Pepa Llopis, companya entranyable de Joan Brossa

La poesia experimental és l’aparellament de dos objectes ben distants que produeix un efecte sorprenent. L’artista Joan Brossa la va assajar durant molt de temps. Un exemple representatiu d’aquest treball el trobem en la peça Nupcial, que formula una associació inversemblant: la unió d’una manilla amb una polsera de brillants. Una agosarada proposta que suggereix la idea del matrimoni com un encadenament. La peça denuncia, en conseqüència, la pèrdua d’una de les majors virtuts de l’amor, la llibertat d’elecció. Quan Pepa Llopis va demanar a Joan Brossa viure plegats no tan sols era ben conscient que dues persones podien viure juntes i estimar-se sense necessitat que cap vincle sagrat o civil que ho corroborés, sinó que, a més, es feia seva la crítica social que amarava l’obra d’en Brossa. I no era aquest l’únic motiu d’apropament. Ho era també l’admiració que ella professava pels seus escrits, especialment per les peces teatrals que coneixia de feia temps a través d’amics comuns, entre ells, en Josep Centelles, primer company de la Pepa.

Pepa Llopis va ser parella de Joan Brossa; la vida d’un es complementà amb el fer de l’altre i a l’inrevés. Les balances necessiten un contrapès per estabilitzar-se i ells ho van aconseguir. Davant el desordre d’en Joan treia cap el seny de la “companya entranyable”, com li deia. Confeti i feina. Si ell “es dutxa amb sabó cada diumenge” és perquè ella l’empeny, i si ella el cuida és perquè amb en Joan “la vida penja / d’un calendari ras sense diumenge”. Una dona transgressora i valenta en una època en què el gènere femení estava condemnat a cosir i cuinar. La Pepa, la companya que Brossa batejà poèticament com la Gofredina i que en un sonet li feia dir: “Som iguals i com que cada cosa sempre té el seu nom no vull cap mite al clar del nostre amor”. Amb aquestes paraules deixava palesa la igualtat de gènere que sempre va presidir la relació. La reivindicació, política i vital, de la dona com a ésser lliure, intel·ligent i capaç de fer el mateix que els homes.

El domicili compartit del carrer Gènova de Barcelona fins al traspàs de tots dos ha adquirit el qualificatiu d’icònic, perquè per ell hi van passar artistes dels anys setanta i vuitanta i s’hi va coure bona part de la cultura de la revolta d’aquella època. Una casa “d’acollida i germinació”, com la defineix Vicens Altaió, president de la Fundació Joan Brossa. Tots ells compartiren complicitats, experiències i algun senzill plat a taula ofert per la Pepa. Des de fa uns dies, en aquest edifici i per iniciativa dels veïns i el suport de l’Ajuntament, una placa recorda la llarga estada de la parella.

Glòria Bordons, filòloga i considerada la màxima especialista en l’obra de Joan Brossa, recordà en l’acte de descoberta de la placa que la Pepa va ser més que una intendent i secretària d’en Joan, com sovint se l’ha considerada. Enamorada de l’obra de Brossa, Pepa Llopis va arribar a corregir-la, a promoure’n l’obra visual que dormia al calaix, a finançar-ne l’edició de llibres i, a més, a gestionar-li la correspondència fins al punt que els amics d’ell acabaven per ser-ho de tots dos. Una figura intel·lectual, i alhora modesta, que es feia estimar i que sempre va fer el que considerava que havia de fer, una actitud impensable en aquella època.  

Mercè Centelles, filla de la Pepa, ens parlà de l’actitud decidida de la seva mare, a qui qualificà d’activista cultural. Amb un discurs molt entusiasta i emotiu, recordà que va ser la necessària impulsora de la Fundació. La creà del no-res amb la finalitat de promoure i, per sobre de tot, de procurar el màxim respecte per l’obra original.  La manca de suport que va patir als inicis del projecte no li va impedir posar-hi nord.

Aneu al carrer Gènova, 25, i veureu una petita placa de llautó, de color blau, amb els noms de la parella artística. Jo imaginava, abans no es va retirar la protocol·lària cortineta, que es descobriria una placa de marbre blanc, cisellada amb lletres vermelles com l’as de cors, però em vaig haver de conformar amb una xapa blava i el text encongit. Signes del temps municipal. Una llàstima.