Museus i accessibilitat cognitiva

Seria bo de reservar unes hores per a les persones discapacitades perquè puguin venir als nostres museus

Maria Cacheda

Maria Cacheda

Gestora cultural amb perspectiva feminista

Tinc un fillol, el Lucas. Ara té divuit anys i és autista. Des de petit passejàvem i jugàvem junts per un parc, que era el seu favorit i que estava a tocar d’un museu. Des que va començar a caminar el Lucas corria pels diferents espais del jardí, sempre seguint els mateixos recorreguts i admirant les mateixes descobertes. Al final de l’itinerari del parc hi havia el museu. Entràvem, i mentre ens registraven al taulell ell ja començava el seu trajecte pels passadissos amples i blancs que et portaven a les diferents sales. S’ho mirava tot, però l’espai arquitectònic era el que més li agradava: les rampes, les escales, els passadissos i els sostres alts, tot atenuat per una llum càlida que entrava per les finestres altes o la llum interior projectada de manera uniforme. De vegades s’aturava davant d’algunes obres, sobretot les que tenien so i llums i aquell museu, com que era d’art contemporani, era estrany que no tingués alguna exposició temporal amb instal·lacions artístiques i audiovisuals.

Era un museu de províncies, l’afluència de gent no era un problema, poques vegades hi havia molta gent, per això el museu era un lloc estimulant per al Lucas. A mesura que es va anant fent gran, el temps que passàvem a dins era més curt. El museu va créixer en exposicions d’artistes reconegudes i amb això va incrementar els públics a poc a poc. A partir de llavors, el Lucas feia els recorreguts més ràpidament i expressava el seu malestar quan hi havia molta gent amb la seva manera de comunicar-se, que no sempre agrada a tothom, cridant i corrent. La cafeteria del museu va passar a ser el seu lloc favorit a l’edifici, estava a l’entrada i no calia passar per les sales; a més tenien les seves postres favorites i el coneixien, que cridés o bellugués no era impediment.

Cap als deu anys va deixar d’entrar a les sales i també a la cafeteria, els canvis de personal no li acabaven de fer el pes, per això ho explico en passat. Ara, quan passem al costat ja ni es mira l’edifici, passa de llarg seguint seu camí habitual. Ja no entra al museu.

Tot això ho detallo perquè vaig veure per les xarxes socials, que els supermercats Bonpreu i Esclat han reservat cada dissabte de 15 a 17 hores, dues hores “tranquil·les” amb reducció de la intensitat lumínica i acústica per afavorir la compra a persones amb autisme i hipersensibilitat sensorial. Em va fer pensar sobre el tema, ja que, molts museus ja tenen una llum tènue o poc soroll i altres fan activitats específiques per a aquestes persones de manera individual o amb el suport d’Apropa Cultura (@apropacultura). El seu grau d’implicació cada vegada és més alt i a Catalunya també comptem amb un grup de treball de Museus i Accessibilitat (@MuseusAccess) que treballen aquestes qüestions i fan reflexió contínuament de les accions i activitats que ofereixen i poden oferir aquests col·lectius i persones.

El Lucas no pot fer una activitat específica per a persones autistes en un museu, perquè el seu grau d’autisme és molt alt. No té habilitats socials cap a persones desconegudes i la seva manera de comunicar-se és cridant i amb alguns gestos que només coneix la família més propera, ni jo mateixa l’entenc moltes vegades. I igual que el Lucas hi ha moltes persones amb discapacitat cognitiva i sensorial, que voldrien, o que també tenen dret a gaudir de la visita d’un museu sense fer una activitat específica per al seu col·lectiu en qüestió perquè se senten més segures anant-hi amb les seves famílies o cuidadores.

La llei de 2014 d’Accessibilitat o el decret de 2013 que aprova la Llei general de drets de les persones amb discapacitat i de la seva inclusió social, volen garantir l’accés a la vida cultural i la igualtat de tracte a totes les persones amb discapacitat i el Pla d’Accessibilitat de museus i centres i espais d’arts visuals de Catalunya, així ho remarca. No només es tracta de fer activitats per a aquestes persones, sinó també de facilitar-los l’accés als edificis i col·leccions. Sabem que poder gaudir de l’art i la cultura és un element important per a la salut de les persones, i que millora la seva qualitat de vida, però no totes hi tenen un accés favorable. Reservar unes hores per a aquestes persones i avisar els col·lectius i les associacions de famílies amb discapacitat perquè puguin venir als nostres museus, seria un pas més cap a aquesta accessibilitat universal i inclusiva que volem per als nostres museus. Tenir-los en compte i convidar-los, i si cal, acompanyar-los i fer avaluació de com podríem millorar aquest accés als museus per totes aquestes persones que no poden fer activitats programades pel seu grau de discapacitat o preferències personals.

D’aquesta manera, el Lucas podria tornar al museu, el Jordi amb discapacitat cognitiva podria visitar el museu amb el seu germà Pere, o l’Anaïs amb discapacitat sensorial i amiga de l’Andrea podria gaudir d’una visita comentada al seu museu favorit.

Algun museu s’hi anima?

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació