Mor el pintor Isidre Vicens

Avui, en homenatge a Isidre Vicens -mort recentment als 97 anys-, recuperem una entrevista que li va fer Irene Tarrés l’any 2008 per la revista Enxarxa’t, quan el va visitar a casa seva al Barri Vell de Girona.

L’art no expressa el que és visible,
més aviat fa visible.
KLEE

Diuen que els impressionistes temien el negre; no el pintaven perquè per ells no existia a la realitat. N’hi ha força, de negre, als quadres d’Isidre Vicens. El que no hi ha, en canvi, són ombres –penso, mentre m’enfilo pels carrers empedrats de l’antic call jueu de Girona. Ara, als seus noranta anys, retorna als colors primaris de Montfullà, “sense grisos”, que són els dels seus orígens vitals i artístics. “Em torna a venir la manera de pintar que jo feia al principi”, diu, mentre m’ensenya el quadre en què està treballant al seu estudi. Enretira el cavallet perquè el sol de la tarda que entra a les golfes de l’hotel Bellmirall no malmeti la pintura encara fresca.

La passió de la pintura li ve de petit: “És el que sóc”, diu senzillament. Als sis anys va agafar el tifus i durant els sis mesos posteriors de convalescència s’imaginava figures estranyes tot mirant les bigues del sostre del llit estant. Més tard, quan va sentir parlar per primer cop d’Amèrica, un continent separat pel mar que tampoc no havia vist mai, s’estava hores i hores contemplant els núvols, on esperava veure-hi algun vaixell. Era un nen baixet i prim, introvertit i observador, que va decidir abandonar el col·legi quan, als vuit anys, va arribar a casa amb la mà inflada el primer i únic dia que el mestre el va castigar. Es va quedar a casa, a pagès, on “era completament lliure”, i en aquell entorn natural va aprendre primer a dibuixar que no pas a escriure.

Als tretze anys va començar a treballar a la fàbrica, on aprofitava els moments lliures per omplir amb traços de llapis racons de paret i caixes de cartró. Això va cridar l’atenció d’un altre treballador, que pintava, i el va dur amb el mestre Aguilera perquè li donés classes. Amb ell va aprendre molt, sobretot dibuix, durant els següents cinc anys. També va començar a anar a la biblioteca de Salt, on va llegir tota mena de llibres i on va fullejar revistes franceses que no entenia, però que contenien reproduccions de pintures dels impressionistes –francesos–, dels expressionistes alemanys i de l’anglès Turner, entre d’altres, que el van impactar.

Isidre Vicens té molta memòria i s’esplaia parlant dels anys d’infantesa. El seu primer record es remunta al dia que va néixer el seu germà petit, quan ell tenia dos anys i deu mesos i veia per primer cop la neu. Sembla que tingui els records ordenats en un fil que va descabdellant entre anècdotes i reflexions. Asseguts al sofà, de cara als seus quadres, anem bevent aigua durant l’entrevista; ell perquè se li asseca la gola “de tant xerrar” i jo per acompa­nyar-lo. L’habitació es va tornant vermella per la llum del sol cada cop més baix i se senten tocar sis vegades les campanes de la catedral quan se m’acaba la cinta de la gravadora. A partir d’aquest moment començo a transcriure frases ràpides a la llibreta, i la mirada de Vicens, ara més relaxada, es va allunyant, potser cap a algun dels seus espais pictòrics.

Més que per etapes, l’obra d’Isidre Vicens es podria ordenar en espais temàtics que corresponen a llocs reals on ha estat. “Només puc pintar el que he vist i sentit”, i per això ha anat a buscar les imatges que l’atreien. No hi ha figures humanes a les seves pintures sinó la petjada de l’home en el paisatge. La guerra va ser també un espai, imposat, del qual no li és gens fàcil parlar. Només tenia dinou anys quan el van mobilitzar: “Era un noi molt sensible que rumiava molt i que no m’havia barallat mai amb ningú”. El 1939, quan es retirava la seva brigada al front de Terol, hi va haver una gran matança al pas entre dos cims, però ell va sobreviure gràcies a l’estratègia que havia après a l’escola d’instrucció militar d’enfilar-se dalt d’una muntanya. “Per un rec petit em vaig escapar entre les línies de la trinxera i vaig córrer mentre sentia els soldats d’en Franco que sopaven i cantaven a pocs metres, fins que vaig arribar, encara de nit, a la carretera. Vaig entrar a una barraca on hi havia un noi molt espantat, plorant. Vam marxar junts quan clarejava però ja sentíem els tancs de lluny que s’apropaven. Ens van agafar però, encara sort!, sense el fusell a la mà perquè, si no, ja ens hagueren mort”.

Després de la batalla de Terol, però, el van tenir per mort durant dinou mesos i la seva mare el va plorar. Mentrestant, l’enviaven al camp de concentració de Bilbao, després a Màlaga i d’aquí a la presó de Girona, d’on va sortir el 1943 sense haver estat mai jutjat. Durant aquests quatre anys va fer molts dibuixos a llapis que se li quedaven quan ingressava a cada presó, excepte els que va fer en una llibreta que es va poder amagar a la roba. Es tracta, potser, de l’únic espai de l’obra d’Isidre Vicens on la figura humana n’és la protagonista, tot i que “no dibuixava la part tràgica, sinó la psicològica”.

“Em vaig refer a Montfullà. Durant tot un any només vaig menjar coses bullides. I al cap de nou mesos d’haver arribat vaig fer un quadre que, crec, és el millor que he fet mai”. Es va reincorporar al seu art i va substituir el carbó pel color. El 1954 va començar a donar classes de pintura però “el món havia canviat, jo ho intuïa, i aquí no hi havia cap llibre per ensenyar pedagogia de la pintura”. El 1956 va decidir anar-se’n a París on “se’m va obrir el món. Vivia en un hotel barat, llegia i aprenia molt. Només al primer any vaig fer trenta-cinc quadres i dibuixos a pilons”.

Se li humitegen els ulls quan recorda la primera vegada que va ser davant d’un quadre de Van Gogh i es va atrevir a tocar-lo una mica, emocionat. “En Van Gogh el comprenc ben bé; és mentida que fos boig. Va passar molta gana i es perd el sentit quan passes gana. Recordo que una vegada menjant sopa de pa a la presó em vaig pensar que el pa era carn i estava convençut que en menjava, de carn. Neuròtic sí que ho estava. Però la pintura de Van Gogh té un sentit religiós que fa que, en una còpia de qualsevol dels seus quadres, es perdi la part espiritual”. Hi ha també misticisme en els ocres dels camps llaurats de Castella i dels Monegros o a les estepes blavoses de les Alpujarras andaluses que pinta Vicens. La terra es menja el cel com si la realitat més immediata s’imposés a l’horitzó. “El misticisme que he pintat als quadres ve de mi i no té res a veure amb la religió. Tinc una tendència pels paisatges desèrtics. Encara que sempre m’ha quedat la recança de no haver-hi anat, m’atrau el desert i la classe de vitalitat que hi ha”.

Des que es va instal·lar definitivament a Girona, tot i que a Catalunya ha trobat també motius pictòrics, no ha deixat de buscar aquest desert en altres paisatges d’Espanya. “M’han interessat molt els Monegros. He sentit a la pell els colors cendra d’aquests llocs. Al matí m’emportava tres pomes, dos plàtans i una ampolla d’aigua i no tornava fins al vespre. M’asseia allà, escoltava els ocells, les serps, les rates… Hi ha molta vida que no veus si no et pares a escoltar-la. Hi ha un moment que el paisatge, durant cinc minuts, és una meravella: el vent, els núvols que corren, la terra quieta… i quasi sents la fressa de la terra”. La terra també parla de les condicions de l’home que hi viu. Els camps llaurats o les cases de La Chanca, a Almeria, suggereixen l’humanisme d’una mirada que reposa en uns colors i en fa uns altres. Són com les marques de guix fetes per nens a les portes tancades o com els arbres cremats: una petjada més del temps.

“La pintura, l’has d’estimar”, conclou. “Els expressionistes no respectaven la interrelació que hi ha en el color. I els impressionistes tampoc l’estimaven del tot, el color, ja que no utilitzaven el negre. La pintura, si l’estimes i la comprens, és com fer un petó natural a una noia. Si no saps la teoria dels colors, els colors se’t resisteixen; però quan la coneixes sembla que el color vingui amb tu. Jo he estudiat molt la teoria del color, però continua sent un misteri”.

Quan surto de la casa d’Isidre Vicens ja és fosc. El color del cel ha canviat en poques hores. Miro amunt i penso en la por dels impressionistes i en la idea subjectivista de Klee. Potser el fet que existeixi o no un determinat color a la natura és irrellevant si la nostra pròpia mirada intuïtiva acaba interpretant la realitat. Vicens, que ha dedicat la vida a l’art, no ha deixat de cercar l’expressió d’aquest misteri. Baixo les escales del Carrer de la Força mentre sonen vuit campanades. És negra nit.

Article publicat a la revista Enxarxa’t, editada pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona, la primavera del 2008.