Noemí Busquets: “La paraula ‘patrimoni’ és un micromasclisme”

El Fòrum de Museus està en marxa i rep aportacions de professionals que debaten sobre els nous públics, els museus del futur, condicions laborals, i molts més temes. Aprofitem l’avinentesa per entrevistar un seguit de persones que tenen i executen idees exitoses en museus de tot Catalunya, com ara la Noemí Busquets, que es vesteix de dona gran i encarna el paper d’Esperanceta de Casa Gassia a l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu. Quina és la seva intervenció i per què agrada tant? Li preguntem.

Qui és l’Esperanceta?
L’Esperanceta és un personatge bufonesc inspirat en l’última hereva de Casa Gassia, que actualment és l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu. Es tracta d’una interpretació que faig com a recurs cultural, un mitjà per transmetre i compartir el llegat cultural del Pirineu. Quan vas a l’Ecomuseu pots fer visites guiades ortodoxes, però en horaris similars al de les festes escolars sempre pots trobar l’Esperanceta: setmana santa, ponts, Nadal… I si no, em poden trucar i reservar com a grup.

Què en sabem, de l’Esperanceta original?
No es deia Esperanceta, sinó Tureta, que diria que ve del diminutiu de Ventura: Ventureta. El que sabem d’aquesta dona és que era molt remugaire. Sempre estava a la finestra parlant en veu baixa, i era una mica esquerpa. Furra, que diem aquí al Pallars. El 2019 farà 12 anys que faig d’Esperanceta, i al principi vaig entrevistar a gent gran que recordaven que de petits els feia por passar per sota la casa de la Tureta. Després de tant de temps, el personatge ha anat evolucionant. A mi m’agrada fer-lo perquè penso que sóc artista per no ser dolenta. Amb tot el que passa al món, la meva capacitat d’al·lucinació ha traspassat fronteres, i si no em dediqués a això, crec que em podria convertir en algú dolent.

Com va començar tot plegat?
Jo vaig estudiar teatre. Ja treballava com a guia turística a l’Ecomuseu, no de forma professional perquè mai he estudiat turisme ni res similar, però sí que feia de guia intèrpret d’art romànic. Jordi Abella, el director del museu, em va dir que podríem fusionar les meves dues facetes, que penséssim la manera. Vam estar 3 anys donant-hi voltes però no vam fer res, i al final em vaig posar a investigar. M’interessava també com a través de l’humor es podien tractar altres temes, treure ferro a molts aspectes. L’Esperanceta és molt sarcàstica i irònica.

Fas dues sessions, una familiar i una “picant”. Quines diferències hi ha?
A la tarda s’ensenya la casa i hi ha més eufemismes, busco més recursos lingüístics per tal d’acabar dient el que vull dir però sense que el nen senti cap paraula gruixuda. A la sessió picant deixo escollir als adults què és el que es farà. Els dono diferents propostes dins del mateix museu i ells trien. Aquest és un altre tema que m’agrada treballar: ens queixem tota l’estona, però quan ens deixen triar no sabem què volem. Una de les opcions és veure la casa, l’altra és explicar el concepte de casa al Pallars, que és molt potent perquè cada casa té una placa amb tot el que representa… Mira, per exemple, es fan unes proves inicials amb 3 possibles catxadors –catxar al Pallars significa follar-. Si veiessis tots els comentaris que hi ha hagut i totes les coses que m’han arribat a passar!

Com transmets els continguts pedagògics?
Els continguts hi apareixen tots, tant pels nens com pels adults. Hi ha un llenguatge amb el qual al nen li és molt fàcil estar atent, perquè és molt visual, i al mateix temps l’entonació és molt adient, per exemple. Sempre és millor això que una cosa monòtona i avorrida. De cara a l’adult, hi afegeixo un contingut de crítica social, política i religiosa. I tot això mitjançant un escudeller, un saler, un graner, i altres els elements característics del museu.

Com ho viu la gent?
L’Esperanceta és un personatge que no et deixa indiferent. O t’agrada o no t’agrada; el terme mig no crec que te’l digui ningú. Treballo molt amb la improvisació, i al final hi ha gent a favor i gent en contra. Les sensacions són: o m’ha agradat molt, o quina descarada, què s’ha pensat! Però això és pel tipus d’humor. La reputació de l’Esperanceta sempre depèn de la capacitat de riure’s d’un mateix i del treball personal que tinguis cadascú. Hi ha cops que jo acabo la visita i em pregunten si sóc psicològica o sóc mestra, pels temes que han sortit o per la forma d’interpel·lar al públic, crec.

Has dit que fa gairebé 12 anys que desenvolupes aquest paper en els museus. Els públics han canviat?
El primer que demana sempre el públic infantil és que no els tractem com si fos tonto. Són nens, no els hem d’infantilitzar. Ja infantilitzem inclús els adults, avui en dia està tan desajustat! Del que me n’adono és que els nens comencen amb por, suposo que per la pròpia energia del personatge, però a la que entenen que és un joc s’engresquen i em sento una mica flautista d’Hamelín. Un museu ha de ser un espai viu: a la que tu fas partícip a la gent, els deixes tocar, els deixes qüestionar-se coses, els fas preguntes, dones espai perquè s’equivoquin, la gent respon. L’Esperanceta no és algú disfressat que t’explica una cosa. Ara bé, sempre s’ha de mantenir el respecte cap al museu.

Treballes per altres museus?
El mateix personatge que serveix per esdeveniments diversos i també en altres museus. L’Esperanceta ha nascut en un museu i la meva font de treball sempre és a nivell cultural, en centres d’interpretació o alguna història així. Faig el meu estudi mitjançant arxius, entrevistes, documents, llibres… I d’allí vaig preparant la base d’on jo, improvisant, després trauré la visita. Guió no me’n faig mai, perquè vull interactuar. Que hi hagi allà algú vestit d’una forma carnavalesca no serveix de res, perquè el públic no és estúpid. Jo, com a públic de museus, m’he arribat a avorrir tant i a sentir tanta vergonya! Hi ha coses que sé que no les puc fer. 

Què ens pot ensenyar un museu?
Jo no puc parlar de museus sense parlar de cultura. No entenc una cosa sense una altra, i molts dels mals que patim com a societat els adquirim per aquesta cultura. I els nens són el nostre vehicle per transformar-la. Crec que els museus han d’apropar a pares i fills amb aquesta maduració i reeducació que els és pròpia. A Catalunya, com que no hi ha conciliació familiar, les famílies van per una banda i els nens per l’altre, i tots podem aprendre del que hi ha en un museu o ecomuseu: d’on venim, què és el que hem estat fent? I a partir d’aquí podem decidir si volem anar cap a un camí o si tirem cap a un altre. Trobo tan educatius els museus.

Com penses que han de ser els museus del futur?
Personalment, a mi la tecnologia no m’interessa, per tant no entro en el tema dels museus interactius. Penso que hi ha d’haver persones humanes que transmetin caliu, perquè si no tot queda en llums, i el dia que se’n va l’electricitat ja no et queda museu. Hi ha d’haver persones amb dedicació i amor treballant el llegat cultural. Després, hi ha un altre tema que em preocupa: la paraula “patrimoni”. Som incoherents contínuament: ens queixem de la societat patriarcal, i la normalitzem des dels punts culturals i educatius. La paraula “patrimoni” és un micromasclisme que està acceptat a nivell general. A França, en diuen “heritage”. Nosaltres en podríem dir “llegat” o “herència”. Jo intento treballar en aquest sentit amb les persones del meu voltant.

L’Esperanceta té Facebook i Instagram, i els seus temes de debat poden discutir-se dins del Fòrum de Museus.