Oda a les educadores patrimonials

Torno a Núvol perquè em ronden unes idees al cap sobre educació i museus. És un tema que s’ha parlat molt aquest últim més: uns quants seminaris han inundat el món virtual de les que ens dediquem a aquest tema, fonament constructiu del museu social del segle XXI. Perquè si la missió d’un museu no és educativa, llavors quina és? Què diferencia un museu d’un centre comercial?

Quan visito un gran museu camino pels seus llargs passadissos, pujo les escales (de vegades, mecàniques), observo una gran quantitat de peces exposades, compro objectes i els fico a una bossa amb el nom del lloc on els he adquirit, em vigilen perquè no tingui comportaments inadequats, prenc un cafè, dino o sopo, vaig a un acte multitudinari, explico a les xarxes que hi he estat, em faig una selfie… Aquesta idea la llençava l’actual directora del departament educatiu del Museu Reina Sofia, María Acaso, en un congrés d’educació i museus el 2008.

De fet, aquesta idea encara és molt actual si tenim en compte que l’èxit dels museus es mesura majoritàriament en termes quantitatius, ràtios de persones visitants i ràtios de persones participants en les activitats proposades. Però un museu crea coneixement crític, passa de només entretenir a aprendre i canvia la mirada amb què venies un cop has entrat. Vull pensar que és un espai de transformació social significatiu. I com es fa això? Només cal travessar les portes?

En aquests seminaris i jornades de les quals parlo, “expertes” en la matèria van debatre sobre la importància de l’educació patrimonial i també van presentar activitats d’acció educativa dels museus, moltes vegades posant-les en boca d’altres persones, aquestes experiències, perquè els serveis educatius dels museus estan externalitzats: una feina estructural del museu com és la mediació i la divulgació, és feta per persones alienes laboralment al centre, que en la majoria de les ocasions no tenen contacte directe amb les direccions del mateix museu o amb altres treballadores d’altres departaments, per poder compartir les inquietuds que es vulguin transmetre o poder aportar el punt de vista educatiu en la construcció d’exposicions, per exemple.

Aquestes persones són les educadores patrimonials, “les més expertes”, en la meva opinió, sobre aquest tema, i la seva feina ha estat invisibilitzada en aquestes jornades, perquè tampoc se les té en compte dins de l’estructura jeràrquica habitual del museu; elles no parlen, parlen per elles. Elles estan a la base de la piràmide, juntament amb la importància que es dona, en general, a l’educació patrimonial museística. A les educadores se’ls demana que siguin persones molt formades, amb llicenciatures en humanitats, ciències socials o educació, depèn de l’especialitzat del museu. Que tinguin postgraus i màsters en gestió cultural. Que tinguin coneixements en pedagogia i didàctica del patrimoni. Que parlin multitud de llengües i que siguin persones polivalents, perquè puguin enfrontar-se a tota mena de públic amb una adaptació camaleònica. I que, a més de dur a terme les activitats educatives i culturals dins les sales dels museus, puguin elaborar o revisar material i recursos educatius.

La mediació patrimonial és una tasca complexa i delicada que exigeix el domini de múltiples destreses i competències, i resulta fonamental que la persona que divulga tingui una formació específica que aprofundeixi en tres nivells de coneixement: en els continguts científics, els psicopedagògics i el lingüístic. El reconeixement de la pluralitat dels públics és essencial per a una bona mediació del relat que la institució vol transmetre, i l’educadora és l’encarregada de deconstruir-lo i ampliar-lo amb els punts de vista de les persones no especialistes que s’apropen al patrimoni cultural, a través de la mediació educativa compartida. I tot això ho fan amb sous, condicions laborals i contractes precaris, i una definició gens clara de les funcions que tenen assignades, que abandonen quan els surt alguna feina millor.

I no ho oblidem: el noranta i molt per cent d’aquestes professionals són dones. Ai! Precarietat, rotació laboral, invisibilitat i dones… Un clàssic, oi? Aquell museu social que posa les persones al centre, però que no cuida al seu propi personal, quin embolic… Ho volem tot les feministes, visibilitat i condicions de treball dignes. No ens oblidem que el museu social de què parla tothom és feminista. Sí, ja ho havia explicat en un altre article de Núvol.

Segons la definició de l’artista Marcos García, la mediació “és l’art de fer comú l’espai. És el que permet, a través de l’escolta, la traducció, la connexió i la invitació, que qualsevol persona visitant pugui convertir-se en promotora d’una idea o en col·laboradora.” L’educadora patrimonial possibilita una transmissió compartida i experimental del relat que es vol divulgar, desenfocant la mirada inicial, ja interpretada, amb la idea de possibilitar noves mirades, igual de vàlides i valuoses per a la construcció del coneixement patrimonial. L’educadora patrimonial connecta, facilita, comparteix i no dona resposta, és un pilar bàsic i insubstituïble per a la divulgació del saber patrimonial, ja que ofereix claus per comprendre que el patrimoni cultural és una construcció històrica d’un moment concret i forma part d’un discurs del present, que cal descodificar i democratitzar.

El patrimoni hauria de generar pràctiques discursives que facin emergir formes de pensament crítiques, més socials i compartides. L’educació patrimonial, a través de la divulgació del coneixement que es fa amb la mediació entre patrimoni i públic, genera pensament crític transformatiu. Qüestiona la interpretació hegemònica dels museus i centres patrimonials per si sols. Les educadores patrimonials, a través de la mediació, qüestionen el pensament autoritzat (i majoritàriament androcèntric) que sorgeix durant la mediació patrimonial o educativa, i permeten al públic visitant sentir-se part d’aquest patrimoni i introduir-lo a la seva memòria, al seu mapa cognitiu a través de la crítica i la reflexió de la mateixa interpretació, compartint experiències i fent-lo seu, apropiar-s’hi. Transformar com a pràctica de desplaçament, a partir del que hi ha, del que no hi ha i del que podem arribar a imaginar, desarticulant les interpretacions hegemòniques. Aquesta és la tasca tan important que fan; tinguem-la present.

Vull reivindicar a les educadores patrimonials en aquests processos, vist que son les que garanteixen un aprenentatge transformador i significatiu: la persona que visita un museu, des del que sap, i gràcies a la funció mediadora de l’educadora patrimonial, reorganitza el seu coneixement del món i és capaç de transferir aquest coneixement a noves situacions en la seva vida real i al relat de l’equipament en qüestió.

En aquestes jornades o seminaris sobre el tema, de vegades es detecta certa desorientació entre les persones que ens dediquem a l’educació patrimonial, crec que per l’absència d’un marc teòric o de definició de les funcions específiques de la professió, dins dels museus i el patrimoni. Aquest és un dels motius pels quals els mateixos museus veuen a les educadores com a simples transmissores d’allò que el museu interpreta, sense tenir en consideració que l’educació als museus és una eina de transformació social cabdal i son elles les que la duen a terme. L’educació patrimonial té les claus per introduir el mateix museu dins de l’esfera local social, construint una participació ciutadana inclusiva i equitativa, que reinterpreta els coneixements des del present, el context i la situació de les persones visitants.

El coneixement i aprenentatge que es rep i transmet serà més ric i inclusiu, i tindrà més punts de vista que expressaran els coneixements situats dels que ja parlaven Nancy Hartsock, Sandra Harding o Donna Haraway, de cada persona que hi participa. Això farà que, com més persones s’apropin a aquesta interacció (nenes, nens, persones joves, col·lectius vulnerables, i altres públics), més àmplia serà la mirada construïda del discurs que dona el museu, que es completarà amb les diferents mirades situades de cada persona que vulgui aportar o compartir el seu coneixement en aquesta experiència. Això serà transformador en les seves realitats i en les seves vivències posteriors, i vull que elles m’ho expliquin, des del seu coneixement i experiència. Existeixen, i son “les més expertes” en educació als museus.