Miravisions, o la veracitat dels miratges

Crònica de tres dies i dues nits al MiraVisions, la jornada del fotoperiodisme a Catalunya que organitza La Mira

A les Garrigues, entre Juneda i Castelldans, hi ha un camí polsós, amb oliveres a banda i banda, que mena a un mas al capdamunt d’un tossal. Les oliveres tenen l’escorça voltada de terra, fent un volcà petit. Les branques són com una explosió quieta. Potser només les fulles gosen de tremolar un bri: tenen la dèria del girar-se, ara verdes, ara platejades. Hi passo, per aquest camí, perquè va a morir-se al Mas de Miravall, i a dintre, avui, hi ha Pilar Aymerich, Emilio Morenatti, Jordi Borràs… S’hi fa, aquest cap de setmana, el MiraVisions, la jornada del fotoperiodisme a Catalunya, organitzada per La Mira, que dura tres dies i dues nits.

Pilar Aymerich a Miravisions
Pilar Aymerich a Miravisions

Hi haurà taules rodones, converses, tallers de fotografia amb dron, concerts i el lliurament del Premi Miravisions de Fotoperiodisme per aquelles fotografies que hauran sabut il·lustrar millor el 2020. Un premi ple de ramificacions generoses: amb tres professionals i tres estudiants guardonats, i tres mencions especials. El primer premi de la categoria professional serà per la fotoperiodista Mireia Comas, per l’obra “Atrapats”, publicada a La Directa, que mostra la quotidianitat aspriva de dotze joves durant les primeres setmanes de confinament estricte en una nau abandonada dels suburbis terrassencs. Totes les fotografies premiades evoquen les mil cares de la pandèmia. I totes fan tremir: per la duresa dels fets, pel tel de bellesa que cada fotògraf hi ha sabut deixar caure a sobre. Les obres es poden veure al Complex Cultural de Juneda fins al 28 de novembre. I fins al gener al Palau Robert de Barcelona. A les sales paral·leles s’hi han inaugurat, també, les exposicions Pilar Aymerich: fotografies d’una època, retrats amb nom propi i Catalunya any 0. Veure el virus, de Jordi Borràs, amb una Catalunya de paisatges buits, de llars lentes, plenes d’escenes a frec de mort , a frec de vida. Sempre enllà d’una porta mig oberta.

I ara el camí comença a enfilar-se i un pagès em diu bon dia i m’explica que els troncs de les oliveres s’enterren perquè no treguin llucs, que així no els han de tallar. Per arribar-hi cal fer cinc quilòmetres de bicicleta sota un baterell de sol, rengleres d’olivera-arbust, un magraner que ja vermelleja. Passo pel camí com qui passa per un somni i sap que ho és: expectant, amb el seny ofert al miratge. Si algú em veiés quan em veiés no ho diria, que vaig a “la jornada del fotoperiodisme a Catalunya”. Aquest és el miratge. I aquest és el subtítol curosament triat. I és que a prop d’un poble de totxana ataronjada de Ponent hi ha un acte que no és ni autoreferencial, ni menor, ni provincià: és nacional. El miratge és fer una cosa que hauria de ser normal com si ja fes centúries que ho fos. Com dirà Francesc Canosa, director de La Mira: “Juneda també és el missatge”. El missatge d’aquesta jornada de fotoperiodisme que vol fer rasa Catalunya, tota ella focus i font. Que per arribar-hi, doncs, s’hagi de passar per força per aquest camí terrós ponentí és, segur, un dels petits actes d’amor latent més bells que han passat darrerament al nostre país. 

Arribo al mas, fet de parets entapissades de geranis. M’assec en un pedrís i un noi em demana, abans del nom, d’on vinc. I aquesta és una de les preguntes que més s’intercanvien, d’entrada. D’on véns, i quin ha estat el teu petit periple personal per arribar fins aquí, i que quina carretera has pres, i que a quina alçada has parat a fer el cafè… Primer no me n’adono, però a poc a poc em dic que avui tothom ve. Perquè a Ponent, encara, s’hi va; a Barcelona (i qui diu Barcelona diu a-gairebé-tota-la-resta-de-Catalunya), encara que no s’hi visqui s’hi és una mica sempre, en l’imaginari col·lectiu mal aviciat que gastem. M’adono que, quan de tant en tant algú d’un mateix lloc es troba, salta aquella petita guspira de joia que s’encén quan, en terra estrangera, dos compatriotes poden parlar entusiàsticament, per fi, en la seva llengua materna. Com si ens haguéssim anat a trobar per atzar en un gratacel de Massachussetts, sota una palmerar de Vanuatu. Però com que no és així, com que som, de fet, a casa, la guspira s’apaga, en un llampurneig ridícul. I veiem, ficats en el fangar d’aquesta exageració trista i grotesca, com encara no sabem somniar completa la nostra pàtria tan petita. Aquesta manera de procedir, en un poble de les Garrigues, no hauria de tenir cap sentit entre catalans. Sí, sóc a davant d’un acte inconscient d’autoodi d’efecte mirall. On tothom queda, alhora, folkloritzat. M’adono que els passavolants d’aquesta jornada necessiten, per no anar a les palpentes, saber d’on ve cadascú sobretot perquè som a Ponent. És com si evocar el camí fet fos imprescindible per tornar a perfilar-nos una identitat plena, la catalana, que arribant a prop de Lleida hagués quedat lleument difuminada. I això deu passar perquè Lleida està difuminada, que vol dir gairebé esborrada, en l’imaginari general; sempre una mica colgada de boira, com si a sota de la boira no hi hagués altra cosa que boira encara, i més boira. I em dic que fer que passin coses culturals altes, no autoreferenciades, en llocs arraconats en el mapa imaginari col·lectiu, com si s’hi fessin sempre, té una pàtina d’heroïcitat murmurada que cal reconèixer, imitar i aplaudir. És un xarop.

Pilar Aymerich i Mònica Terribas al MiraVisions | Foto: MiraVisions
Pilar Aymerich i Mònica Terribas al MiraVisions | Foto: MiraVisions

Escolto els primers ponents que van passant, l’un darrere l’altre, per un escenari bonic, fet de cadires suaus de color mostassa i una M i una V farcides de llumenetes, i penso, en aquest esclat d’or, en aquelles paraules del discurs jocfloralesc de Josep Carner, l’any 1948, a París: “Voldria que guardessin [les generacions a venir] l’aspiració vigilant, mai del tot no satisfeta, vers l’excel·lència. […] Demano l’enduriment de la crítica, demano l’extinció dels últims rastres possibles d’una benevolença provincial, que és un afront tan perillós, si fa no fa, com la mateixa persecució.” I avui, aquestes paraules, són bandera que glateix. “Fem coses allà on mai no es fan coses perquè creiem en el país. I ningú no té l’hegemonia de les fotografies”, dirà Canosa. I després d’això tot ho sentiré de lluny; filtrat enllà de l’eco eixordador d’aquest “creiem”, que durà una cua de veracitat molt llarga. Em semblarà veure-hi, en cada replec de cada lletra d’aquest mot, un batec de fe, un batec d’obediència.

Pujo a la cambra on dormiré i així sé que el mas és un laberint amable, que fa olor de ciri nou i de fusta vella, i aquella olor fresca de les estances quan hi ha passat un cop de vent. Tornant veig, a l’altra banda d’una porta, la Pilar Aymerich que passa. I m’ha semblat que passava un gat menut i lleuger i serpentejant, amb una punta de misteri a la cua. Em dic que deu ser exactament així amb la càmera a la mà. I la veig, fent-se fonedissa al cor de les manifestacions dels anys setanta, a Barcelona, o en els bullicis contra la guerra del Vietnam, a Londres. Ara topo amb la Magda Gregori, redactora en cap de La Mira, i sento que explica a algú que la cerca i que no la troba, i que la conversa entre Aymerich i Mònica Terribas ha de començar d’un moment a l’altre. Pilar Aymerich hi és i no hi és. Ara, i quan ha de fer fotos. I la conversa, finalment, comença. La sala és plena i silent. Fins i tot, si hi ha un escarabat, es deu haver aturat per no fer crepitar el terra. És perquè Pilar Aymerich, mirada de menta, ànima de vellut, ha pujat a l’escenari.

Només cal sentir-la enllaçar quatre frases per adonar-se de com tota ella és feta de principis ferris. “Si no vols fer una cosa, dius que no i prou. Jo sempre he estat freelance per poder tenir llibertat. Per exemple, sempre m’he negat a fotografiar gent de dreta. No la vull fotografiar. Què podria dir a algú de dreta? Em sap molt de greu que existeixis?” Explicarà que, tot i que ella no diu mai que “dispara” sinó que “pesca” fotografies, fer una foto és sempre un acte furtiu, delicadament violent. “Tu engoleixes, t’emportes alguna cosa de l’altra persona. Per això, en les sessions de retrat, hi ha un moment de seducció, i és lent. Treballes per crear un ambient. Una sessió de retrat és un confessionari. I no pots ensenyar les fotos a mitja sessió perquè trenques l’ambient que has creat. Jo sempre dic que no puc ensenyar les fotos al moment per un problema tècnic, que evidentment no és veritat.” I quan diu tot això és una fetillera bona. Una bruixa que fa trucs de fireta en favor de captar la veritat més clara.

A les sessions de retrat, en certa manera, aquesta ombra d’ànima que queda per sempre en la foto és, doncs, a mitja veu, demanada. Una mica guanyada a canvi de paciència. Aymerich explica que va haver de parlar molta estona d’orquídies amb Mercè Rodoreda abans que ella no deixés retratar-se. “I em va dir: Deixo que em fotografiïs perquè ja veig que no em faràs mal.” Rodoreda devia saber-ho, és clar, això del bocí d’ànima robat per sempre. I que arrencar bocinets d’ànima, si no es fa amb cura, pot fer més mal que arrencar un queixal. I devia saber, també, que Aymerich ho sabia. I que devia ser per això que sovint, per fer fotos, duia guants. I va ser així com va pessigar una engruna d’ànima a Rodoreda, a Lola Anglada, a Lluís Llach, a Pere Calders, a Tísner, a Maria Aurèlia Capmany, a Pere Quart, a Neus Català, a Amat-Piniella, a Joan Brossa, a Francesc Pi de la Serra… Un darrere l’altre, i cadascun com un carreu que bastia una època. En blanc i negre. En gris i roig.

I tot d’una Aymerich parla d’un abisme que no es veu. Parla de com els personatges de la cultura catalana exiliats, que per als joves com ella no eren altra cosa que noms alats al llom d’un llibre, éssers encara vivents d’una empresa desfeta dels quals ningú no parlava en veu alta, que fantasmejaven en alguna terra imprecisa, que el silenci i l’exili havien convertit en mites, “llavors, tot d’una, després de la mort de Franco, a molts d’ells te’ls podies trobar pel carrer, prenent un cafè en un bar”. Tornaven, a poc a poc; i eren de carn, d’identitat definida. Existien. I aquella letargia cultural catalana de frontera enllà es tornava, per fi, inesperadament, carnosa. Fotografiable. I això és l’abisme. El miratge del mite vaporós assegut en una taula de cafè al carrer de casa teva. El mareig de la certesa del miratge. I devia ser, una mica, com si Ovidi hagués arribat un dimecres, per exemple, a Roma, després d’uns quants anys amargs a Tomis. Com si Dant s’hagués tornat a passejar cantussejant pels carrers de Florència després d’uns quants anys de desterrament. 

“Per fer fotos m’empescava moltes coses. Un dia la Montserrat Roig va tornar d’entrevistar en Josep Pla tota indignada, perquè li havia dit allò de les cames. Allò que tenint unes cames boniques com les tenia, no li calia pas escriure. Llavors me’n vaig anar a fotografiar-lo, al mas de Llofriu, amb l’excusa de dur-li uns llibres. Va sortir la masovera i em va fer passar. Me’l vaig trobar reclinat en una cadira, amb aquella boina, com un pagès. M’havia posat una minifaldilla expressament, perquè li havia etzibat allò a la Montserrat (riu), i li vaig dir que era una gran admiradora seva. I així li vaig poder fer les fotos. Quan em va demanar pels llibres li vaig dir que els anava a cercar al cotxe. Quan vaig travessar la porta vaig apretar a córrer i ja no em van veure mai més.” La fotografia, doncs, com una suau venjança. Com un sainet casolà. “Haver-me dedicat al teatre abans de dedicar-me a la fotografia em va servir moltíssim. Perquè sovint havia de fer un paper per aconseguir tenir la fotografia de qui volia, però també per preparar la posada en escena. Jo crec que les fotografies, fins i tot fent fotoperiodisme, cal preparar-les. Els fotoperiodistes garbellem, en aquesta actualitat plena de clics, les imatges que han de romandre”. Roig i Aymerich, que s’havien conegut a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual quan encara no tenien divuit anys, van fer de parella periodística per Serra d’Or durant anys. “M’anava molt bé treballar amb la Montserrat. Ens retroalimentàvem. Primer ella feia l’entrevista i jo podia conèixer, des de la rereguarda, el personatge. Després jo feia les fotos i ella ocupava el meu lloc. Deia que l’estona que jo feia fotos ella acabava de fer-se una idea completa de l’entrevistat, d’una manera més distesa”.

L’entrevista s’acaba i veig Pilar Aymerich fent-se petita, petita, enllà d’un reguitzell d’oliveres. I les oliveres se l’empassen i me’n vaig, ara sí, a Lleida. Vull anar al Museu de Lleida a veure l’exposició Art Primer. Artistes de la prehistòria, que s’ha inaugurat aquest matí, i que és un viatge a la prehistòria, als orígens del primer art visual narratiu. Però anar al Museu de Lleida no és mai plàcid, perquè empeltada a cada paret, socarrada sota cada focus, hi ha la memòria vivíssima de l’espoli constant d’obres, o de l’exposició convulsa de Santiago Sierra amb les fotografies dels presos pixelats… Sota la boira, a Lleida, no hi ha més boira. Hi ha, per exemple, un búnquer-museu, nucli d’una resistència no pas local. I això, que a vegades ens costa de creure, a l’altra banda de la frontera, ho tenen molt clar.

Jordi Borràs presenta la seva exposició al MiraVisions | Foto: MiraVisions
Jordi Borràs presenta la seva exposició al MiraVisions | Foto: MiraVisions

I capvespreja quan torno pel camí de les oliveres. I diria que em passa un mormol d’àngel a la vora i que fa, amb versos de Màrius Torres: “Déu meu, i que olorosa la terra d’aquet món!” I mentre l’Heura Gaya canta em trobo en Jordi Borràs, cap de fotografia de La Mira i capità fotogràfic dels darrers embats històrics pels carrers de Catalunya, i li demano, una mica impensadament, tot això:

Sempre fas servir la càmera com una eina política? 

El meu avi va estar sempre molt marcat per la política, va fer la guerra, va estar a la batalla de l’Ebre, a l’exili, en camps de concentració francesos, va estar cinc anys a la presó. Els meus pares es van conèixer a la manifestació de l’assassinat de Puig Antich… Hi ha aquest vincle personal lligat a la política, que no a la militància, que només és una eina. I sí, la meva militància és la meva càmera. Que és una eina de transformació social.

De transformació social universal?

L’àmbit territorial en què em sento identificat són els Països Catalans.

Quan et va caure una càmera a les mans?

Jo sóc il·lustrador, la fotografia va arribar més tard. Però no me n’he anat mai a fotografiar ocells, per exemple, que també és molt bonic… Jo, quan vaig agafar la càmera, me’n vaig anar a les manifestacions, vaig fer fotoperiodisme sense decidir que volia ser fotoperiodista. Amb els anys vaig tancar la paradeta de la il·lustració. Perquè una cosa era incompatible amb l’altra. No podia ser fidel a la immediatesa d’haver d’agafar la càmera, i anar a apagar focs, i alhora quedar-me assegut a la cadira dibuixant fins que no havia acabat un projecte.

Aymerich ha dit que no fotografia gent de dreta. Tu, en canvi, que has estat a moltes manifestacions d’ultradreta, t’has trobat sempre les mateixes persones? Us coneixeu?

Sí. L’àmbit de l’ultradreta activista al carrer no ha estat mai gaire gran, aquí. Com a mínim els que remenaven les cireres eren sempre els mateixos. El tema és que ja fa uns quants anys que jo no puc sortir al carrer quan hi ha aquestes manifestacions. 

Et sents desemparat? 

Sí, de fa molts anys; he perdut el compte de les denúncies que he posat tots aquests anys… Aquí ningú no em garanteix el meu dret professional a poder anar a cobrir-les. Me n’he d’anar a voltar per Europa, si vull indagar en aquest tema.

I arriben a bon port, les denuncies? 

Bé, ara tinc tres judicis pendents. El més proper se celebrarà, possiblement, el 25 de gener. Tinc un judici per uns fets que van passar fa més de tres anys: un policia em va trencar la cara i va cridar “¡Viva España y viva Franco!”. Ja ho veurem, però aquest senyor està treballant, no se l’ha apartat en cap moment de la seva feina. I jo estic tan imputat com ell, perquè ell em va denunciar a mi.

Aquest matí Aymerich ha dit que la càmera era com un mur contra els sentiments. Que quan tornava a casa “era deixar la càmera a sobre de la taula i plorar les llàgrimes que no havien estat plorades mentre feia les fotos”. És també un mur per la por?

És una cosa molt absurda. És com si no fos jo qui ho estigués vivint. Jo enregistro aquells fets. Però per mi aquesta sensació no ha estat sobrevinguda. Me l’he anada imposant. Per necessitat. Amb tot el terratrèmol del primer d’octubre, que emocionalment va ser molt convuls, sobretot. De fet, des dels atemptats de l’agost fins al Nadal no vam poder assimilar el ritme dels fets que anaven succeint-se. Va ser tot un gran sisme, i t’endús moltes coses a casa i ho treus a la teva manera. I amb la pandèmia, igual. Jo no havia vist tants morts en tota la meva vida. Hi havia morts amuntegats als passadissos dels hospitals. Això m’ho van explicar sanitaris, perquè els fotoperiodistes hi havíem de ser, documentant-ho, però l’administració ens ho prohibia.

Emilio Morenatti, premi Pulitzer d’aquest any, ha explicat que es va entrar d’amagat en una residència… Deveu fer patir a la família, els fotoperiodistes. Què et diuen els teus pares, de la teva feina?

Pateixen. Però també saben que sóc curós. Hi ha molta gent que no s’ho pensa, però ho sóc. Fa uns anys que faig coses amb un cert component de risc i saben que sóc una persona molt prudent. Si no ho fos m’haurien partit les cames unes quantes vegades.

Avui, a la taula rodona sobre els límits ètics del fotoperiodisme, heu parlat sobre fotografiar la mort i el dolor dels altres. Quan no faries la foto?

La foto s’ha de fer sempre. S’ha de documentar tot. Excepte en un moment de dolor molt íntim. I, de fet, tu ja perceps si aquella persona accepta o rebutja la teva presència. Però s’ha de ser honest. La foto, però, s’ha de fer sempre que es pugui. Perquè potser no la publiques ara, però potser la publiques d’aquí vint anys. Jo hi tinc moltes fotos, moltes, a la nevera. 

I jo la veig, llavors, una nevera plena de batalles que esperen el pas dels anys. Batalles que els homes de fa dotze mil anys ja fotografiaven, a damunt de les roques, a les panxes de les balmes. A la vora de caceres, grans marxes territorials, la maternitat i la mort, la recol·lecció de la mel… I encara hi som: els mateixos homes, els mateixos miratges, els mateixos cels.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació