Olga Sacharoff, ni dolça ni innocent: la lucidesa ignorada de l’artista russa

L'exposició "Olga Sacharoff: pintura, poesia, emancipació" es pot visitar fins el 2 d'abril al Museu d'Art de Girona.

“Olga Sacharoff: pintura, poesia i emancipació” és l’exposició central de l’Any Sacharoff, que commemora els 50 anys de la mort de la pintora russa avantguardista. La mostra, que es pot visitar fins el 2 d’abril al Museu d’Art de Girona, planteja un itinerari iconogràfic per les temàtiques més significatives i recurrents en l’obra de Sacharoff: animals, flors, retrats, paisatges, i sobretot la presència de la figura de la dona com a eix central del seu discurs artístic. Una exposició necessària per posar en valor una artista fins ara poc reconeguda.

L’obra d’Olga Sacharoff, tal i com s’explica en la introducció de l’exposició, s’ha llegit tradicionalment des del paradigma d’una artista d’avantguarda que evoluciona, amb el pas del temps, a formes més conservadores i classicistes. Aquesta mostra pretén evidenciar que els vincles i els punts en comú entre la producció parisenca de Sacharoff i la que va fer a Catalunya són més estrets i nombrosos, sense que hi hagi una ruptura categòrica entre ambdós períodes. Una exposició que compleix la funció més important de les exposicions d’art en general: revisitar l’obra d’un artista i oferir-ne un punt de vista nou, documentat i argumentat que li faci justícia.

I és que Olga Sacharoff va viure diverses vides, l’última de les quals, la més llarga, la més tranquil·la, va ser a Barcelona on es va establir fugint de la Primera Guerra Mundial, a la casa del carrer Manacor o al pis posterior de Balmes, i als estius a Tossa. Un espai vital inesperat per a qui va néixer filla d’un alt funcionari a Tbilissi, ara capital de Geòrgia però que llavors, el 1889, data aproximada del seu naixement, formava part de l’imperi rus. En aquesta última i llarga estada a Catalunya la crítica va posar èmfasi en el suposat caràcter femení i amable de les seves obres; no obstant això, Elina Norandi, comissària de l’Any Sacharoff i de l’exposició central al Museu d’Art de Girona, remarca que “la crítica francesa no feia la mateixa interpretació: la veien com una dona alegre, ressaltaven el seu aspecte humorístic, l’ús que feia de l’humor com una estratègia per a la crítica política i social, la veien com una pionera. No és que s’hagi interpretat malament la seva obra, sinó que se l’ha interpretat fragmentadament”.

Sacharoff a L’Escola de París

Des de l’any 1912 i fins al 1940 Olga Sacharoff tingué una presència contínua en els salons, les galeries i la premsa parisencs, de manera que se la pot considerar una ferma integrant de la denominada Escola de París. Instal·lada sempre a Montparnasse, la pintora va mantenir contactes i relacions artístiques amb els creadors més destacats de l’època: Picasso, VanDongen, Modigliani, Soutine, ChanaOrloff, Pascin, etc. A més, era una figura coneguda entre la colònia dels artistes russos que s’havien sumat a l’avantguarda de la capital francesa. Des que va presentar les seves primeres obres, d’un estil molt personal que, partint del cubisme sintètic, evolucionava cap a formes postcubistes, obtingué un gran èxit de crítica.

“Quan ella comença a pintar a Paris no és que estigués influïda pel cubisme, sinó que va ser ella mateixa una de les protagonistes d’aquest moviment”, matisa la comissària i estudiosa de Sacharoff Elina Norandi, i afegeix: “Olga rebia crítiques d’Apollinaire i la tenen com una cubista més. Va ser molt amiga de Modigliani, i pel que fa a aixó caldria estudiar qui va influir qui, perquè són poques les vegades que s’accepta que és la dona artista qui influeix en l’home i no a l’inrevés”.

Una poètica de la naturalesa:

Són poques les pintures d’Olga Sacharoff en què no apareix representat cap element procedent del món natural —animals, flors, arbres, rius…—, treballat amb els diferents llenguatges d’avantguarda que l’artista va conrear. La naturalesa hi és una presència constant. En la seva obra podem trobar una reflexió sobre els vincles que s’estableixen entre l’ésser humà i el medi natural, portada a terme en una època en què el subjecte experimenta els canvis derivats de la instauració de la societat industrial i de consum. Davant de l’estranyesa i l’alienació que suposa l’allunyament de la natura, l’artista proposa un món de caire idíl·lic que ens parla, amb melangia, de paradisos perduts i oblidats, però que també planteja —amb una visió de futur sorprenent que pressent el pensament ecologista actual— l’única alternativa possible: un contacte basat en el diàleg amb els nostres orígens i amb la naturalesa primigènia.

La pintura de flors és un gènere freqüent en la història de l’art des dels seus inicis al segle XVII, en el context de l’estil barroc. Destacats artistes han inclòs les imatges de flors entre els seus interessos: Monet, Van Gogh, Nolde o Warhol, entre molts altres, van produir obres que avui es consideren fites mestres de la cultura occidental. No obstant això, quan la pintura de flors ha estat signada per dones és molt característic que se la categoritzi com a comercial i decorativa. Els arranjaments florals pintats per Sacharoff responen a la mateixa passió per la naturalesa que es manifesta en tota la seva obra. Els seus poms —veritables reflexions sobre la bellesa de la fragilitat— són trencadissos de colors, aromes i textures d’una gran diversitat que, a més, ofereixen respostes emocionals i espirituals als interrogants plantejats pel distanciament dels orígens primigenis.

Un món de dones: ironitzant l’amor i la parella

Les protagonistes de la major part de les pintures de Sacharoff són figures femenines, ja que les dones i els universos femenins constitueixen un dels seus focus de dedicació principals. Sempre es va voler envoltar de dones intel·lectuals i artistes: entre les seves amigues hi havia les pintores Marie Laurencin, Dagoussia, Ángeles Santos, Laura Albéniz i Soledad Martínez, les escultores Lluïsa Granero i Maria Llimona o les escriptores Clementina Arderiu i Elisabeth Mulder. Sacharoff pinta dones des d’un cos de dona i, així, la seva mirada mai no és mediatitzada, sinó que sempre parteix de si mateixa per parlar de l’altra.

Des del començament de la seva carrera, a Olga Sacharoff li interessa investigar les relacions sentimentals entre tots dos sexes. En els seus inicis, treballa el tema amb una càrrega irònica molt subtil que utilitza per elaborar un discurs crític cap a la moral dominant, en el marc de la societat capitalista burgesa. Les parelles de nuvis envoltades d’elements cursis —vestits passats de moda i mobles rococós— en atmosferes obsoletes —sales de visita i jardins romàntics— són un motiu de riure i tènue sarcasme en mans d’una artista d’avantguarda que és un model de la «nova dona» emancipada. Amb el pas del temps, Sacharoff continua representant les parelles igualment carrinclones, tot i que els personatges s’impregnen d’una certa nostàlgia trista. Únicament es deslliura de la hilaritat de l’artista la parella original, Adam i Eva, que, nus i lliures, poden assolir l’ideal amorós en un paradís pur i innocent, lluny de la contaminació del mandat social.

Podeu visitar l’exposició fins el 2 d’abril al Museu d’Art de Girona. Coneixereu una artista que abriga, darrera la seva aparent innocència i tendresa, delicioses dosis de sarcasme i lucidesa.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació