat.

Parlant de circularitat, l’únic límit de l’art és autoreferencial? Ja sé que duem més de dos segles parlant del mateix però, l’art és art tan sols perquè l’artista diu que ho és? L’artista és artista per la mateixa raó? Per molt que respecti els entesos en art —i de veritat que els respecto— el que els demano és que defineixin uns límits amb els quals sapiguem distingir inequívocament l’art de la presa de pèl, una eina o mètode per destriar el gra de la palla. Fixi’s que li demano que ho facin vostès, els entesos; poden ser uns límits molt laxos amb uns enormes marges de seguretat i amb el benefici del dubte a favor de l’obra i l’artista però límits al cap i a la fi.

Si crec que els límits són molt importants és perquè el referent que em ve al cap quan penso en quelcom sense límits és la religió. Si l’art no té límits i és inefable és una religió, els artistes són sacerdots i la crítica és la Santa Inquisició. Si l’única opció que tinc davant de l’art i el seu sacerdoci és el silenci, no callaré. Si vostè no em dóna arguments perquè no creu que ho hagi de fer —coi, quin crític!— jo no em cansaré de donar-ne. No tinc cap problema amb la pràctica religiosa però pot exercir-la vostè en privat sense necessitat de fer-nos combregar amb rodes de molí, d’aquests ja en tenim uns que fa dos mil anys que ho intenten.

Vostè es queixa que algú decideixi per nosaltres? Si la decisió del consistori hagués estat programar l’exhibició del Fiat Uno no li hauria incomodat que algú decidís per nosaltres? És més lícita la decisió d’un festival que la d’un consistori? Qui és aquest nosaltres? La crítica, els artistes, el festival, els ciutadans?

Continua el president dels crítics catalans:

Si li sembla bé, allà vostè amb les ganes de defensar un art que diu que ha de de tenir “solidesa conceptual i bona execució”. Molt bona aquesta, i això qui ho ha de determinar: gent com vostè que admet (ho acabo de llegir) que no en sap massa, però s’atreveix a insultar el treball de la Núria Güell.

J. M. Minguet | Foto Noemí Roset

Vostè potser no necessita que l’art tingui certes solideses però jo sí. Heus aquí el límit, borrós, de la qüestió. Com que de límits ja n’he parlat ara parlaré de legitimitat. Vostè i jo vàrem créixer en un món en què els continguts que consumia la majoria —art inclòs— passaven per successius sedassos, de dalt a baix. A dalt de tot hi havia el que, per entendre’ns, anomenarem Acadèmia. A baix, just abans del públic, hi havia els mitjans de comunicació de masses. Quan el públic accedia als continguts aquests havien passat per molts filtres legitimadors: tothom donava per suposat que qui escrivia al diari era perquè en sabia, qui donava classes a la universitat, o era crític d’art, o catedràtic, era perquè havia superat les proves necessàries. Això donava dret, a vegades, a parlar per a un públic que rarament podia respondre. Era una economia de l’escassedat en què els mitjans de comunicació eren en mans de relativament pocs i les barreres d’entrada eren molt grans. Costava una mica anar a la universitat, una mica més convertir-se en professor, força més aconseguir escriure en un diari o ser catedràtic, molt més editar un diari i encara més tenir una ràdio o una tele. Se suposava que qui completava la seva gimcana particular era un escollit, formava part d’una elit. Amb les regles del joc analògiques això era rigorosament cert. Amb aquestes regles del joc nasqué el Cànon Cultural i es conformaren els conceptes d’Alta i Baixa cultura i, entre d’altres, també Art Contemporani.

Vet-ho aquí que un dia arribà Internet i després la Web 2.0, aquesta en què tots tenim veu i un accés a una audiència —potencial— enorme. He de reconèixer que, al principi, quan vaig veure que qualsevol sapastre podia publicar el que li rotés, se’m van posar els pèls de punta. Era el caos! Internet era un univers ple de merda! Gent sense criteri parlava de coses de les quals no sabia gens! Llavors em vaig mirar la societat que feia possible aquella mena d’Internet i vaig veure que l’única diferència era que els que mai havien tingut veu pública ara la tenien.

Alessandro Baricco ho va entendre molt bé —no fou l’únic— amb un llibre que mereix una relectura periòdica, Los bárbaros, subtitulat Ensayo sobre la mutación i editat per Anagrama. Molt recomanables són també les idees de Daniel Innerarity o César Rendueles. Baricco, Innerarity i Rendueles —entre molts altres— reconeixen que hi ha canvis que són irreversibles i un dels més importants és que ara el públic és encara més sobirà que abans perquè compta amb els mitjans per fer-se escoltar. Això, per si sol, fa insostenible negar-se a argumentar perquè el públic ho farà. En aquest context tancar-se a la seva exclusiva torre de sapiència i titllar d’ineptes i censors els regidors d’un ajuntament potser és reconfortant, però no fa cap favor a l’art, als artistes ni a la crítica. El món ha canviat, no l’he canviat jo, no m’agrada tot el que hi ha de nou, però no negaré la nova realitat ni m’hi posaré de cul. La ciutadania a qui vostè menysprea és la que ho paga tot. No convé menystenir uns conciutadans que mereixen més arguments i menys condescendència i paternalisme.

Joan M. Minguet tanca el seu comentari amb un paràgraf entre parèntesi:

(I, sisplau, no emboliqui la troca, és evident que vostè és una persona física, o ens ha enganyat molt bé, per això li responc. O és que a vostè li sembla bé l’anonimat de les xarxes? Ja veu, li faig dues preguntes, aquesta última i la de la censura, sobre la resta, poc a debatre, em sembla. L’art d’execució bona fa temps que no s’estila.)

No, a mi no em sembla bé l’anonimat a les xarxes. Jo sempre escric amb nom i cognoms, però si he de decidir mantenir o no un diàleg amb altri ho faré en funció dels arguments que em presenti, no si s’identifica amb unes credencials que, altrament, tampoc no puc comprovar. Prefereixo conversar i discutir amb un anònim que sap filar bé les paraules que amb un nom i uns cognoms que es limiten a dir vacuïtats —i no va per vostè.

L’art d’execució bona fa temps que no s’estila? Això vol dir que l’execució ha de ser matussera? Que no ens hi hem de fixar? Que, unida a un bon concepte, no té cap importància? Acaba de carregar-se vostè, de cop i volta, tot l’hiperrealisme i bona part del surrealisme pictòric, per no entrar en les diferents manifestacions escultòriques. Potser sigui cert que aquell art que tan sols és execució no s’estila gaire —passi per la plaça de Sant Josep Oriol qualsevol dissabte i m’ho explica— però oblidar del tot l’execució em sembla, com a mínim, temerari.

Ara m’agradaria saber per què l’ajuntament de Figueres es va equivocar i per què Ideologies oscil·latòries s’hauria d’haver exhibit. Jo ja li he dit per què em sembla que el consistori va prendre la decisió correcta. Vostè, senyor Minguet, què n’opina?

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació