Marxar a la francesa

Vaig anar als encants per comprar-hi algun moble vell per restaurar i decorar el pis nou, però en vaig tornar només amb una fotografia. Cada cop que la mirava, em convencia més que era un retrat de l’Àlex, aquell company de classe de qui, un dia, la profe ens va dir que havia marxat a la francesa. A tots, fins i tot a ell mateix, ens havia agafat desprevinguts: al calaix del pupitre hi havia deixat l’estoig, els Dacs, un regle de trenta centímetres i el diccionari Vox. Ens van explicar que se n’havia anat amb la família al país de l’Speedy Gonzales i aquesta va ser l’última notícia que vam tenir mai d’ell. Vint anys després, la fotografia que en algun moment devia lluir en alguna vitrina de casa dels seus pares era a la taula del meu menjador. Com coi havia arribat a parar als encants? Havia  estat casual, que jo hi hagués anat a topar? Potser, per tot això, el que m’inquietava més era saber què n’havia estat, de l’amic que ens aixecava les faldilles a l’hora del pati. Em disposava a engegar el portàtil per cercar-lo al Google, però just llavors el mòbil va vibrar. Havia rebut una sol·licitud d’amistat a Facebook. Era d’un tal Àlex.

Per veure’n més, aneu al blog Ni blanc ni negre

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació