Mor l’artista Jordi Fulla als 52 anys

Jordi Fulla, igualadí, ha mort sobtadament avui

Jordi Fulla (Igualada, 1967-2019) ha mort sobtadament aquest dimarts, 16 d’abril. Destacat artista de la generació dels noranta que ha reivindicat la pintura des d’una mirada conceptual, Fulla ha esdevingut un prolífic creador del panorama artístic contemporani. Amb les exposicions en curs Llindar i celístia al Museu Can Framis i Primera pedra a Cal Pal (La Cortinada, Andorra), la seva mort inesperada coincideix en un moment de maduresa i màxima projecció creativa. Dijous passat, Pere Antoni Pons va participar en un col·loqui amb Fulla i Isidre Manils a Can Framis. Recordem aquí les línies de la seva intervenció, acomiadant-nos de l’artista com a ell li agradaria: parlant d’art.

1) Hi ha una frase de Mark Rothko que, des que la vaig llegir, m’ha estat molt útil per aprendre a mirar bé l’art –en especial, això que hem convingut a anomenar art contemporani. Aquesta idea d’aprendre a mirar bé l’art pot sonar una mica estranya, però en realitat la majoria de gent que entra a un museu, sobretot –hi insisteixo– a un d’art contemporani, sol sentir-se desconcertada: no sap com mirar allò que té davant, ni tampoc què pensar-ne ni com relacionar-s’hi. Per això, en part, hi ha tanta necessitat de textos, de discursos, de manifestos que acompanyin les obres.

Això és el que diu la frase de Rothko: “Una obra d’art no és la reproducció d’una experiència, sinó que és una experiència”. És a dir, tu davant d’aquesta obra d’art has de sentir, pensar i veure unes coses que no pots sentir, pensar ni veure enlloc més. Si dic que la frase m’ha estat útil és perquè em proporciona un bon criteri avaluador: les obres que fan que l’art em resulti una experiència única són, gairebé invariablement, més riques, més valuoses, més excitants, que les que no.

Una de les grans virtuts –potser la gran virtut– de l’exposició Llindar i celístia, de Jordi Fulla, és que, a partir d’un discurs artístic que es concreta en pintures, en escultures (o en “escultures pictòriques”, com molt bé diu Natàlia Chocarro en un dels textos del catàleg) i en instal·lacions, aconsegueix crear un espai físic, sensorial, mental i, per tant, també moral, únic.

Retornant a la idea de Rothko, és un discurs que proporciona una experiència singular des d’un punt de vista estètic, escenogràfic, expressiu i filosòfic. Això vol dir que l’espectador que visiti l’exposició de Can Framis veurà, sentirà, pensarà i se sentirà induït a evocar unes coses que, tal com deia abans, no podria veure, sentir ni pensar enlloc més.

2) L’art modern es defineix pels contrastos, per unir elements aparentment antagònics que de cop resulta que no ho són, o que si ho són resulta que poden conviure en una relativa (més o menys plàcida, més o menys bel·licosa) harmonia. No sempre és així, és clar –l’art modern es defineix perquè no hi ha res que el defineixi unívocament o formulàriament–, però diria que sí que ho és força sovint.

Una mica qui va obrir aquesta porta va ser la poesia de Charles Baudelaire (tot i que hi ha antecedents a balquena: Balzac, Shakespeare, Cervantes…). A Les flors del mal, Baudelaire tractava temes escabrosos i suposadament bruts amb un formalisme perfecte, mesclava l’horror i la bellesa, els àngels i els dimonis, el bé i el mal, com si fossin part de la mateixa realitat (perquè són parts de la mateixa realitat), es fixava en l’individu modern i en la seva singularitat irreductible però també en la multitud anònima i engolida o desdibuixada pel magma de la gran ciutat, expressava el caos moral i afectiu del món però paradoxalment ho feia a través d’ordenadores i insòlites associacions i correspondències…

L’art de Jordi Fulla no té res a veure amb Baudelaire –beu de la realitat natural i no de la urbana, és més meditatiu i contemplatiu que expressiu, no és escabrós ni violent sinó més aviat introspectiu i serè–, però sí que, d’alguna manera, també es defineix a base de potents contrastos.

Prenent com a punt de partida les cabanes de pedra en sec, Fulla construeix la seva obra a partir dels següents contrastos: entre la duresa de la pedra i la impalpabilitat de l’aire i de la llum; entre el que en principi fa nosa i és perjudicial –els terrenys pedregosos, les pedres que fan impossible treballar bé els camps i cultivar-los– i la capacitat humana per capgirar el que és advers i donar a aquelles pedres hostils una utilitat (cabanes, marges, etcètera); entre el món de l’interior de la cabana i el món que en queda fora; entre la memòria còsmica, primordial i ahistòrica d’una natura que és allà des de sempre, i la memòria humana, concreta i efímera dels homes i les dones que hi han viscut i s’hi han enfrontat i ara ja no hi són; entre la duplicitat inquietant d’allò que és un habitacle i per tant protegeix dels embats de la intempèrie però que alhora també tanca i pot ser asfixiant i resultar claustrofòbic…

3) L’escriptor i crític d’art Guillem Frontera té una frase que diu: “La tradició sobretot és important per als que no són tradicionalistes”. Tenint en compte que avui ja no hi ha cap artista més o menys seriós que sigui tradicionalista (en el sentit clàssicament tronat i estantís que associem a l’adjectiu), això vol dir que és fonamental per a tots els artistes conèixer la tradició. Saber què s’ha fet abans que ells apareguessin. I conèixer com s’ha fet. Per no repetir-ho, per continuar-ho amb variacions pròpies. Diria que Jordi Fulla és un artista que coneix bé la tradició –i conèixer-la bé és tot el contrari de ser mimètic o de fer-ne seguidisme–. En aquest sentit, em sembla que una bona manera de mirar bé l’exposició Llindar i celístia és interpretar-la com un abordatge singular a un dels gèneres tradicionals de l’art: el paisatgisme. El que fa Jordi Fulla és agafar un paisatge poblat per cabanes de pedra en sec, com tants n’hi ha arreu de Catalunya i de la Mediterrània, i deconstruir-lo: el reformula donant-li un aire gasós o com evanescent, el desmunta, l’essencialitza, el trosseja, el reinventa (agafant els buits de les portes i les finestres de les cabanes i donant-los una entitat física escultòrica)… El resultat és –vet aquí un altre contrast– alhora topogràfic i poètic, cerebral i místic.

4) Un altre dels aspectes més significatius de l’exposició és que l’artista, immers com estem tots en una època tan sobresaturada d’imatges i informació i tan escandalosament i atropelladament barroca –la postmodernitat que nosaltres vivim no deixa de ser un barroc sense Déu i amb frenesí químic i tecnològic–, hagi optat per construir el seu discurs creatiu a partir d’una realitat tan atàvica i essencial com la de les cabanes de pedra en sec. Les cabanes de pedra en sec es caracteritzen per ser uns habitatges modestos però duradors, espectaculars i bells per la seva complexitat austera i per la seva rotunda resistència. Són uns habitatges, també, on, tot al llarg de la història, bàsicament hi ha viscut o s’hi ha refugiat gent amb unes vides difícils i esforçades: pagesos i pastors. Lluny d’espectacularitzar el tema perquè encaixi en les demandes del món actual, però lluny també de treballar-lo d’una manera literal i òbvia i antiga, Fulla pren el motiu de les cabanes de pedra en sec i hi practica variacions extraordinàriament creatives però no sofisticades, que fan pensar en una mena de minimalisme enriquit, dens de significat i d’expressivitat, però també amb una base conceptual, que reflexiona sobre assumptes tan eteris, abstractes i crucials com la naturalesa d’allò material i d’allò immaterial, o com la relació entre el temps històric, humà, i el temps natural, còsmic i transcendent.

5) Última nota. Les exposicions fetes amb la intenció de construir un discurs estètic i filosòfic global i coherent tenen un perill: que negligeixin l’entitat singular de cada una de les obres i que només siguin apreciables i valuoses com a conjunt, tenint en compte la seva totalitat. Dic que és un perill perquè, en realitat, les exposicions bones de veritat són aquelles que, més enllà de funcionar com un tot compacte i significatiu, també ho fan peça a peça. Una altra virtut de Llindar i celístia és que compta amb diverses obres que, extretes del context expositiu de la mostra i agafades autònomament, són esplèndides.

Destaca un enorme acrílic sobre tela i paper titulat Canviar de lloc. S’hi veuen tres fileres de pedres –setze pedres en total– que semblen ordenades sobre un terreny abstracte o sobre unes prestatgeries invisibles. D’una subtil però persistent capacitat suggeridora, l’obra és un prodigi tant en termes compositius com d’equilibri cromàtic. Ni que fos només per contemplar aquesta obra, ja valdria la pena visitar l’exposició. Però tota l’exposició val molt la pena.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació