Malika Favre: “Si no hagués estat il·lustradora, seria matemàtica”

Recuperem una entrevista a Malika Favre, que crea il·lustracions pel Washington Post, el Wall Street Journal o The New York Times.

Qualsevol ignora que les coses tenen una forma determinada fins que entra a casa de la Malika Favre: mirall rodó amb cercles concèntrics, cadires molt quadrades, moble rectangular, poliedres a sobre de qualsevol lloc i marcs quadrilàters per les parets. Ella et rep amb un vestit de ratlles i una tassa de triangles i rodones a la mà, i aixeca els braços i somriu: “Ici!” Així et dóna la benvinguda al seu pis, que és una representació del seu món ple de dones, formes, alguns clixés passats per sobre, un piano a estones i un bon vi amb formatge. És francesa, mitja entrevista en anglès, mitja en castellà i a vegades confon el verb ser amb l’estar, però és igual perquè per ella, on és, el que és i com està va una mica tot junt.

La Malika Favre amb la portada de la dona espanyola (Foto: Eugènia Güell)

Ve de fer il·lustracions pel Washington Post, el Wall Street Journal, The New York Times, el National Geographic, portades per Penguin Random Books, per la revista The New Yorker, caixes de maquillatge pel Sephora, fons de pantalla pel WeTransfer i ha dibuixat en Van Gogh pel Metropolitan: “el vaig fer així perquè si Van Gogh existís ara seria hipster, no trobes?” Total, que una de les il·lustradores més importants del moment envia les seves obres des de la Diagonal al món i fa ioga i barbacoes per terres catalanes, i no se’n parla prou.

Van Gogh | Il·lustració de Malika Favre

Des del seu sobre-àtic té vistes a una Eixample especialment quadriculada, als turistes circulant pel terrat de la Pedrera, al mar i al sol –“a Barcelona el sol surt cada dia, encara que sigui un moment” diu la seva parella-. Diu això perquè venen de viure 14 anys a Londres i ara volen “més qualitat de vida i fer vermuts. La dolce vita, saps què et vull dir?” És de París però sempre s’ha considerat més del sud. Encén un cigarro i mira les vistes, i amb la seva mirada intueix que s’està colant als terrats, que quan passeja per la ciutat sembla que ho faci discretament, però en el fons està robant detalls, expressions quotidianes absurdes, trobant motius en un home qualsevol que abaixa la persiana i observant tot el que tu t’has perdut per després seure en un sofà amb forma de sofà i dibuixar-ho tot. I aquest tot va començar amb el Kamasutra.

A la seva família el sexe mai va ser un tabú. “Totes les novel·les gràfiques eròtiques que mirava estaven fetes per homes, i el meu primer projecte com a il·lustradora van ser postures sexuals des d’un punt de vista femení, i amb la forma de les lletres de l’abecedari. El sexe és el més universal que hi ha!”. Explica que sobre aquest tema, però, mai en comercialitzaria il·lustracions: “Són massa íntimes. Però a la vegada, no són vulgars ni provocatives. Són allà i ja està, a mi em fa riure”.

The Kama-sutra | Il·lustració de Malika Favre

Amb una altra il·lustració explica gran part de la seva vida: “aquesta la vaig fer quan van permetre conduir a les dones d’Aràbia Saudita. El meu pare és francès però la meva mare algeriana, i també va ser una dona en un país oprimit.” El que més ha dibuixat, diu, son dones. “Si sóc il·lustradora és perquè la meva mare va voler que jo triés la meva feina, perquè ella no va poder. Li encantava pintar però havia d’estar a casa, era una altra generació. Com que això m’ha fet ser qui sóc, he pintat moltes dones sempre. Però ara, amb el feminisme al cap, ho faig amb més intenció”.

Sempre que dibuixa dones els hi pinta els llavis i les fa amb una actitud altiva, molt elegants. Hi està d’acord: “i molt sexys també. Però per dins són molt fortes i amb molt de poder. No dibuixo cap dona en concret que vesteixi així, sinó que és la projecció de l’essència de les dones en general, la idea que jo tinc de com són per dins: fortes. Però mira, jo no porto les ungles pintades i sóc forta igual!”.

The Surgeon | I·lustració de Malika Favre

A la pregunta de si vesteix igual que dibuixa, somriu: no però sí. “Sempre m’han agradat els colors, els patrons i la moda. A vegades dibuixo el que veig a les botigues o el que tinc a l’armari o faig un mix de tot i penso: m’encanta! M’hi veig.” Mai s’ha dibuixat ella mateixa, diu, “no sé perquè.” Un autoretrat de paraules, doncs: “De personalidad, soy un poco personaje”, diu. Explica que té una personalitat forta, de caràcter, que és sociable i positiva, i que prefereix dibuixar les coses que l’envolten, que ella ja es veu al mirall. “Dit això, sí que és veritat que cada vegada sóc jo la que m’assemblo més als meus personatges. És divertit. Però no tindria temps per posar-me tanta roba.” A més, dibuixa amb amb el pijama posat.

Es lleva, es fa un cafè, seu al sofà i dibuixa. “I puc estar-m’hi vuit hores sense parar, ni menjar, ni fer res més. Estic a la zona.” Quan ha dit tres vegades això de “la zona”, ho intenta definir: “no ho sé, estic aquí i no em moc. Tinc una capacitat de concentració molt forta, i quan estic dibuixant sembla que estigui a un altre lloc. Passen les hores i segueixo en la mateixa posició.” Quan envia una portada al The New Yorker, per exemple, n’envia 10 opcions perquè triïn. “Tinc llibertat total, però mai envio una sola cosa.” De les últimes portades que ha dibuixat al The New Yorker, moltes són de dones. Una d’elles eren dones duent a terme una operació, i es va fer viral: moltes dones cirurgianes van imitar la portada. “Era el record que tenia de quan jo era petita i em van operar de la vista”, explica.

Reacció a les xarxes socials després de la portada al The New Yorker de la Malika Favre

Conscient de la influència del seu entorn en la seva personalitat, apunta: “Si t’hi fixes, des que sóc a Barcelona, les dones que dibuixo han canviat. Quan vaig anar a Mèxic també: la dona que vaig dibuixar té molts colors, és un altre tarannà. La de Londres és més apagada. Allà on vaig m’enduc una dona amb mi, i el que dibuixo és la seva essència i tot el que la rodeja. I aquesta última és d’estil més espanyol”.

La Malika Favre amb les seves portades al The New Yorker de dones | Foto: Eugènia Güell

Que dibuixi una dona espanyola “així com flamenca” és un clixé, i ho sap i li encanta. “Els clixés i estereotips són molt interessants: tenen una part de veritat, si no no serien clixés, però has de lluitar per sortir-ne. No reflecteixen el món però són una petita expressió del pensament col·lectiu i tothom els entén. Per això m’encanta utilitzar-los, però jugant-hi, girant-los. Sense caure-hi del tot”. És tan simple com un cel blau, “també és gris, però si el pintes blau tothom sap que és el cel. És un clixé”.

Col·lecció Hide and Seek | Il·lustració de Malika Favre

La Malika Favre viu entre clixés i patrons. Té una obsessió amb les formes geomètriques: “Si no hagués estat il·lustradora, seria matemàtica. M’encanten els números i la física, de fet gaudeixo molt portant el negoci i gestionant-me jo la venda d’il·lustracions”. Aconsegueix crear històries dibuixant en els espais negatius de les seves obres -com el cas d’una campanya canadenca en contra de la violència de gènere- i portar mesures, línies rectes i equilibris al terreny creatiu, sobrepassant formes i límits: no es queda amb un patró de formes, sinó que inventa històries per sobre, per sota i entre un conjunt de ratlles paral·leles.

Per això el seu sobre-àtic és un ordre mig caòtic geomètricament, atrevida i harmoniosament equilibrat. La Malika Favre ha trobat aquest estil sense buscar-lo. Primer era dissenyadora gràfica i als 28 anys va decidir fer-se il·lustradora autònoma, amb un estil que havia trobat pel camí i sense voler. Ara en té 36 i acaba de publicar el seu llibre de recull d’obres, ha participat al Blanc Festival al Museu del Disseny de Barcelona aquest mes, i de tant en tant viatja a altres parts del món a fer-hi conferències i exposicions. “Abans només volia anar lluny, a veure el Japó, l’Amèrica Llatina… i ara també però em ve més de gust un viatge a prop.” S’ha acostumat a la Costa Brava i a poder arribar en cotxe a Perpinyà. “Realment, França és el que menys em conec. Sempre vaig a París a veure la família i ja està”.

La Malika Favre amb el seu nou llibre | Foto: Eugènia Güell

Viu amb la seva parella i parlen anglès, castellà i un intent de serbi. Fan vida en un sobreàtic, que és condició indiscutible sempre que es pugui: “no puc viure entre dos pisos, m’agrada viure a dalt de tot!”-, i té un piano amb el que toca, de tant en tant i sobretot, música minimalista. Als caps de setmana mai dibuixa, només si li demanen els seus cosins petits. Aleshores diu que ho fa amb un estil totalment diferent al seu, però que també és seu, “simplement un el faig servir per treballar i l’altre és per dibuixar crazy animals que facin riure”. La resta són clixés, viatges, patrons, dones, moltes dones, i geometria per tot arreu. Si hagués de triar una forma d’entre totes, triaria un triangle perpendicular. “Té un equilibri molt interessant amb un toc sofisticat”.

Per anar acabant, vam fer la típica pregunta de manual.

– Què faries sense la geometria?
– Què vols dir?
– Si no existissin les formes.
(pensa)
– Res… De fet, ni tu ni jo existiriem, no?

La Malika Favre en un racó del seu sobre-àtic (Foto: Eugènia Güell)

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació