Marius Kavolis: colors, no paraules

La jove promesa lituana de l'art exposa ara a Barcelona

Clàudia Rius

Clàudia Rius

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol.

Marius Kavolis és hiperactiu interiorment. Així el defineix Paksha Evangelista, directora de la Kaoni Gallery, i així ho demostra ell. Home de poques paraules i addicte al mòbil, el que és estrany no és que no em vulgui respondre gaires preguntes, sinó que m’hagi deixat entrevistar-lo. Així és la jove promesa lituana del món de l’art.

A les 11 del matí entro a la galeria Kaoni del barri de Gràcia de Barcelona. Fora el carrer, a part d’unes obres que dificulten la mobilitat per tota la zona, hi ha un noi ros assegut a la gatzoneta, però no li faig cas. Quan entro dins de la galeria i em presento, el Lluís Muñoz de premsa em diu que vagi mirant els quadres mentre ell avisa el Marius. Me l’assenyala, apuntant el dit cap al noi de fora. El va a buscar i l’artista entra al recinte sense aixecar els ulls del mòbil ni un moment. Quan el saludo, li dono la mà que té lliure. Em respon amb una encaixada desinteressada i s’asseu a la primera cadira que veu.

El Lluís i la Paksha, la propietària del local, em diuen que passi cap a una altra habitació on no se senti el soroll dels muntadors instal·lant la llum adequada per cada quadre. El Marius no em fa ni cas, ens segueix a la sala lateral, s’asseu sense importar-li què fan els altres i continua tocant el mòbil. Té un ull lleugerament tort i podria ser el prototip de noi jove estranger ros, alt i inofensiu, si no fos pel comportament un pèl esquerp que complementa amb una indiferència de la qual tampoc se’l pot culpar.

Si a les primeres preguntes sembla que hagi aconseguit la seva atenció durant uns minuts, la il·lusió s’esvaeix quan la Natalia Shutova apareix en escena. És la representant de l’artista i directora de la Galeria Elysium, que té un espai a Lloret de Mar dedicat a la pintura modernista i un altre espai a Lituània, a la ciutat de Vílnius, dedicat a l’art contemporani. Entre els dos parlen en rus, per la qual cosa l’artista torna a agafar una actitud despreocupada: ja pot parlar barrejant idiomes, que entre tots ens entendrem.

La Natalia m’explica que el Marius té una personalitat extravagant i que de vegades li respon coses que la deixen en xoc. No ho atribueix només al seu caràcter, sinó també al fet que l’artista no parla gaire bé ni l’anglès ni el rus, i això, sumat a la poca destresa de l’artista a l’hora d’expressar-se, de vegades genera situacions estranyes. El pintor ja no respon gaire cosa més del que li pregunto. Diu que ha pintat sempre, que no recorda quan va començar a ser reconegut, que no recorda si els seus primers quadres eren gaire diferents dels d’ara i que no li interessa gens la tradició de l’art.

Però la seva actitud no sembla forçada. No hi ha res de prefabricat en aquest passotisme. Mentre diu quatre paraules, s’incorpora i s’escarxofa a la cadira, mira el mòbil i toca el catàleg de la mostra amb les mans. El seu estil pictòric és extremadament colorista i expressiu. M’explica que quan pinta, simplement transmet la seva energia a la tela. És en aquests moments quan treu fora tota la intensitat que cara a cara només se li intueix.

Em diu que miri el seu mòbil i m’ensenya unes obres noves, amb les mateixes formes però amb una superposició d’objectes diferents en primer pla. Des de que es dedica a pintar –abans tenia un bar– evita aparèixer massa en públic i defuig parlar amb la gent del món. Fa un somriure nerviós abans, durant i després de cada pregunta, fent un soroll gutural que li esclata als llavis i fa que vibrin i treguin saliva. “Els meus quadres fan teràpia a través del color” –afirma en una de les frases més llargues que pronunciarà en tota l’entrevista.

Això és el que passa quan mires les seves obres: els colors et transporten a un estat d’ànim concret. També per això la Paksha diu que està contenta que la galeria de Lloret hagi col·laborat amb ells, i que pugui exposar l’obra de’n Marius: la galerista creu que els quadres agradaran tant al públic especialitzat com a gent de carrer, i també a totes les edats. Qui vulgui veure’ls té temps fins al 14 de juliol. Abans de marxar, pregunto al lituà com definiria la seva personalitat. Torna a riure des del coll fins a fer espetegar els llavis, s’ho pensa, es rasca el cap, mira el mòbil, es belluga des de la cadira, i deixa anar en rus que no sap què contestar. Ens donem la mà i se’n va, sol, a conèixer Barcelona.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació