Paraules pixelades i temps real al Santa Mònica

El Centre d’Art Santa Mònica presenta la programació expositiva del seu Bloc Digital amb “Paraules pixelades” (28-1/10-4), de Laura Borràs i Giovanna di Rosario i “Real Time”, de Pau Waelder (28-1/10-4).

Aina Vega i Rofes

Aina Vega i Rofes

Coordinadora de Cast@fiore

El Centre d’Art Santa Mònica presenta la programació expositiva del seu Bloc Digital amb “Paraules pixelades” (28-1/10-4), de Laura Borràs i Giovanna di Rosario i “Real Time”, de Pau Waelder (28-1/10-4).

"Real Time" al Santa Mònica

El Centre d’Art Santa Mònica presenta la programació expositiva del seu Bloc Digital amb “Paraules pixelades” (28 de gener fins al 10 d’abril), a cura de Laura Borràs i Giovanna di Rosario i “Real Time”, amb curadoria de Pau Waelder (28 de gener fins al 10 d’abril). Jaume Reus, director del centre, recordava que, malgrat que hagin establert un “bloc digital”, “tota la cultura és digital avui en dia”. El centre ha apostat fortament per a les noves tecnologies que es configuren a través de la connexió a la xarxa. Però, no oblidem, que una cosa és “estar endollat i l’altra connectat”. I, taxativament, ha dit que “quan no hi ha connexió tot està mort”.

“La paraula pixelada” és la primera exposició de gran format de literatura electrònica al món. “Quan parlem de literatura contemporània, ens oblidem de l’electronic literature”, deia Giovanna di Rosario. Aquesta literatura es coneix com e-lit i es refereix a una àmplia gamma de varietats literàries que tenen en comú l’ús prominent i crucial de les tecnologies digitals, que fan referència als textos literaris. “És un camp intermediari i transmedial entre la literatura, la computació i les arts visuals i performatives”, afirmava di Rosario.

Laura Borràs comentava que “molta gent es pensa que la literatura digital s’equipara a l’ebook o al pdf. Aquí volem mostrar la diferència entre la literatura digitalitzada de la digital, que només pot ser consumida en aquest medi”, i aquesta diferència s’explica a partir d’un recorregut diacrònic, des dels orígens del gènere.

Un dels problemes que se’ls ha plantejat a l’hora de fer l’exposició és, “com ensenyar una literatura que ni tan sols és física?”. En ser completament virtual, l’esforç de visibilització és molt més gran, i s’ha jugat amb els colors i itineraris al llarg de la mostra. “Els orígens de la literatura digital es remunten a la voluntat dels grecs d’experimentar amb la paraula, amb els cal·ligrames”, deia Borràs, i afegia: “volem mostrar-ho en la seva plenitud quinètica, dibuixar la seva evolució”, així com es posar en valor la literatura catalana.

Un altre problemes que s’han trobat és “què passa quan la literatura digital no és només un llenguatge sinó també és un codi que creen els programadors?”. I el més difícil de solucionar: “Els llenguatges informàtics evolucionen i, per tant, les obres s’encaminen a l’obsolescència”, apuntava Borràs, que afegia que “hi ha una relació de nececessitat entre el llenguatge i la forma”. És una paradoxa que una literatura que hagi d’expandir-se surti d’una màquina que la limita, es plantegen les curadores. No val a oblidar que la literatura digital necessita del lector per esdevenir, però cal que el lector sàpiga com fer-ho. Per això hi ha vídeos d’exemple exposats.

Exposició "Paraules pixelades" al Santa Mònica

Pau Waelder, per la seva banda, ha presentat “Real Time” (28 de gener fins al 10 d’abril), una selecció d’obres d’art contemporani en les quals el concepte de “temps real” té un paper principal. Real time fa referència a la capacitat de mostrar i comunicar els esdeveniments, o reaccionar-hi en el moment en què es produeixen. És un procés que es dóna de forma sincronitzada amb el temps de l’espectador o usuari, que interactua. El present individual es connecta amb un present extern o compartit, “que ens impulsa a formar-ne part o emetre una resposta”, deia Waelder. És, finalment, el concepte heideggerià de Dasein (ser-aquí), que fa referència a la relació entre l’individu i l’entorn. Però l’altre aspecte que cal tenir en compte és que la mesura del temps és relativa. Tot plegat ens fa viure “en un estat de connexió permanent que ens porta a l’ansietat de formar part d’un present que no és el propi, sinó que el descriuen els mitjans de comunicació i les xarxes socials”, afegia el curador.

Waelder ha reconegut que aquest és un projecte tecnològic complex que constantment està posant reptes als espais expositius per tal que les obres es puguin exposar als espectadors. Les peces tracten, doncs, d’aquesta convivència amb el nostre present, “el present més absolut, un present continu, el temps real, i la capacitat de reaccionar en la immediatesa”. És molt interessant l’apunt que ha fet a continuació, quan ha comentat que “viviem amb una mena d’obligació a reaccionar respecte el que passa”. El concepte de temps real es pot mostrar en l’exposició com a conseqüència de l’acceleració de la societat.

L’artista Diego Díaz, per la seva banda, ha llençat la següent reflexió: “Existeix una sèrie de sistemes que estan dissenyats per a ser eficients i oferir-nos serveis, però també hi ha sistemes i serveis, els que tracten els artistes, que no volen eficiència, sinó crear reflexió, interpretació, pensament i obrir la mirada de manera transversal”.

Però, després de tota l’explicació sobre què és el Real time, Díaz ha afirmat que, en efecte, això és una fal·làcia, una manera de parlar de l’elasicitat del temps: “ El Real time és impossible des del moment en què juguem amb l’input i el delate”. És molt difícil aconseguir la immediatesa, per això parlem de l’elasticitat del temps.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació