El cubisme no és propietat de Picasso o Braque, ni és només cares amb multitud de perspectives. El cubisme també és Jacques Lipchitz, la seva escultura i el seu traç. L’obra primerenca de l’escultor d’origen lituà desfilarà fins a finals del mes de març, a la galeria Marlborough de Barcelona, per presentar “Els anys de París”.
L’exposició se centra en la producció de l’artista durant els primers anys de vida artística, anys crucials d’innovació. Una vintena d’obres d’art fonamentals entre les quals es presenten escultures, dibuixos i baixos relleus creats entre 1914 i 1931.
Va arribar a París l’any 1909 per treballar com a escultor i ràpidament es va familiaritzar amb els membres clau de l’avantguarda en la, llavors, capital artística del món. Lipchitz va construir un món propi i singular mitjançant la interacció d’idees, estils i formes iconogràfiques diferents. Tot i el seu caràcter rupturista, Liptchitz utilitza materials com el bronze o la pedra, fent un homenatge a la tradició escultòrica més clàssica.
Poc a poc el jove escultor es va interessant pels problemes formals del cubisme, l’associació d’idees que semblen contraposades i les ironies. Inicialment Lipchitz va treballar en una sèrie de tòtems que mostren elements com a blocs de pedra, que s’assemblen a l’arquitectura a gran escala. “Les formes arquitectòniques es converteixen en metàfores de la figura humana o al revés, el cos humà es converteix en metàfora de l’arquitectura” puntualitza Jose Francisco Yvars, un dels crítics d’art de referència del panorama espanyol.
A més de ser un dels escultors més influents del segle XX, la seva importància com a dibuixant es veu reflectida a l’exposició, on trobem treballs sobre paper fets amb llapis, tinta o carbonet. Així podem conèixer la importància del dibuix dins el seu desenvolupament estilístic i conceptual.
Lipchitz ja va ser un habitual a les exposicions de la Galeria Marlborough a Nova York, on va haver de marxar per la seva condició de jueu, a la recerca del somni americà. Apadrinat per Guggenheim, va formar part d’una colònia plàstica i escultòrica renovadora. El cubisme va ser el millor mitjà per explicar els horrors de la guerra i l’exili, amb una senzillesa característica que es contraposa amb els materials pesats. Com Yvars recorda, “Lipchitz era un home obert, un mestre generós i un artista independent, aliè a les pressions del mercat.”