Newton sona al ritme de Johnny Cash

Malgrat no poder-la palpar, sentim la força de gravetat en tot moment. I sort en tenim: ens fa tocar de peus a terra! La sentim sense sentir-la. Fins al mes d’abril, podreu fer-ho: al vestíbul del CCCB la gravetat sona al ritme de Johnny Cash. Com? Gràcies a The Newton Machine, el projecte guanyador del Premi Internacional de la Innovació Cultural concedit pel mateix CCCB.

I per què Johnny Cash? Perquè la primera vegada que van posar a prova la Newton Machine van fer-ho endollant-la a un tocadiscos i… Voilà: va començar a sonar Johnny Cash a tot drap! Com? Gràcies a l’energia de caiguda d’un pes, a la gravetat. D’aquí ve el nom del projecte: The Newton Machine. És un projecte creat per Reconstrained Design Group, un col·lectiu multidisciplinari d’artistes i enginyers, que ha dissenyat un mètode d’emmagatzematge d’energia alternatiu a l’ús de bateries contaminants: funciona gràcies a la gravetat. Les bateries de la Newton Machine acumulen l’energia obtinguda a partir de panells solars i, un cop carregades, fan enlairar un pes. Aquest pes va caient a poc a poc i a mesura que cau, allibera energia. Energia que permet fer anar qualsevol aparell, sigui una làmpara o un tocadiscos.

Reconstrained Design Group ha aconseguit posar música a la gravetat, però no només això. Han aconseguit produir energia amb pocs recursos i amb objectes reciclats. I ho fan des dels marges. Des d’una illa. Els prototips funcionals de Newton Machines (tres dels quals poden veure’s a l’exposició) els han creat a l’Institut de Recerca Tecnològica de l’illa portuguesa de Madeira (M-ITI) amb la voluntat de visibilitzar què s’amaga al darrere de la producció i el consum d’energia. Què hi ha al darrere de cada endoll de casa nostra? Què passa cada vegada que encenem un interruptor?

La Newton Machine hauria pogut quedar-se en un mer prototip d’energia verda i renovable. Però no ho és: el grup va voler fer un pas més i va dur-lo a la pràctica, convertint-la en un projecte de model energètic comunitari. Una mena de màquina de cohesió social. Com ells mateixos fan palès en el seu manifest, el disseny pot servir unir les persones i crear comunitats a través del procés de fabricació”. Amb The Newton Machine, Reconstrained Design Group ha volgut replantejar la idea del disseny. Deconstrueixen a la vegada que reconstrueixen: per a ells el disseny és molt més que mera estètica o pura funcionalitat. És (o ha de ser) un element cohesionant, entre persones i amb l’entorn.

Per aquest motiu van embarcar-se en la seva odissea particular: dur la Newton Machine a Eday, una illa escocesa de tan sols 130 habitants. La seva petita Arcàdia (o com ells mateixos bromegen, Orcadia): una illa que funciona al 100% amb energia renovable. Una utopia energètica d’autoconsum? Potser sí, però feta realitat. I l’equip es va unir al projecte transformant el paisatge hostil de penya-segats de l’illa en una font més d’energia renovable. Amb un peu a terra i mirant enlaire, el grup de Reconstrained Design busca alternatives factibles al sistema energètic mainstream, apostant pel disseny ecològic i una tornada al cooperativisme. Com deia l’escriptor de ciència-ficció J. G. Ballard, la realitat és un escenari que es pot desmuntar en qualsevol moment. Ells juguen a muntar-la i desmuntar-la, a construir-la i reconstruir-la. I ho fan, al ritme de Johnny Cash.

La mostra del projecte s’inscriu en el marc de les activitats al voltant del canvi climàtic, encapçalades per l’exposició Després de la fi del món, que podrà veure’s fins el proper 29 d’abril.