Luciana Castellina: “Els comunistes sabíem on era l’enemic”

Els ideals de Castellina no els venç ni el feixisme, ni l’individualisme, ni una tos seca

Clàudia Rius

Clàudia Rius

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol.

Al Born CCM hi sona Exèrcit blanc, baró negre, cançó patriòtica soviètica escrita el 1920 durant la Guerra Civil Russa. Entre els tons vermells de l’escenari i la lletra “Estem calant foc a tot el món / anem a arrasar les esglésies i les presons de la terra / des de la taigà fins als mars de Bretanya / l’Exèrcit Roig és el més fort!”, puja a la tarima Luciana Castellina, comunista italiana de llarga trajectòria que el primer que fa és posar-se aigua al got i tirar-hi unes gotes d’un petit pot marronós. “Espera, que prenc una mica d’aquesta medicina… Tinc la tos seca”, explica a Eulàlia Vintró, dirigent coneguda per la seva tasca al PSUC i a ICV.

Vintró és l’encarregada de moderar un acte que es fa en castellà i en italià, tot i que El Born compta amb una magnífica traductora simultània i que es podria no haver abandonat el català. “Parlarem en castellà per respecte a la nostra convidada, que l’entén”, diu Vintró, però la veritat és que Castellina fa ús de l’auricular cada cop que algú parla en espanyol. Tot i això, la moderadora i el públic insisteixen en canviar de llengua per parlar d’El fil roig de la militància, títol de l’esdeveniment.

Presentar Luciana Castellina no és fàcil, perquè la seva vida política va començar als divuit anys i des d’aleshores no ha parat. Va ingressar a la joventut comunista l’any 1947 i després d’acabar la carrera de Dret, va dedicar-se professionalment a l’activitat política. A partir del 1963, va treballar a la Comissió de la Dona del Partit Comunista Italià (PCI). D’allà va ser expulsada i més tard reingressada, havent sigut entremig diputada a les llistes de Democrazia Proletaria (1976-1983). En l’actualitat, amb vuitanta-vuit anys, forma part de la presidència nacional de Sinistra, Ecologia, Libertà, liderada per Nichi Vendola.

La gran senyora del comunisme italià. Així és com defineixen Castellina a Itàlia i també com la defineix Eulàlia Vintró al Born, abans de desenfundar la primera pregunta: Com és ser una comunista europea després de la Revolució Russa? La resposta és complexa i l’entrevistada respon per blocs. Primer, per què és comunista: “Ho sóc perquè a Itàlia el que han fet els comunistes ha estat fonamental i encara crec que es poden aconseguir conquestes des de l’oposició”.

Segon, què va canviar amb els fets de Rússia: “La Revolució Russa és una gran càrrega democràtica i alliberadora per tots els pobles de la terra i no és cert que Lenin donés un cop d’Estat: va dur a terme una revolució quan la fam i la violència ja existien, i va haver d’escollir entre un final tràgic i la tornada del poder conservador, o bé una via nova i difícil”. Castellina creu que les revolucions són sempre importants, encara que surtin malament, perquè ens fan sortir de la gàbia. Segons la convidada, a Rússia es va perdre la llibertat però es va aconseguir la igualtat, tot i que ella vol les dues coses: per això segueix sent comunista.

Castellina i Vintró són dues dones que han dedicat tota la vida a no deixar-se prendre els ideals, i el respecte entre elles es palpa des de les cadires del públic. Però quina diferència hi ha entre el comunisme espanyol i l’italià? “El PCI no era una avantguarda il·luminada, sinó que era l’intent de donar protagonisme a tothom”, diu la italiana. De fet, aquest partit comptava amb l’aportació de Gramsci, que desenvolupava per primer cop el concepte d’hegemonia cultural. Segons Castellina, els seus compatriotes tenien el “genoma Gramsci”, que estenia la necessitat d’implicar en la lluita a tota la població. El proletariat havia de reivindicar la seva pròpia cultura de classe per tal d’aconseguir tenir autonomia política i intel·lectual davant el poder hegemònic: “Fins i tot les tietes tenien carnet del partit”. En canvi, en altres països, “l’obsessió era conquerir el poder central, no conquerir la societat”. Aquí, Vintró assenteix i diu que a Espanya el Partit Comunista estava obsessionat amb el poder.

Però si tanta base tenia aquesta ideologia al país de la bota, què va fallar? “El comunisme italià es va enrocar en els governs regionals i a més va xocar amb un empobriment de la democràcia”, reflexiona Castellina. Un empobriment generalitzat que segons l’experta va començar quan la política la van decidir dirigir un seguit de tecnòcrates amb interès en els mercats financers globals, fet que va suposar també un increment de l’individualisme: “Nosaltres sabíem on era l’enemic, ara els joves estan perduts en aquest univers gegant”, apunta.

El futur és el segon gran tema de la xerrada El fil roig de la militància i impregna també les preguntes i comentaris de la gent del públic, en un moment en què comença a desaparèixer l’efecte de les gotes que Castelllina s’havia tirat a l’aigua i la convidada no pot evitar tossir. “Com és possible la militància quan la gent dedica més temps a buscar feina que a treballar?”, pregunta des del públic Andreu Mayayo, catedràtic d’Història Contemporània que ha ocupat diversos càrrecs dins del PSUC i ICV i que conclou: “La militància ja no és el centre de la vida”.

Luciana Castellina comparteix aquestes preocupacions i argumenta que la classe obrera està atomitzada: els contractes són individuals, cadascú té condicions diferents, i “unificar el món del treball costa més que abans, és difícil retornar a la simplifació de la política”. Per què si al món només hi ha un 1% de rics, el 99% restant mai pot imposar-se?, qüestiona la intel·lectual, que té clara la resposta: la cultura individualista no deixa que la societat es posi d’acord en un projecte de canvi. “No és que falti la lluita, és que està fragmentada”, afirma.

Segons la comunista, la seva generació té un fort sentiment de fallida: “S’avergonyeixen d’anar a veure els joves i dir que no hi ha res a fer”. Però Castellina no parla per ella, que segueix tenint esperança. Primer, diu, cal ensenyar als joves a pensar col·lectivament, a posar idees en comú i acceptar el que decideixi el conjunt. “Ens han posat un megàfon a la boca i ens hem cregut aquesta falsa idea de llibertat”, diu, criticant un cop més l’individualisme i afegint que el món 2.0 complica les coses: “Internet ha sacralitzat l’opinió pública i mentrestant ha abolit el col·lectiu: ara és una gran colla d’individus”.

Tot i així, Luciana Castellina creu que és millor tenir lluites fragmentades que no pas no tenir-ne. “Estem en una fase de reconstrucció de la visió del món, i encara no hem trobat la solució”, conclou, “El dia que trobem una visió general comuna, ens unificarem”. Les paraules de Castellina impacten no perquè puguin ser titllades d’idealistes, sinó perquè surten de la boca d’una dona de vuitanta-vuit anys que n’ha dedicat setanta a la política. Com és que encara no ha perdut la fe? És el poder de creure que els teus ideals són justos: no els venç ni el feixisme, ni l’individualisme, ni una tos seca. I és que com s’acostuma a dir, l’esperança és l’últim que es perd. Tal com acaba la italiana, “no podem dir que no hi ha res a fer, cal que ho seguim intentant”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació