Mari Chordà, més que un so

Dues novetats editorials homenatgen Mari Chordà

Carlota Rubio

Carlota Rubio

Periodista cultural

Fa poc que Mari Chordà, artista, poeta i activista, va rebre la Creu de Sant Jordi a l’edat de vuitanta anys. Moltes veus llavors van clamar que el reconeixement arribava massa tard i discretament, ja que la seva aportació ha estat molt rellevant en l’àmbit artístic, però també en el literari i en l’activisme. Dues novetats editorials ho corroboren.

Mari Chordà, Autorretrat embarassada

Història de vida de Mari Chordà (Publicacions URV i UB Edicions) és una “biografia autoritzada”, resultat d’anys de recerca de Núria Gil Duran. El volum reprodueix l’obra de Chordà tot posant-la en relació amb la vida personal, el context sociopolític i la repercussió mediàtica dels darrers anys. El tractament biografista acostuma a aixecar celles en el món de l’art, però ja des del principi de l’estudi Núria Gil Duran ens demostra que en el cas de Chordà no traeix la qualitat de la seva obra sinó que permet aprofundir-hi.

Chordà va néixer a Amposta el 1942. Als deu anys, va patir forts dolors de reuma i va haver de quedar-se a casa un any. Va ser llavors que va conèixer Marisol Panisello, amiga de la família amb dots artístics, que va ser qui li va contagiar la passió per l’art. De seguida va començar a guanyar premis i muntar exposicions a Amposta, i, després d’estudiar Magisteri com li demanava la mare, es va inscriure a Belles Arts a Barcelona. Va ser allà que va conèixer l’artista que es feia dir Niebla i amb ell es va traslladar a París, on va entrar formar part de la cèl·lula del partit comunista espanyol amb seu allà. Quan va quedar embarassada, però, el partit se’n va començar a allunyar: “Aquesta situació em va fer qüestionar les jerarquies i el masclisme dominant d’aquest grup lligat al comunisme estalinista”, explica.

‘Vulva’, de Mari Chordà

Va ser llavors quan va començar a explorar el tema de la maternitat en l’art i va pintar dues de les seves sèries més representatives, ‘Vaginal’ i el tríptic ‘Autoretrats embarassada’, recentment adquirit pel MNAC. Les pintures es caracteritzen per les seves formes orgàniques i no-figuratives, i en el cas dels retrats embarassada, també pels seus colors vibrants influïts per l’art pop. De fet, les obres ‘La gran Vagina’ (1966) i ‘Coitus pop’ (1968) van ser incloses l’any 2015 en l’exposició The World Goes Pop del Tate Modern. Explica Chordà: “Volia «pintar-parlar» sobre la vida sexual i la identitat sexual. (…) Les imatges i els temes que m’interessaven estaven estretament relacionats amb la meva vida íntima i emocional i amb la vida de les persones que tenia més a prop. Sobretot, el meu cos era el meu model. (…) capto la visió del meu cos, que va d’interior a exterior i que es recrea a si mateix en el plaer d’explorar allò íntim”.

Ja de tornada a Amposta, Chordà va començar a explorar l’escultura amb fusta i l’acoblament de peces imantades sobre suport de metall. També en aquesta època dissenya escultures-joguets inspirades en la seva filla, amb les quals l’espectador pot jugar i provar combinacions. “Aquí veiem la pluralitat del seu pensament, l’obertura a la participació artística i als projectes comunitaris”, diu Gil Duran. A banda de continuar amb la seva obra, Chordà esdevé agitadora cultural. L’any 1968 obre Lo Llar a Amposta, bar i espai de trobada i producció de pensament pel qual van passar Ovidi Montllor o Pau Riba.

La relació amb Niebla va ser tortuosa i Chordà en va haver de fugir. Va marxar amb la filla a Barcelona amb la filla, on va treballar de professora i participar en exposicions. Aquests anys també col·labora professionalment amb la Col·lecció Cinematogràfica Catalana, germen de la futura Filmoteca Nacional de Catalunya. En aquesta època bullia el moviment feminista i Chordà participa en la Comissió Dona i Cultura amb Núria Pompeia, Laura Tremosa o Carmen Figarola, entre d’altres. Continua la producció artística fins l’any 1974, que quedarà aturada en un “silenci pictòric” (concepte de Marisa Díez de la Fuente) fins al 1991: “Chordà ha pogut meditar sobre què la va motivar a estar gairebé vint anys sense pintar i assevera que tenia un conflicte interior que no estava cicatritzat. El tenia pendent de resoldre, s’anava allargant, hi havia una ferida i una negació que impossibilitava l’acceptació, cosa que no li permetia l’autoreconeixement per desenvolupar la tasca artística”, escriu Gil Duran.  

L’activitat, però, no es va aturar i es va redirigir a la poesia: el 1976 publica els poemes i litografies …i moltes altres coses, que va circular de manera anònima (perquè pretenia ser un gest col·lectiu) en les Primeres Jornades Catalanes de la Dona al Paranimf de la Universitat de Barcelona. Va ser en el context d’aquestes jornades que Chordà va impulsar el bar-biblioteca laSal, que més tard seria també editorial, amb Carme Cases i Montse Solà. De seguida s’hi van anar afegint d’altres dones amb la voluntat de recuperar i renovar el moviment feminista de la II República.

Al llarg dels darrers trenta anys, l’obra de Chordà s’ha inclòs en diverses exposicions col·lectives, però no va ser fins que va formar part de l’exposició a la Tate que els mitjans o grans equipaments com el Museu Nacional Reina Sofía o el MACBA no li van parar atenció. Durant els darrers anys, els mitjans i galeries catalanes han fet esforços per revertir-ho i Chordà ha tornat a protagonitzar exposicions individuals. En aquesta darrera etapa, en l’obra ha continuat present l’interès en temàtiques com la fecunditat i l’origen de la vida, que Chordà explora a partir de descobriments científics i la teoria de Lynn Margulis. A partir de 1995, apareixen nous símbols naturals com els cetacis, el cel o el mar, deixa de banda les formes orgàniques i s’apropa a la geometria. 

Renéixer a través de la poesia

Ja hem dit que l’obra pictòrica de Chordà sempre va anar de la mà de la poesia, que Chordà va començar a escriure en el context de les Jornades de la dona de 1976. És autora de diversos poemaris (ara mateix difícils de trobar), com ara Quadern del cos i l’aigua, la primera publicació en català sobre amor lèsbic. Aquest Sant Jordi arriba a llibreries No com un so, que publica Godall amb pròleg de Meri Torras Francès. Qui s’acosti al recull, inèdit fins ara, hi trobarà una veu poètica transparent i sense massa floritures que conviu amb el renaixement del jo després d’un dol per l’allunyament d’una relació amorosa. 

Al títol s’amaga la clau que relliga el poemari, i que l’autora aclareix al final del llibre:

No vull tornar a nàixer
només com un so!
Exabrupte en el ventre
de totes les granotes.

La dona a la qual va estimar el jo líric ha desaparegut i amb ella la sensualitat, i per això la veu poètica es baralla amb l’eixutor. Reclama, doncs, el seu desig de no renéixer sense una corporalitat i un sentit que la constitueixi. Diu Meri Torras Francès: “Negar voler renàixer només com un so implica un reclam de la corporalitat, (…). Escriure és restitució, perquè en Chordà vida i creació van plegades: el batec que trobem a la seva obre és el que li dona vida, en la polisèmia bidireccional irresoluble de la frase, amb l’intercanvi efectiu i constant de subjecte i objecte directe. Escriure és renàixer i retrobar-se”. Escriure, doncs, és restitució, perquè en Chordà, art, poesia i vida són un.

Mari Chordà a la barra de La Sal | Arxiu Mari Chordà

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació