Naufragis i tempestes: el retorn de Luis Claramunt

Hi ha artistes, que amb una sola pintura, l’espectador en tindria prou per fer-se una idea del món que amaga el creador. En canvi, en d’altres, faria falta posar atenció a totes i cada una de les seves produccions per intuir amb prou feines la seva veu interior. Si bé tots els artistes demanen atenció, sens dubte, el darrer cas afecta plenament el pintor Luis Claramunt (1951-2000). És per aquest motiu que els Espais Volart de la Fundació Vila Casas han preparat una retrospectiva de l’artista que el públic podrà visitar fins a l’1 de maig de 2022. Una mostra titulada: Naufragis i tempestes que ha estat comissariada per Àlex Susanna i Sílvia Martínez Palou.

La pintura de Luis Claramunt es caracteritza per la seva expressió subjectiva de la realitat per damunt de la impressió objectiva. Per això, l’evolució de la seva obra és tan destacable, ja que a mesura que es feia gran, la seva pintura l’acompanyava, tot adaptant-se en aquest procés. En aquest sentit, Claramunt va passar d’un expressionisme figuratiu, dur, dramàtic i barroc a un de més abstracte i depurat. “Un expressionisme no d’escola, sinó causat de manera fatal i inevitable”, afirma Susanna.

Claramunt va ser un personatge amb una biografia complexa. De família benestant, als 18 anys va marxar de casa per establir-se al Barri Gòtic, mentre encara estudiava Filosofia i Lletres. En aquest període va produir-se un procés de desclassament radical que el marcaria per la resta dels seus dies. És aquí on va emergir un Claramunt flâneur nocturn i solitari que anhelava una pintura que fos un reflex de la seva vida i no una mera impostura. Aquest estil de vida va anar modulant-se, però l’empremta d’aquestes primeres experiències van colpir-lo profundament. Claramunt vivia per la pintura i mai va voler doblegar-se a les exigències del mercat, encara que sovint l’aura d’artista maleït amenaçava de devorar-lo, convertint la seva obra en un element secundari.

La creació de Claramunt pot dividir-se en tres grans etapes, que corresponen a les tres ciutats on va viure: Barcelona (1970-1985), Sevilla (1985-1990) i Madrid (1990-2000), encara que cal sumar-hi en especial les estades estiuenques a Horta de Sant Joan i els set viatges a Marràqueix. Els Espais Volart han desplegat en 14 sales un total de 180 obres, subdividies en 7 seccions, que permeten visualitzar els 30 anys d’evolució de l’artista.

L’exposició comença amb l’àmbit “L’illa del tresor”, que mostra els anys formatius a Barcelona de l’artista, caracteritzats per ser pictòricament foscos i dramàtics. “Podria assimilar-se a un Munch o un Van Gogh”, afirma Àlex Susanna. Una etapa on passa d’una figuració més descriptiva a una de més autònoma, on la literatura va servir-li com a model d’inspiració.

“Ciutats i paisatges” és la segona secció, on s’exhibeixen els seus primers anys a Sevilla. En aquest moment, la seva pintura va començar a evolucionar en obres de gran format, amb motius depurats que s’allunyaven del bigarrament inicial, tot prescindint del color, la textura, el clarobscur, la descripció i el simbolisme. Aquesta va ser una època de gran importància on va conèixer la galerista que l’acompanyaria fins a la fi dels seus dies: Juana De Aizpuru.  

Les seves estades a Marràqueix corresponen al tercer àmbit de la mostra, un període de canvi radical que va convertir-se en una de les seves etapes més pletòriques. Va ser en aquest moment on Claramunt va passar d’una etapa d’anàlisi a una de síntesi. Sens dubte, el pintor va convertir-se en un creador orientalista, així com ho havien estat Delacroix, Fortuny o Matisse.

El quart àmbit, titulat “Toro d’hivern”, consisteix en un conjunt d’obres entorn del motiu del toro abordat durant un període de 10 anys. En aquesta línia, cal assenyalar l’impacte que li va suposar la visita a les coves d’Altamira el 1988. Aquí l’esquematització pren tal rellevància que les pintures semblen realitzades per la mà d’un pintor primitiu.

“El queixal d’or” és una secció amb una sèrie de pintures que Claramunt va crear a partir del dolor de queixal que durant una llarga temporada li va fer la vida impossible. Unes obres inspirades també en els edificis que veia des del seu taller de Madrid i la lectura de La pesta d’Albert Camus. Una pintura que s’acosta al surrealisme.

El seu trasllat definitiu a Madrid va produir-se el 1989, acompanyat de Juana De Aizpuru i dels seus dos grans amics alemanys Martin Kippenberger i Albert Oelhen, que van ajudar-lo també en el seu llançament internacional. En aquesta etapa, Claramunt es convertia plenament en un expressionista abstracte conscient del seu final imminent. Aquesta secció titulada “Shadow Line” correspon a una exposició que l’artista va elaborar a Madrid en honor a la novel·la de Joseph Conrad.

La darrera secció és “Naufragis i tempestes”, que, de fet, dona nom a l’exposició. “Correspon als darrers compassos de la seva trajectòria”, afirma Susanna. El mar violent i tempestuós esdevé un element recurrent en el seu darrer espai plàstic, cada vegada menys literari, però més abstracte i mental. No obstant, l’aparició del mar és un element que permet posar un tancament circular a la seva obra, on figures dels seus orígens reapareixen de nou.

Tot i la fama internacional i nacional de què va gaudir, Claramunt no és avui un pintor conegut a Barcelona. És per això que la Fundació Vila Casas ha volgut retre-li un homenatge 22 anys després de la seva mort. Probablement, tal com apunten els comissaris, és una distància temporal suficient per haver-nos pogut allunyar del personatge maleït i acostar-nos de manera no contaminada a la seva obra. De singularitat i sensibilitat extrema, Claramunt és un artista que destaca per la seva creació extensa malgrat la seva curta vida. Finalment, i amb motiu de l’exposició s’ha editat un catàleg de les obres exposades amb textos dels seus dos comissaris i una transcripció del diàleg entre Claramunt i Kevin Power al Museo de Arte contemporáneo de Sevilla el 1986.