Monet i la llum de la natura

A Els dos remordiments de Claude Monet (LaBreu edicions), gràcies a la traducció de Ferran Ràfols Gesa, podem llegir l’esplèndida narració de Michel Bernard (Bar-Le-Duc, 1958), que recrea la figura del gran Claude Monet, el pintor impressionista per excel·lència, potser el més pur. Amb talent literari, Bernard ha confegit un sensible retrat de l’artista nascut l’any 1840, tot introduint-se en la seva mirada plàstica. Mirada amb què a través de l’amor a la vida manifestada en la natura el pintor Monet va travessar les capes de la realitat fins a arribar al nucli, a les partícules elementals de la llum. Amb tenacitat en el seu treball pictòric, Monet va traslladar la immaterial, però visible llum, a la materialitat de les seves teles per tal de captar-la a diferents hores del dia en un punt determinat. Materialitzar l’esperit tot espiritualitzant la matèria, vet aquí l’art de Monet.     

     Per aquest motiu, la pintura de Claude Monet és una pintura amb ànima, per més que algunes de les obres pintades al seu taller i al jardí de la seva casa a Giverny puguin semblar decoratives. Per desmentir-ho cal evocar el que la memòria visual retorna a la retina: els nenúfars de Claude Monet, els lliris o flors d’aigua que s’entremesclen en cascades d’àtoms de llum que es fonen en un món líquid i aeri, tal com el veia i sentia Monet. Reverberant en la seva tan fràgil com rotunda presència, aquestes flors delicades i l’aire blau i groc que sembla que respirin, ofereixen una imatge de la creació del món. Al Museu de l’Orangerie, on van ser col·locades les grans teles regalades a l’estat francès per part de Monet, no s’hi veu una pintura estàtica, ornamental, ans al contrari: s’hi veu una visió plàstica de la llum i de l’aire en subtil moviment, com devia ser a l’aurora de l’existència. No en va aquest conjunt d’obres de Claude Monet ha estat anomenat la Capella Sixtina de l’Impressionisme.

     Com es desprèn de la vida reconstruïda a través de la paraula per part de Michel Bernard, Claude Monet va ser un enamorat permanent. En primer lloc de la seva primera muller, Camille Pissarro, model en tants dels quadres de la seva primera època, i pintada fins i tot en el seu llit de mort en una tela que corprèn per com el pintor és capaç de fer veure ingràvid un cos marmori, difunt. Tot i el seu caràcter fort, d’humor desigual i de poques paraules, Monet era amorós amb la família, tant com era molt amic dels seus amics i col·legues de gremi. Pintor de gran èxit que va arribar a ser molt ric, no sempre va ser així. Michel Bernard explica episodis de grans dificultats econòmiques, moments en què no podia pagar les pensions o les cases llogades on vivia. El caràcter, i fins i tot l’estil artístic, es forgen a través dels talents, però també del que es viu. En la biografia de Monet s’han de comptabilitzar dues guerres ben cruentes i les doloroses pèrdues de persones molt estimades. I, no obstant això, la pintura de Monet es presenta als ulls de l’espectador havent destil·lat els drames existencials fins a concretar-se en un elixir de bellesa.

És com si l’alè vital que respirem anés absorbint els treballs d’uns i altres artistes al mateix temps que en sembra la llavor

     L’art de Claude Monet va ser molt admirat ja en el seu temps. No va ser el típic pintor incomprès, tot i que el seu projecte artístic va ser trencador i iniciador d’un nou llenguatge plàstic, si bé no va apartar de la seva memòria visual l’art lumínic i expressiu de J.M.W. Turner, que sens dubte el va influir. Així, i com en una llarga cadena, també en els ulls de Monet s’hi van emmirallar les noves generacions de pintors, fins i tot pintors que no van conèixer la seva pintura fins molt més enllà d’haver iniciat la seva, com ara Joaquim Mir, que no va anar a París com tants dels seus col·legues i, per tant, no la va veure fins molts anys més tard, fins que no va ser exposada a Barcelona.

     Cal observar un fenomen al respecte. És com si l’alè vital que respirem anés absorbint els treballs d’uns i altres artistes al mateix temps que en sembra la llavor, i és així com de forma natural, sense cap influència, els artistes s’agermanen en un moviment que els pren i fecunda, si bé cadascú el manifesta segons el seu estil. Això explica que la mort de Claude Monet fos molt sentida pels qui, fos quina fos la seva proposta artística, estimaven l’art del mestre.

     Claude Monet, el pintor de rostre i posat venerable, va morir el 5 de desembre de 1926. Tenia 86 anys i la seva aura havia travessat fronteres geogràfiques, artístiques i espirituals, com es pot deduir d’aquesta anècdota significativa que el pintor i gravador Enric-Cristòfol Ricart, amic de Joaquim Mir en els seus dies vilanovins, recull al llibre de recent publicació, Quaderns Kodak (Punctum): «Ha mort el gran pintor Claude Monet (…) aquest matí abans de les nou [Mir] ha telefonat. He agafat el cotxe i he anat a trobar el ménage Mir a Canyelles. A l’hora de l’àngelus, gorra en mà, hem resat un parenostre per en Monet. En Mir davant la tela ha dit el parenostre mirant fit el seu treball i qui sap què devia pensar en aquell moment ple d’emoció. Ahir nit va resar-li un parenostre –em diu la seva dona- tot demanant poder tenir una vellesa com ell i trobar-se a l’altre món. S’ho mereixeria», diu Ricart. No va poder ser. Després de la guerra, i en base a una denúncia anònima, al pintor Mir el van acusar de «desafecto al régimen». El van tancar uns dies a la presó. Quan va sortir, la seva ànima d’artista s’havia neulit. Es va posar malalt i al cap de poc va morir. Claude Monet, en canvi, va tenir una bona mort, a dir de Clemenceau, l’amic polític que el va acompanyar fins a l’últim moment.