Moisès Villèlia: entre fustes

La galeria Marc Domènech acull l’exposició Moisès Villèlia. Fustes. 1954 – 1992 en la qual es vol posar llum a la producció escultòrica més desconeguda de l’artista català, centrada especialment en l’ús de la fusta, i que al llarg dels anys hauria quedat relegada a un segon pla. 

Moisès Villèlia (1928 – 1994), pseudònim de Moisès Sanmartí i Puig, esculpí els camins de la llibertat creativa i trobà en el món orgànic del bambú, la canya, els filferros, les fustes i tants d’altres materials, el elements que configurarien el seu cosmos artístic, sempre innovador i personalíssim. La formació sota les ordres del seu pare, un ebenista experimentat, seria la base sobre la qual Villèlia construiria en endavant la seva obra. Una herència que interioritzaria i que li permetria, en un acte de curiositat però no de rebel·lia, el canvi de paradigma. 

Així doncs, pels volts dels anys cinquanta, Villèlia es llençà, després d’una primera etapa figurativa, a una escultura de caràcter abstracte que ràpidament sorprendria a crítics com Sebastià Gasch o Josep Mª de Sucre i entraria de ple en els annals de l’art d’avantguarda. A partir d’aleshores Villèlia convertí l’espai en reducte poètic i començà a alçar escultures que parlaven els codis de la sensualitat i s’enfilaven lliures en introspecció i misteri per vorejar el buit.

Les seves estades a Sudamèrica, concretament a Quito i Buenos Aires, suposarien una obertura creativa que assumiria i, en clau de volta, faria deutora la seva obra. El resultat seria una escultura volàtil i equilibrada que l’artista repassaria amb exigència i que sotmetria magistralment a la llei dels contrapesos. Villèlia construeix sovint escultures que s’alcen com llances i arrossegades per impulsos tribals perforen l’espai amb un tall net. 

Igualment, Villèlia apostà pels muntatges i la creació, a través d’entramats matèrics, d’universos singulars que a vegades vinculava amb el joc i que si bé atemptaven contra el dogma de la lògica formal aspiraven a arribar al sentit profund de l’objecte i, en definitiva, a les arrels de tota cosa.

Al llarg de la seva trajectòria, Villèlia tocà molts materials perquè en el fons fou experimentador de la matèria que anà a la recerca incansable de les seves possibilitats. Però tot i així sempre tornà a la fusta com qui torna a casa després de molt temps de voltar món per recuperar la brúixola i el nord que ha desat en algun lloc que no recorda. Amb tot, la seva escultura es fon en l’espai orgànic que li és propi i, emmarcada pel silenci que habita, és més nua com més pensada.